Un 28 d'abril carregat de futur

Joan Josep Nuet. Diputat al Congrés

Els resultats electorals del passat 28 d’abril han comportat noticies positives que poden marcar el futur polític dels propers anys i que marcaran segur els propers mesos, en què s’acumularan les eleccions del 26 de maig, la sentència del judici al Tribunal Suprem i unes possibles eleccions al Parlament de Catalunya. Fins un cop passats aquests esdeveniments no quedarà del tot clar el nou cicle polític que ja ha iniciat el 28A.

Les grans perdedores del 28A son aquelles opcions que ho han fiat tot a la inestabilitat i al "quan pitjor, millor".  L’excepcionalitat no desapareix, doncs amb presos polítics i persones exiliades per les idees que defensen i per tenir la voluntat de fer política amb elles les coses no poden ser normals, i no ho han de ser, però només reduint la crispació decreixeran els partits que s’alimenten d’ella i podrà obrir-se pas el diàleg. Un diàleg que malauradament no serà ni fàcil ni ràpid ni obtindrà resultats immediats espectaculars.

Treballar per la sortida política i dialogada del conflicte que viu Catalunya amb l’Estat requereix un canvi de cicle i el lideratge de forces i persones disposades a encapçalar les solucions que no poden ser les que van liderar l’etapa anterior. Que l’aliança de  dretes que ha amenaçat esborrar del mapa el model de convivència construït a Catalunya en els darrers 40 anys hagi fracassat és una molt bona noticia, i que la contribució de Catalunya i Euskadi a aquest fet hagi estat transcendental és una fotografia precisa d’on es troben aquests territoris.

Cal que les esquerres al conjunt de l’Estat trenquin amb el cordó umbilical que, respecte al model d’Estat, han establert amb el discurs hegemònic de les dretes en aquest àmbit. Presentar l’independentisme progressista com un enemic a batre és un error estratègic profund que les supedita. Especialment, l’esquerra transformadora ha d’entendre que no hi haurà canvis qualitatius si no hi ha ruptura de l’entramat polític i institucional del constitucionalisme borbònic construït a partir de la interpretació que les elits fan de la Constitució de 1978.

S’ha d’entendre també que els canvis econòmics i socials necessaris per sortir de la crisi per l’esquerra i recuperar l’empoderament de les classes populars que va apuntar-se el 2014 i 2015 només és possible amb una acció combinada de l’esquerra i el sobiranisme. Que derogar les reformes laborals, blindar les pensions públiques i reforçar les estructures del model públic d’educació i sanitat només és possible combinant aquestes forces.

El sobiranisme d’esquerres serà clau. Catalunya es molt majoritàriament d’esquerres i per això cal construir la centralitat política amb una visió inclusiva i progressista del país del 80%, l’única que pot atresorar la transversalitat necessària per tenir una majoria guanyadora i trencar el relat de la Catalunya dual que la dreta vol imposar i que l’esquerra ja va derrotar temps enrere apel·lant a la idea "d’un sol poble".

L’independentisme i el sobiranisme necessiten aliats al conjunt de l’Estat i d’Europa, molts més dels que fins ara s’ha disposat: vam veure l’1 d’octubre lo difícil que és arrencar la sobirania, i fer-ho de nou amb un referèndum d’autodeterminació serà encara molt més difícil, com necessari. La negociació ha de seguir combinant l’acció popular organitzada (definitivament vinculada a valors democràtics, inclusius i progressistes que representen al 80%, com a mínim, de la societat catalana) amb el diàleg polític i institucional, mantenint les mans de les dretes, alhora, lluny de les nostres escoles, hospitals i pensions per deixar ben clar que el "país nou", la república catalana social i democràtica que desitgem, està pensat perquè la immensa majoria visqui millor i només l’1% hi faci mala cara.