Per què ens autoinculpem amb ‘els Jordis’?

Víctor Sampedro Blanco, Xosé Manuel Pereiro i Manuel Rivas

Diu Jaume Plensa que la madrilenya Plaça de Colón és “un espai públic on per  solucionar un problema es crea un altre”. Una metàfora d’Espanya. En la Festa Nacional del 2001, l’Aznarato va plantar allà la bandera rojigualda més gran del món: 294 m² de tela flamegen en el màstil de 50 metres; visible des de la seu del PP al carrer Gènova. Apropiacionisme patriòtic: fa 18 anys el PP va anticipar els balcons rojigualdos: va convertir la plaça en el seu.

El passat nadal, Plensa (Premi Velázquez de les Arts en el 2013) va instal·lar a la Plaça de Colón una escultura blanca de 12 metres d’altura. Diu que aquest cap d’una noia anomenada Julia “està dirigit al cor del nostre ésser […] És un mirall poètic i virtual en el qual cadascú es pugui veure reflectit en les seves preguntes més íntimes, provocant un instant de reflexió personal i íntim”.

Julia ens interpel·la: qüestiona mites enfrontats. Ignora l’estàtua del Colom (1892), descobridor i governador de les Amèriques, que va acabar desplaçat a una rotonda de la Castellana. En la Transició, l’epopeia colonial (i masculina) de la Hispanitat va deixar espai a tres blocs de formigó i dimensions continentals, que representen una trobada cultural de magnituds colossals i que Joaquín Vaquero Turcios va culminar el 1977. El PP va plantar “la seva” bandera als jardins dissenyats per aquest artista total, que també va realitzar el monument a Francesc Macià a la barcelonina Plaça de Catalunya. Eren temps més incerts i convulsos que els actuals i, no obstant això, reivindicar memòries històriques diverses no constituïa una ofensa intolerable pels desafectes.

Finalment, una enorme bandera (única i pretesament hegemònica) va voler cobrir el cel amb els colors patris. Però aquest drap al vent llança més ombres que llums. Faltava (continua faltant) una revisió a fons de les (in)cultures polítiques i nacionalistes. Per solucionar un problema, creem un altre.

La FAES va invocar espúriament el patriotisme constitucional habermasià per  convertir-lo en pur exhibicionisme de qui té la bandera més gran. La crida de Jünger Habermas a que cada generació rellegeixi el text constitucional, actualitzant els seus principis, es va transformar en una guerra de símbols. S’arroguen legitimitat exclusiva per ocupar l’espai públic i desallotjar del mateix els seus oponents. El que estigui lliure de culpa, que hissi la primera bandera. Però que no compti amb Julia. Ni amb nosaltres.

Farta de disputes sobre robes i llaços, una adolescent aporta “tendresa i silenci”, murmura Plensa. Amb els ulls tancats imagina un futur que obvia el pendó del PP. No jura bandera ni abjura d’ella. Li dóna l’esquena. La converteix en passat o rerefons innocu. Sap que enfervoreix, però no alimenta les boques. Desafia la seva prepotència i desmesura.

L’epopeia de Julia és íntima i quotidiana; sobirana, nua i sense uniforme. I ens ha donat per pensar que representa la insubmissió, que va acabar amb el servei militar obligatori en els 90. Julia té per pàtria Can Serra: el barri de l’Hospitalet on el 1975 alguns antimilitaristes van realitzar un Servei Social autogestionat en “el front del barri” (van construir la casa de l’associació de veïns) o el “front de la dona” (van alfabetitzar i van cuidar nens i persones grans). Procedents de diferents regions d’Espanya, el seu exemple es va estendre per altres ciutats. Van exigir que el Generalat els reconegués que ja havien fet la mili i que legislés una prestació social.  Cosa que els successius governs van ser incapaços d’implantar. Vint anys després desenes de milers d’objectors i insubmisos van fer caure la mili, forçant una precipitada professionalització de les FAS.

Gairebé trenta ciutadans del carrer hem celebrat les tres dècades de sobirania innegociable que han transcorregut des que al febrer de 1989 sorgissin els primers insubmisos. Seguint als qui es van inculpar amb ells, entenem que “l’enjudiciament dels Jordis [Cuixart i Sánchez] encobreix la criminalització de la dissidència política […] portar a judici als qui s’han manifestat pacíficament en pro d’un objectiu polític lamina els fonaments de la nostra democràcia”. Les cometes recullen el text del nostre escrit d’autoinculpació amb els dirigents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) davant el jutge a Madrid el 26 de març del 2019.
Ens auto-inculpem sense estar “necessàriament d’acord amb les finalitats polítiques de les mobilitzacions de l’1 d’octubre a Catalunya. No obstant això, entenem que aquesta mobilització social respon a un legítim exercici de Drets Fonamentals recollits en la nostra Constitució: entre altres, el dret d’associació, de reunió i manifestació i la llibertat ideològica i de pensament, llibertat que abasta, certament, el dret a expressar i difondre aquesta ideologia i pensaments”.

La defensa de les llibertats no s’exercita signant manifestos, sinó transformant-los en suport i compromís personals; especialment, amb qui no comparteixe el mateix projecte polític. Però tenim clar que l’auto-convocatòria de la societat civil catalana entorn de l’1 d’octubre va ser un acte massiu de desobediència civil no-violenta. I la subscrivim com a eina legítima de transformació social.

Per això “ens proclamem corresponsables dels fets i imputacions que pesen sobre Sr. Jordi Sànchez i Sr. Jordi Cuixart i ens auto-inculpem dels mateixos […] en defensa i solidaritat de la democràcia que es veu qüestionada amb aquesta acusació injusta”.

Admirem l’autoorganització del teixit social català per a proveir-se d’urnes i paperetes i fer-se sentir. La resposta a aquesta mostra massiva de coratge i civisme no pot ser mai la repressió. Com les feministes, sentim que qui agredeix a una de nosaltres ens agredeix a totes. “En conseqüència, si la Justícia desitja depurar responsabilitats penals per l’exercici de Drets Fonamentals, sol·licitem que valori l’obertura d’una causa penal contra nosaltres”.

Als treballadors de la cultura i l’educació, majoritaris entre nosaltres, ens omple d’orgull i alegria veure’ns acompanyats per Pepe Beunza, el primer objector insubmís al franquisme, i Ovidio Bustillo, fundador de Can Serra. També  s’autoinculpen alguns premis nacionals de literatura, escriptors i creadors culturals, periodistes i activistes sense edat… fins a sumar 29 autodenúncies.

“Hem de tornar a desobeir davant el que no és just. I convidem la ciutadania a participar en altres autoinculpacions col·lectives, amb els encausats i els plantejaments que els siguin més afins. Esperem, com vam aconseguir fa trenta anys, modificar la concepció del que és just i possible. Cal recordar, periòdicament, que tenim dret a dir no”.

Com va escriure José Agustín Goytisolo i va cantar Paco Ibáñez a una Julia que era alhora la mare i la filla del poeta:

 

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones