Desirée Bela-Lobedde, comunicadora, afrofeminista

Estem a punt de tancar el mes de maig, el mes de la conscienciació sobre la salut mental que, encara que va començar a celebrar-se als Estats Units d'Amèrica, cada vegada té més ressò a altres parts del món. I no volia jo tancar aquest mes sense parlar sobre les autocures emocionals en el món de l'activisme, aprofitant l'ocasió.

La reivindicació i la celebració que les persones negres som fortes i resistents, que ens creixem davant l'adversitat i la transformem, igual que ho van fer els nostres ancestres, està bé, però només en part. De vegades em sembla un parany en el qual nosaltres, com a comunitat, hi caiem creient que aquests estereotips ens apoderen. Però tal vegada no ho facin i, en realitat siguin nocius.

Amb aquesta necessitat de creure en aquesta fortalesa, no només física sinó també mental, neguem la nostra humanitat, i minimitzem els efectes del trauma racial sobre la nostra salut emocional. I, atenció, pot ser que ho fem per una simple qüestió de supervivència; però aquesta supervivència és a expenses del nostre propi dolor i patiment. Per això hauríem de deixar de fer-ho.

No aprofundiré en qüestions de salut mental, perquè no és una cosa de la qual jo pugui parlar amb coneixement més enllà del que llegeixo i aprenc d'altres persones activistes. Així que em limitaré a dir que, ja que vivim immerses en la supremacia blanca, la salut mental assumeix la mateixa narrativa. Per tant ignora i exclou les persones negres que, en molts casos tenim dificultats més grans d'accés als serveis i recursos, sobretot si la situació administrativa s'entén com a irregular per l'Estat espanyol que, llavors, nega l'accés a un sistema de salut que deixa de ser gratuït i universal.

Durant un temps en el qual em vaig trobar prou estable a nivell emocional, vaig decidir que els dijous, a Instagram, m'oferiria com a espai d'escolta, contenció i suport a persones negres amb una cosa tan senzilla com publicar la següent pregunta: "Per a les meves persones racialitzades, com et trobes avui?". No sóc psicòloga ni pretenc ser-ho, evidentment, però decidia posar-me al servei de persones de la comunitat afro -o altres etnicitats- que se senten soles i emocionalment fràgils i que en el seu entorn més pròxim no tenen la possibilitat de sentir-se escoltades sense judici per a poder esplaiar-se.Les crítiques de persones blanques que no entenien la necessitat d'aquest espai no van trigar a arribar. No s'entenia el meu oferiment, ni que les persones racialitzades moltes vegades quedem excloses dels sistemes de salut mental, no només per limitacions econòmiques, sinó també per barreres culturals. I que, a més, moltes vegades, quan rebem atenció, es tracta d'una atenció de mala qualitat i incompetent per a moltes de nosaltres, ja que la gran majoria de professionals de la psicologia no incorpora perspectiva de raça i, desafortunadament, l'existència de professionals de les nostres mateixes etnicitats és pràcticament nul·la. Un altre obstacle més, ja que pot ocasionar que el racisme es coli dins la teràpia; per tant, no estem fora de perill. Això pot aprofundir el mal psicològic si la persona terapeuta blanca desplega tota la seva fragilitat blanca sobre nosaltres.

Així que l'article d'avui està dirigit a les persones de la meva comunitat i d'altres comunitats minoritzades que pateixen els estralls de la supremacia blanca i el racisme perquè, en la mesura que sigui possible, i amb els recursos que tenim, ens autocuidem  i ens cuidem entre nosaltres a nivell comunitari, per intentar preservar, en la mesura del possible, una salut emocional adequada que ens permeti afrontar l'impacte devastador que implica viure en constant discriminació en els nostres entorns.

Parlem obertament sobre salut mental

Hem d'arribar a la comprensió que la salut mental també es converteix en un problema de justícia social, però hem d'aconseguir trencar les barreres establertes per trobar l'ajuda que necessitem. Tinguem en compte que els qui semblen més forts són, de vegades, els qui corren més riscos. En els espais activistes, cuidem-nos i compartim la càrrega.

Compartim els contactes serveis de salut mental culturalment competents

Desafortunadament a l'Estat espanyol tenim pocs recursos a la nostra disposició; però si en saps d'algun, comparteix-ho. Seria meravellós poder crear un directori de professionals de la salut mental d'origen divers que incorpori la perspectiva de la racialització en els seus tractaments. Avui dia sé que des de l'Espai de l'Immigrant, a Barcelona, s'ofereix un servei d'atenció psicològica, presencial i gratuït; però si hi ha més iniciatives així en el territori espanyol, valdria la pena saber-ho.

Practiquem les autocures

No em canso de dir-ho en el meu compte d'Instagram. Les autocures són importantíssimes, sobretot per a les persones dedicades a l'activisme antiracista. La cura personal, l'amor propi... són actes de resistència radicals en un sistema supremacista que ens vol doblegades.

Cal que respectem els nostres propis límits i aprenguem quan hem de retirar-nos, perquè podem fer-ho i no ho hauríem d'oblidar. No tenim per què estar sempre al peu del canó.

Donem suport a les competències d'assessorament en justícia social i multicultural

Sería genial lluitar per descentralitzar i descolonitzar els models de supremacia blanca de la salut mental i el tractament, buscant, investigant i aprenent d'altres fonts de coneixement; fonts de coneixement de les comunitats marginades i desateses, sobre les seves creences sobre la salut mental, la curació i sobre les necessitats de la comunitat.

I, únic consell per a persones blanques. Si et dediques professionalment a la salut mental, treballa perquè la teva pràctica sigui antiracista. Aprèn sobre l'impacte de la raça i el racisme en els teus pacients d'altres etnicitats i familiaritza't, de manera que puguis oferir els serveis que les comunitats oprimides necessiten.