Antiracisme al quilòmetre 0

Desirée Bela-Lobedde, comunicadora afrofeminista

El cap de setmana dels dies 7, 8 i 9 de juny es va celebrar el primer Festival Antiracista, a Madrid, organitzat per SOS Racismo Madrid.

El festival, l’emplaçament del qual estava previst inicialment a la Plaza de Ópera, es va veure traslladat a la Puerta del Sol per causes alienes a l’organització. El que en un principi va suposar un inconvenient, per l’esforç extra de mobilització i difusió que va implicar per a l’organització, es va convertir en un festival d’un significat sense precedents, i en aquest article t’explico per què ho sento d’aquesta manera.

Les persones que ens dediquem a activitats considerades subversives estem acostumades al fet que se’ns relegui a la perifèria. Em refereixo tant al tracte dels nostres interessos com als espais que se’ns permet ocupar. Tot i així, en les últimes edicions de festivals significatius per a l’afrodescendència i per a altres comunitats racialitzades, estem afermant la nostra presència en els espais centrals. Així va passar a Barcelona, quan a finals de maig es va celebrar la quarta edició del Black Barcelona Festival que, per segona vegada consecutiva es va desenvolupar en el Convent dels Àngels. I així ha estat amb el Festival Antiracista organitzat per SOS Racismo Madrid.

Totes aquestes activitats tiren endavant gràcies al gran esforç que posen en això les persones que les organitzen perquè, a vegades, en les relacions amb les institucions, les coses es fan més difícils del que són en realitat. A vegades apareixen dificultats administratives, protocol·làries o econòmiques que, en el cas d’associacions de baix pressupost, dificulten el desenvolupament de les activitats. Així que quan s’aconsegueix que els nostres actes estiguin en el centre, ho celebrem com les conquestes que són, perquè és important que les qüestions que ens afecten ocupin espais rellevants a les ciutats.

Aquest cap de setmana a la Puerta del Sol es va fer història posant l’antiracisme al centre. I ha estat en aquesta mateixa Puerta del Sol on sonen les campanadas que veus per la tele; en aquesta en la que qualsevol viatger es fotografia els peus a l’emblemàtic quilòmetre 0. I mai (mai, de debò) l’antiracisme havia estat tant al centre com aquest cap de setmana. I quan parlo de la centralitat de l’antiracisme, ho faig tant en sentit real com figurat.

Xerrades sobre dissidències sexe-afectives, lluita política, maternitats racialitzades, feminismes contra-hegemònics, concerts i performances protagonitzats per persones racialitzades s’han succeït en un dels llocs més representatius de Madrid i, sí, d’Espanya.

Per a mi l’acte amb més força de tots, sens dubte, va ser el Abya Yala Ball del dissabte a la tarda. Durant cinc hores vam poder gaudir i vibrar amb una sessió de voguing ball meravellosa. I que no confongui a ningú que reivindiqui el voguing ball com el millor del festival: el que va succeir aquesta tarda va ser un acte polític i de reapropiació de dimensions importantíssimes en el qual els nostres cossos, que són invisibilitzats i negats per l’heteronorma blanca, es van convertir en protagonistes, recuperant el seu poder i reafirmant la seva existència i la seva resistència.

Una de les converses que he repetit durant aquest cap de setmana amb diverses companyes ha estat la de fer-nos conscients que la visibilitat que atorgava celebrar el festival en un lloc com la Puerta del Sol comportava risc pel nivell d’exposició al qual se sotmetia a algunes persones racialitzades, que es troben en una situació administrativa considerada com a no legal per part l’estat espanyol. Ser a la Puerta del Sol, amb agents dels diferents cossos de (in)seguretat patrullant amb freqüència, podia suposar una situació d’ansietat i de perill per a algunes de les persones que participaven en el festival. Però ho superem.

Aquest cap de setmana va passar una cosa excepcional a Madrid. Jo sóc conscient des de fa molt poc, però hem fet una cosa realment significativa. S’han escoltat les nostres veus en el centre de la capital d’Espanya. Hem superat la por a aquesta exposició i hem parlat alt i clar sobre racisme a l’Estat espanyol. Les persones racialitzades hem parlat per nosaltres i per a nosaltres.

Ningú comptava amb això i, no obstant això, hem posat els nostres reclams en el centre. No ho vam veure venir, no estava en els plans, no era la intenció, però aquest cap de setmana vam fer història. Ens vam veure desplaçades de l’espai designat, i aquest desplaçament ens va moure cap al centre.

Vam ser part d’un acte polític i de reivindicació que ha establert un precedent. Va ser un acte d’un simbolisme de gran importància, sobretot tenint en compte el context polític actual i els recents resultats de les eleccions municipals. Hem alçat la veu i ens hem fet sentir. Ens hem reapropiat d’un espai que acostuma a ser font d’inseguretat, l’hem transformat i l’hem resignificat. A partir d’ara, la Puerta del Sol em connectarà amb uns records nous i poderosos. I va ser tot sense que ningú ho pretengués. Com diu el refrany, “no hi ha mal que per bé no vingui”.