Alberto Rodríguez, un bon començament

Juan Tortosa, periodista

El dia en què es va anunciar que Alberto Rodríguez seria el nou secretari d’Organització de Podemos, va passar una cosa inèdita en el tractament que els mitjans dispensen habitualment a aquesta formació política: les televisions, que des que va començar no paren de carregar contra ells hi hagi o no hi hagi motius, van rescatar de les videoteques una intervenció parlamentària del polític canari en la qual aquest donava floretes a un diputat popular: “És vostè una bona persona, i afegeix  qualitat humana a aquest lloc”, va dir a Alfonso Candón, company en la Comissió d’Ocupació i Seguretat Social, la tarda en què aquest deixava el Congrés dels Diputats per presentar-se per Cadis al parlament andalús el passat mes de desembre.

Aquesta frase d’Alberto Rodríguez, que parla del seu tarannà per a qui no el conegui personalment, funciona com un autèntic bàlsam en aquests temps de desacords, crispacions i ganivetades per l’esquena. El reconeixement mediàtic al seu gest és una sorprenent excepció que cal valorar. No és un mal començament pel treball que tant ell com la formació a la qual pertany tenen per davant. En primer lloc, per posar les coses en el seu lloc, per contrarestar els atacs grollers i de mal gust d’aquesta dreta rabiosa que no suporta que els postulats de Podemos vagin calant en la ciutadania.

Que tenen moltes coses per arreglar? Quin dubte hi ha. Però cada vegada cola menys tanta Veneçuela o tanta Cuba. Què les dissensions internes són moltes? Sens dubte també, però si agafem perspectiva per a analitzar tot això, el que sembla clar és que en els seus cinc anys de vida, els qui han donat per morta a la formació una vegada i una altra, s’equivocaven.

L’existència de Podemos és la garantia que el PSOE no té més remei que mirar a l’esquerra, enfront dels postulats de tanta vaca sagrada socialista obstinada a inclinar-se cap a l’altre costat. Una cosa sembla clara: sense el suport de Podemos a Pedro Sánchez en la moció de censura contra Rajoy, el Partit Socialista no seria avui el que és. El resultat obtingut en les eleccions generals d’abril, del qual tant presumeixen, també en les europees, municipals i autonòmiques de maig, té el seu origen en l’èxit dels acords que fa un any van portar el PSOE a la Moncloa. Saben bé, tant Sánchez com els qui des de dins del seu propi partit no es resisteixen a continuar posant-li travetes, que el camí que portaven s’assemblava molt al que han seguit bona part de les socialdemocràcies europees, avui sota mínims.

A banda del revés que per a Podemos van suposar els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques, deixant de costat també la resta de suports necessaris per a que el PSOE segueixi a La Moncloa (PNB, Revilla i algun altre), el que cal aclarir en un horitzó cada vegada més pròxim és el paper que es pot jugar en el pròxim govern espanyol, perquè si Sánchez i Iglesias no aconsegueixen entendre’s, tota la resta sobra. Per això l’ara president en funcions sap que ha de tractar Podemos amb respecte. Encara que en el seu fur intern segueixi sospirant per una abstenció de Cs, i fins i tot del PP, l’estabilitat que necessita per seguir quatre anys més a La Moncloa depèn de la seva capacitat per arribar a acords amb Podemos.

Tinc escrit que la força de la formació que lidera Iglesias es troba en què Sánchez la precisa si és cert que desitja dur a terme polítiques progressistes. Tret que vulgui repetir eleccions, però sembla difícil que s’atreveixi, perquè sap que ja no hi ha a l’ambient aquella por a Vox que va fer que vots de Podemos anessin a parar a l’abril a la motxilla socialista. Gestionar el problema català exigeix diàleg i no confrontació, i Sánchez no té per a això millor soci que Podemos, amb un flamant secretari d’Organització com Alberto Rodríguez qui, com dèiem al principi, té acreditada la seva capacitat per la bona sintonia i el consens.

Cinc anys de clavegueres disparant contra la formació morada per terra, mar i aire, no només no han acabat amb ella sinó que l’han situat en el mapa polític amb una posició determinant per molt que es ressalti que compta amb menys vots que fa un temps. La falta d’implantació territorial de la formació, cosa que han pagat amb un alt preu a les municipals i autonòmiques, és una assignatura pendent per una formació jove, però aquest problema no només és polític sinó tècnic, com ho demostra que Cs i Vox es troben també amb moltes dificultats en aquest terreny. I en quant a les divisions internes, a la llarga les aigües tornaran a la seva llera en la mesura en què el procés de demonització i les campanyes orquestrades contra la formació vagin punxant en os.

Els pocs avanços socials que el govern de Sánchez ha tirat endavant en el temps que porta a La Moncloa van ser propostes de Podemos. L’agenda pendent és àmplia, i l’única manera d’assegurar-se el compliment dels pactes és que el compromís no sigui merament formal. Per acabar amb la precarietat laboral, reduir la desigualtat, afavorir la condició familiar o promoure la justícia fiscal cal jugar en primera divisió. No pot tornar-se a repetir el que va passar després de la investidura de juny del 18, quan els acords per resoldre problemes com el preu de la llum o els lloguers, eliminar la llei mordassa o legislar sobre les cases d’apostes, no es van complir.

Ho va dir Sánchez durant la campanya electoral: “El meu soci prioritari és Podemos”. Era mentida? No crec. Si acorda quatre anys de govern amb Iglesias té més que guanyar que perdre perquè, com diu el vell tòpic, pot ser que això es desgasti una mica, però més es desgastaran les dretes a l’oposició. Alberto Rodríguez en la Secretaria d’Organització de Podemos no sembla un mal inici.