Per un procés constituent

Javier Segura. Professor d’Història

En un article anterior, publicat en aquest mitjà el passat 16 d’Abril, assenyalava que la situació política espanyola actual es caracteritza, més que per la confrontació entre els diferents partits polítics, per la pulsió entre un ímpetu constituent, present en moviments populars i forces polítiques progressistes, no harmonitzat, per plural i variat, amb els oportuns ponts, i la reacció contra-constituent, tutelada per l’establishment i articulada políticament en el consens reaccionari format pel Partit Popular, Ciutadans i Vox, els seus delegats naturals, repetisc, naturals, batusses a banda.

En la política parlamentària, aquesta situació es va fer clarament visible després de la moció de censura interposada per Pedro Sánchez, al maig de 2018, contra el Govern de Mariano Rajoy, enfangat en la corrupció fins a les celles. Aquesta iniciativa va suposar: en primer lloc, la fallida de la “Gran Coalició” (Partit Popular, Ciutadans i baronia socio-liberal del PSOE), l’operació política orquestrada en 2016 per l’IBEX i els seus analistes mediàtics per a defenestrar a Pedro Sánchez de la Secretaria General del PSOE, impedir la conformació d’una majoria progressista en el Congrés dels Diputats i afavorir la investidura de Mariano Rajoy com a president del Govern; i, en segon lloc, l’inici d’una legislatura, truncada als 8 mesos, que va donar com resultat un pacte pressupostari PSOE-Units Podem, de marcat accent social, que trencava amb les polítiques públiques d’austeritat imposades, amb el pretext de la crisi, en l’etapa de govern del Partit Popular (2011-2018).

La moció de censura, que és el procediment constitucional del que disposa l’oposició per a exigir responsabilitats a l’Executiu en situacions de crisi política, va ser associat per la “contra reaccionària”, Partit Popular, Ciutadans i Vox, a un frau democràtic. El món a l’inrevés! En la concentració ibèric-nacionalista de la plaça de Colón del passat diumenge 2 de Febrer, on els líders del “trifatxet”, Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal, es van alinear contra “l’enemic comú”, Pedro Sánchez, per a reclamar eleccions, la reacció contraconstituent, no eximeix d’un deliri paranoide, va quedar retratada.

En el Parlament,  el Partit Popular i Ciutadans van propiciar l’avançament de les Eleccions Generals, convocades pel Govern de Pedro Sánchez per al 28 d’Abril, en impugnar els Pressupostos Generals de l’Estat. Tots dos partits van justificar la seua decisió amb l’argument que els pressupostos havien sigut negociats amb “els batasunos” d’EH Bildu i els “colpistes” catalans. No sembla un argument creïble si es té en compte que els sobiranistes catalans van acabar votant en contra. Més aviat, la raó real del rebuig apunta al pes atorgat en els comptes públics a les polítiques socials i a una més justa redistribució de la riquesa per una major progressivitat fiscal, cosa que en l’imaginari dels valedors polítics de l’establishment econòmic financer es contempla com un atemptat a l’empresa privada, la gran, és clar.

Partit Popular, Ciutadans i Vox van voler eleccions anticipades, però la jugada no va eixir. Va triomfar el PSOE, que recupera l’hegemonia en l’espai polític del progressisme, si no hi ha derives internes que ho dificulten o neutralitzen, i té les mans lliures per a governar amb comoditat; Unides Podem, a qui el PSOE li deu en gran part aquest “renaixement”, va perdre, però conserva una representació aprofitable per a influir, dins o fora del Govern, en la política nacional; Esquerra Republicana de Catalunya s’ha convertit en la primera força a Catalunya i el Partit Nacionalista Basc es consolida com l’única dreta, una dreta civilitzada, al País Basc; mentre, en el bàndol contraconstituent, el Partit Popular va patir el major desastre de la seua història, Ciutadans va créixer el suficient per a reclamar una posició de lideratge en l’oposició i Vox es va quedar lluny de les seues expectatives, encara que amb una representació no menyspreable per a airejar les seues fòbies en el Parlament. En resum, una nova correlació de forces que, si cap poder extraparlamentari ho impedeix, inclina la balança del costat constituent.

