Menys campanes al vol i més pic i pala: res està guanyat

Juan Tortosa, periodista

Quin moment el de les municipals i autonòmiques del 2015!, recorden?
L’onada del 15M i el naixement de Podemos un any abans van fer que fos possible arrabassar a la dreta alcaldies tan emblemàtiques com Madrid o Barcelona. Es podia, i es va poder. Així, feus que semblaven inaccessibles es van convertir en ajuntaments del canvi: A més de Carmena o Colau, ho van aconseguir Santisteve a Saragossa, Asirón a Pamplona, Martiño Noriega a Compostel·la, Xulio Ferreiro a La Corunya, Kichi a Cadis, Espadas a Sevilla, Ribó a València…

Que bonic seria recuperar per a aquestes eleccions aquella energia! Encara amb la ressaca de les generals, la campanya de les municipals, autonòmiques i europees es presenta tan de sobte que sembla com si no hagués donat temps a recompondre’s. Aquesta sobredosi, aquest empatx d’urnes i paperetes pot tenir el seu perill per a l’esquerra. L’alegria que van proporcionar els resultats d’Abril, sumats a les optimistes prediccions del CIS conegudes la setmana passada, suposa un risc enorme. Tanta eufòria pot incitar a baixar la guàrdia i cal no oblidar, ni per un instant, que el partit està encara per jugar i que el resultat definitiu sempre està en l’aire, fins a l’últim minut.

El repte és que la participació segueixi en la mateixa línia del 28A. Cal motivar  l’elector empatxat. Tenim en joc 12 autonomies, 8.116 ajuntaments, 54 representants en el Parlament Europeu… i jo percebo molt poca tensió electoral. Com si, després del viscut a la fi d’abril, ja tot fos bufar i fer ampolles. Gran error. No sé si encerten els qui anomenen “segona volta” a les eleccions de maig, però una cosa està clara: per  aconseguir uns resultats en la línia dels obtinguts en les generals, és precisa una mobilització que jo estic trobant a faltar. Cal suar molt més la samarreta.

S’equivoca l’esquerra si pensa que la fragmentació de la dreta l’afavoreix. S’equivoca sobretot perquè està desaprofitant l’oportunitat d’unir-se per una vegada en la vida. En lloc de tancar files es dediquen a dividir-se més. Que la dreta es fracciona? Com hem de ser menys nosaltres, que a més tenim molta més experiència en aquests afers? Segueixen insistint, malgrat els tres-cents i molts mil vots llançats a les escombraries a l’abril. Les paperetes d’Actua, 30.000; En Marea, 17.000; Compromís, 172.000 i Front Republicà, 113.000, unides a les de Podemos, haurien significat 6 escons més per a aquesta formació en el Congrés dels Diputats.

Hem après alguna cosa? Doncs sembla que no, si veiem la proliferació de sigles pel 26M fins i tot a ciutats clau: A l’ajuntament de Madrid, Izquierda Unida es presenta per separat; també a la Comunitat, on les candidatures enfrontades d’Errejón i Podemos encareixen encara més el preu que costarà fer forta a la dreta, si és que s’aconsegueix. Per a què facilitar les coses si les podem dificultar? A Barcelona corre perill la candidatura de Colau, a Saragossa l’alcalde i el representant de Podemos es comporten com el gos i el gat, és possible que se salvin Cadis, Sevilla i València, i probablement també alguna ciutat gallega de les que en el 2015 van apostar pel canvi, però veurem.

Em costa treball entendre tanta divisió, tanta baralla: en un moment en què la dreta està a punt de caure, l’esquerra, fidel a la més suïcida de les seves tradicions, es dedica a barallar-se com mai per acabar perdent com sempre. Em temo que tanta batussa ajuda molt poc a les negociacions per formar el Govern de la nació. Seria molt important que no només es mantinguessin els governs progressistes constituïts en ajuntaments i autonomies l’any 2015, sinó que augmentessin. Seria bo que el bloc d’esquerres superés àmpliament al de dretes. Sí, ja sé que les dades del CIS són optimistes, però no em refio ni un pèl.

Ocasions com la d’ara, amb la dreta noquejada, feta bocins i barallant-se entre ells sense pietat, no crec que es tornin a presentar. Trigaran poc a recompondre’s, així que si no s’aprofita l’oportunitat, perdrem tota autoritat moral per a queixar-nos quan ja no hi hagi remei.

Ens posem les piles, o què?