El (des)interès de Manuel Valls i els acòlits de Colau

Sergi Tarrés. Llicenciat en Comunicació Audiovisual i assessor polític d’ERC

Les elits, els de la “casta”, sembla que han pres una decisió. De fet, la mateixa decisió que han pres des de sempre: mantenir-se al poder i intentar convertir el perímetre de l’status quo en granític, inamovible. Les ombres d’aquestes elits arriben a l’impensable i ho fan a través de  mitjans corromputs, servils i absorbits per la necessitat de sobreviure en un mar de competència capitalista descarnada i inhumana que no hi entén res de valors socials i sí molt de valors de borsa.

El passat diumenge ERC va obtenir una victòria indiscutible a les urnes, el republicanisme independentista d’esquerres va guanyar a la ciutat de Barcelona i va irrompre amb una força enorme en consistoris en els que mai havia obtingut representació. Poblacions amb extraccions socials en absolut nacionalistes, obreres, amb ascendents familiars vinguts de la resta de territoris de l’Estat dècades enrere. El partit d’Oriol Junqueras, un pres polític, va guanyar les municipals al principat de Catalunya així com les generals el 28 d’abril. Ni l’empresonament, ni la repressió, ni la manipulació dels mitjans han pogut amb Ell i, de fet, l’han reforçat com mai. La injustícia la paguen els injustos, més tard o més d’hora.

La “raó d’estat”, no en va, sembla que ho aguanta tot i, a la vegada, res més com el Procés d’emancipació català ha fet tremolar el Règim. L’única amenaça al cadenat del 78 ha estat l’impuls cap a la República Catalana i l’exercici del dret a l’autodeterminació. D’aquí els nervis i la desesperació que l’han portat a fer coses impensables un temps enrere, empresonar càrrecs electes, activistes, etc. I el problema ve quan les urnes ens tornen a donar la raó. Aquesta vegada a la capital de Catalunya i a les Europees.

El que demostra una vegada més la desesperació és veure com ínclits columnistes de dretes, línies editorials afins a l’status quo, comencessin a parlar bé d’Ada Colau justament un parell de dies abans de les eleccions del diumenge. L’espai de Colau i el que ve a representar és venut com una amenaça perillosa, revolucionària, bolivariana i terrorista fins que aquest pot esdevenir la clau perquè l’independentisme pugui tenir l’alcaldia d’una de les ciutats més importants per l’Íbex. Com a mínim, és curiós.

Ara bé, el més sorprenent és veure les rèpliques d’alguns acòlits, molt comunistes ells, molt d’esquerres ells, començants a convergir amb les editorials de la caverna. I el més surrealista, aquests són els que intenten blanquejar un Manuel Valls que, rebotat del seu fracàs a França, va venir a Barcelona a menjar-se el món de la mà d’una de les forces més reaccionàries de les últimes dècades –que pacta amb VOX a Andalusia i intenta amagar-ho-. Diuen que “home, al cap i a la fi Valls ve dels socialistes francesos o sigui que també és progressista…”. A Iceta, un altre que diu ser “l’esquerra”, no li tremola la veu per dir que faran el que faci falta perquè l’independentisme no tingui l’alcaldia. La maniobra passa per aconseguir un pacte BeC, PSC, C’s (Valls) perquè Maragall no sigui alcalde i ho continuï essent Colau. És a dir, tot allò que sigui convenient per evitar el que la voluntat popular ha volgut que sigui. Valls i Iceta representen l’Status Quo com ningú en aquest context, vostès mateixos.

Que els constituïts tinguin tanta por és normal i també significa que s’han fet bé algunes coses a Catalunya. No tan normal és que venen ser l’esperança blanca del rupturisme siguin els primers en blanquejar les maniobres perquè l’status quo tremoli.