És evident que, en les actuals circumstàncies, el Govern de Pedro Sánchez té davant seu el repte polític d’arreplegar l’ímpetu constituent dels grans moviments socials de l’última dècada (1), impossible d’implementar en l’actual marc constitucional, que reconeix drets però no els garanteix, i impulsar, en aliança amb les forces progressistes presents en el Parlament i amb les organitzacions de la societat civil, un nou procés constituent. Aquest procés requereix d’un canvi profund en el model polític que faça avançar la democràcia des de l’Estat neoliberal, subordinat a l’interès privat dels amos i gestors del capital, a l’Estat social i democràtic, compromès amb el ple desenvolupament dels drets de ciutadania, de l’Estat unitari i recentralizador, dotat de la facultat d’intervenir les autonomies, a l’Estat garantista dels drets nacionals interns, de l’Estat autodefinit com a aconfessional, que atorga, a costa de l’erari públic, un tracte privilegiat a l’Església Catòlica, a l’Estat laic, basat en la separació Església-Estat i en la llibertat de cultes, de l’Estat coercitiu contra la protesta social i la llibertat d’expressió, a l’Estat protector de drets i llibertats, de l’Estat com a “govern dels jutges” a l’Estat de Dret, basat en la independència real del poder judicial i, en definitiva, venint-nos a dalt, de l’Estat monàrquic al republicà.

És obvi que un programa constituent d’aquesta envergadura no és tasca per a un sol govern, ni per a una sola legislatura, ni és factible sense un procés paral·lel de confluències i participació ciutadana. Però, no estaria de més començar a caminar en eixe camí, que no perjudica a ningú més que al que, per desbaratador, es vulga sentir perjudicat. Si no s’obren les finestres, l’aire fresc no entra.

L’impuls institucional d’un procés constituent retornaria a la democràcia espanyola la capacitat per a abordar els grans problemes i desafiaments de futur als quals s’enfronta el país com a part d’un món globalitzat (desigualtats socials i de gènere, canvi climàtic, devaluació democràtica). Ni del Partit Popular, ni de Ciutadans, ni de Vox pot esperar-se cap interès a atendre’ls, ni molt menys, a arbitrar alternatives de progrés, en la mesura en què açò porta aparellada, necessàriament, la reducció de prebendes i privilegis dels entramats fàctics de poder als quals serveixen (IBEX35, Església Catòlica, aparells de l’Estat), articulats entorn de l’Estat unitari.

Tampoc ajuda a un avanç constituent la concepció establida i oficialitzada del panorama polític segons la qual la dreta i l’esquerra se situen en un mateix eix metafòric que atorga al centre-dreta o al centre-esquerra, en abstracte, la virtut de la moderació i l’estabilitat. I és que, en la pràctica, en una societat amb jerarquies assentades en la distribució desigual del poder i els recursos, el centre polític no pot determinar-se ni definir-se si no és com el comodí imaginari utilitzat per les elits privilegiades per a, associant la seua estabilitat a la del conjunt de la societat, marcar les línies roges que no han de traspassar-se i assenyalar a els qui posen en dubte el statu quo com a extremistes o radicals. Des d’una òptica constituent, per contra, s’imposa redefinir el centre com l’espai polític central, independent de poders fàctics i representatiu de la cultura progressista, que identifica com a problemes reals de la societat aquells que suposen la deterioració, la damnificació o la negació del dret de la ciutadania a una vida digna, al ben comú i a la democràcia plena. En aquesta línia, no hi ha res que impedisca a una opció política progressista, per la seua naturalesa reivindicativa de drets i llibertats, situar-se en aquesta centralitat.

De tot açò es dedueix que el Govern de Pedro Sánchez se situarà en el centre real si supera la cotilla del fals centre que desitgen les elits contraconstituyentes i aposta decididament per una confluència progressista que compte amb el grup parlamentari d’Unides Podem i no excloga a cap força nacionalista del País Basc o Catalunya. Ja és hora, referent a açò, de neutralitzar l’estratègia de la “contra” de demonitzar als altres per a ocultar misèries pròpies i començar a donar carta de naturalesa democràtica a EH Bildu, que ha demostrat per activa i per passiva el seu compromís amb la pau i la democràcia al País Basc, i als sobiranistes catalans, l’opció dels quals per la independència va ser el resultat de la impugnació en 2010 pel Tribunal Constitucional, a instàncies del Partit Popular, de l’Estatut de Catalunya de 2006, aprovat pels parlaments espanyol i català i confirmat pel 74% dels votants de Catalunya en referéndum. Prou ja de tanta farsa!

En conclusió: Estem davant l’oportunitat de donar inici a una nova transició articulada entorn d’alguna cosa tan lògic i simple com el rescat i l’aprofundiment de l’Estat social i democràtic de Dret, invocat però no garantit en la pròpia Constitució espanyola, i, en la pràctica, deshonrat per anys de govern neoliberal i recentralizador. En altres paraules, de posar en el centre del consens polític la vida, les cures i el Bè  Comú.

Hi haurà capacitat, Pedro Sánchez?

(1) Vegeu el meu article Un cicle electoral inèdit: constituent o contraconstituent? En Públic, 16 d’Abril de 2019

www.javisegura.es