El cadenat urbà del 78

Jose Mansilla, antropòleg

Potser no sigui el millor moment per parlar del cadenat del 78. Els mals resultats de gran part dels ajuntaments del canvi, així com la significativa pèrdua de poder i representació, tant autonòmica i estatal d’Unidas-Podemos, les confluències i altres partits menors, semblen haver aparcat, almenys temporalment, alguns dels conceptes popularitzats pel cicle polític que es va posar en marxa el 15 de maig de 2011. No obstant això, això no significa que els individus, grups socials i fenòmens simbòlics i culturals que s’al·ludien sota aquests termes hagin desaparegut. Com deia Monterroso, "el dinosaurio todavía estaba allí". No s'han evaporat, així, part d'aquelles dinàmiques que van fer possible parlar de casta política; segueix, també, inalterable l'entramat social i econòmic que va posar sobre la taula gent com Rubén Juste en el seu llibre "Íbex 35. Historia Herética del poder en España" (Capitán Swing, 2017), o continuem fascinats i atents a les llegendes, vives i mortes, d'allò que Víctor Lenore ha anomenat, en el seu últim treball, "Espectros de la movida. Por qué odiar los años 80 "(Akal, 2018), potser l'experiment més reeixit de desideologització en massa de les últimes dècades.

En un altre ordre de coses, entre 2005 i 2007, el professor Manuel Delgado, va publicar dos dels seus llibres més coneguts: "Elogi del vianant" (Edicions de 1984) i "La Ciudad mentirosa. Fraude y miseria del modelo Barcelona" (Llibres de la Catarata). En ells, l'antropòleg català posava l'accent en com una ciutat sencera, la capital de Catalunya en aquest cas, havia caigut sota els encanteris de les polítiques soci-liberals dels governs locals del PSC i el seu carismàtic alcalde Pasqual Maragall. Aquests treballs, però, no van ser els únics que van tractar aquest aspecte. El geògraf Horacio Capel també va publicar, per aquell temps, una denúncia a aquesta estratègia politicoterritorial en el seu llibre "El modelo Barcelona: un examen crítico" (El Serbal, 2005). Tots dos van ser representants coneguts d'una infinitat de publicacions -articles en premsa, revistes científiques, etc.- sobre les característiques d'aquest model i les seves influències sobre la vida dels veïns i veïnes de la ciutat. Pot ser en aquell moment no s'interpretés així, però el que aquestes obres estaven denunciant era, precisament, el cadenat urbà del 78.

Arriscant una mica, seria possible afirmar que, de fet, l'arribada dels comuns a l'Ajuntament de Barcelona, ​​o de Ahora Madrid i altres tantes candidatures de la resta de l'Estat al poder local, van ser, de fet, una impugnació a dit cadenat. Els nuevos municipalismos, amb les seves mesures polítiques, però també mitjançant la reconstrucció de narratives i l'ús de recursos simbòlics, van recórrer una enorme distància en el qüestionament de certs paradigmes acceptats com a normals en les polítiques municipals espanyoles. La seva atenció als projectes de petita escala; de denúncia dels mega-esdeveniments i projectes d'arquitectes estrella; la seva aposta per garantir l'accés a un habitatge digne; la introducció de mesures de governança turística; el desplegament serveis socials, etc., han estat iniciatives que poden haver tingut més o menys èxit en aquests últims 4 anys, ja sigui per limitacions competencials o per incapacitat política, però que, sobretot, han servit per modificar el sentit comú imperant a la política urbana contemporània.

Així, més recentment, i seguint amb el cas de Barcelona, ​​els intents d'assalt a l'alcaldia de les candidatures del PSC, amb Collboni, o Ciutadans, amb Manuel Valls, i les seves propostes estrella de celebració d'Exposicions Universals o Jocs Olímpics, però també l'anuència de l'Autoritat Portuària, gestionada pel Govern central, amb la instal·lació de nous contenidors culturals d'iniciativa privada i caràcter fortament especulatiu, com el Museu de l'Hermitage al costat de l'Hotel W Barcelona (Hotel vela), es plantejarien, d'aquesta manera, com un retorn a les velles polítiques urbanes del 78, aquelles centrades a la ciutat mercaderia i en una extracció de plusvàlues gens dissimulada després celofanes fastuosos.

En definitiva, la pèrdua de poder polític de certes iniciatives que van aconseguir, encara que temporalment i amb tot un seguit de limitacions i objeccions, objectar un model de fer ciutat, pot conduir-nos a un retorn a una sèrie de mesures que, quan es van dur a terme, només van aconseguir augmentar la bretxa social i la desigualtat a les ciutats. Esperem que, s'imposi qui s'imposi al capdavant dels Ajuntaments, sigui capaç de mantenir una línia d'acció política que mantingui el sentit comú allunyat de les pràctiques del cadenat urbà del 78.