“Unitat d’Espanya” vs. drets fonamentals

Jaime Pastor, coportaveu de Madrileñ@s por el derecho a decidir

Ha acabat un judici ple d’irregularitats que han estat denunciades per International Trial Watch, però també per organitzacions com la Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía en la seva declaració del passat 4 de juny, amb un significatiu suport de professionals de diferents àmbits i col·lectius socials (1).

Estem ara a l’espera de conèixer la sentència d’un tribunal la independència del qual ha estat sota sospita des del principi, especialment pel que fa referència al seu president, Manuel Marchena.

De les dues setmanes amb les que ha conclòs el judici al procés seran moltes les lectures que es faran aquests dies, la major part de les mateixes influïdes sens dubte per les diferents preses de partit que han pogut mantenir els qui les escriuen entorn d’aquesta Causa 20907/2017. Amb tot, no han faltat algunes valoracions des de l’àmbit jurídic i fins i tot periodístic que han arribat a reconèixer la falta de base de les acusacions procedents de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat (per no parlar de les extremes de Vox) per demanar altíssimes penes pels delictes de rebel·lió, sedició o malversació contra la major part dels qui ja porten gairebé dos anys d’injusta presó preventiva per la seva participació en les jornades que van transcórrer des del 6 i 7 de setembre fins al 27 d’octubre i, principalment, entre el 20 de setembre i el 3 d’octubre del 2017 a Catalunya.

Perquè, en efecte, ni l’associació de la ‘rebel·lió’ amb la ‘violència’ necessària dins del que les acusacions consideren que va ser un ‘alçament públic’, enmig del que defineixen com un ‘clima insurreccional’, ni la substitució de ‘rebel·lió’ per ‘sedició’ per reduir-lo a un ‘alçament tumultuari’, han comptat amb les proves empíriques suficients per  ratificar la seva bel·ligerant retòrica. Tampoc l’acusació de ‘malversació’ ha quedat provada, ja que va ser desmentida pel mateix ex-ministre Montoro, responsable del control pressupostari de la Generalitat des del govern central abans i durant aquelles jornades.

En el cas de la ‘rebel·lió’, hauran d’estendre molt la interpretació de la utilització de la ‘força’, de la ‘violència normativa’ o ‘l’ambient hostil’ (com, per cert, ja va fer el jutge Marchena com a ponent en el judici als presumptes responsables de l’acció Aturem el Parlament que  va tenir lloc el 15 de juny del 2011 a Barcelona) per contradir al propi Tribunal Constitucional en la seva sentència de 1987 sobre aquesta matèria, en la qual exigia “el propòsit de la utilització il·legítima d’armes de guerra o explosius”. Perquè, per molt que la Fiscalia de l’Estat hagi volgut recolzar-se en la discutible definició de cop d’estat (que, en tot cas, no està tipificat com a delicte) de Kelsen, equiparant-ho fins i tot al 23F del 1981, el que han pogut demostrar les defenses en les seves conclusions és que el que es va produir en aquella tardor del 2017 va ser un veritable acte de desobediència civil no violenta per part d’un molt ampli sector de la societat catalana, enfront d’un poder estatal que es va negar a reconèixer el dret a decidir sobre el seu propi futur, a diferència del que havia passat en Estats democràtics liberals com el Canadà i Regne Unit.

La diferència del que va passar aquí amb els casos esmentats va quedar explicitada amb major claredat per part de l’advocada de la defensa de Jordi Cuixart, Marina Roig: el problema es trobava i es troba  en què des del poder central, amb Felip VI al capdavant, amb el seu discurs del 3 d’octubre, es va posar la presumpta preservació de la unitat d’Espanya per sobre dels drets de reunió, expressió i manifestació. La interpretació d’aquella com a ‘metadret’, segons ens recorden Mercè Barceló i Josep M. Vilajosana en un llibre de recent publicació (2), es va imposar per sobre de drets fonamentals de la ciutadania i, per tant, es va optar des del poder central per sacralitzar el “principi de la indissolubilitat” de la Nació-Estat enfront del principi democràtic, en lloc de buscar una ponderació de tots dos que portés a afavorir el segon amb una concepció densa de la democràcia que hauria permès un referèndum pactat.

Es va arribar així a un xoc de legitimitats (l’escissió de les quals, com va recordar Josep Rull en la seva defensa, té el seu origen en la sentència del Tribunal Constitucional que al juliol del 2010 va suposar una veritable ruptura del pacte autonòmic vigent fins aleshores) que, en lloc de la submissió davant els qui esgrimien la defensa fonamentalista d’una Constitució que ells mateixos havien violat, no va deixar una altra sortida que –tret que es volgués la rendició pura i simple- el major acte de desobediència civil no violenta que s’ha viscut a Europa des de fa molt de temps, com s’ha vist obligada a reconèixer qualsevol persona estudiosa dels conflictes i els moviments socials.

Una desobediència que té una molt llarga història i que, com ha recordat oportunament Benet Salellas en Jo acuso, va ser reconeguda com a legítima pel Tribunal Suprem en la seva sentència sobre el Sumari 18/98, en la qual deia: “La desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de desobediència contra l’Estat, aquesta forma de pensament i ideologia ha de ser admesa en el si d’una societat democràtica”(3).

Va ser aquest acte de desobediència col·lectiva el que es va realitzar durant jornades com les del 20 de setembre i l’1 d’octubre. Els petits incidents d’exercici de la força per part de civils no només van ser actes aïllats, sinó que no van tenir punt de comparació algun amb les brutals intervencions policials que es van produir, especialment durant l’1 d’octubre, com ha pogut comprovar qualsevol persona per la llarga llista de vídeos que s’han difós des d’aleshores, malgrat les traves oficials i les que s’han posat durant aquest judici.

Per tant, com bé va argumentar Andreu Van den Eynde, en aquest cas s’ha confós interessadament la desobediència a la llei amb la rebel·lió i la sedició i seria només per aquesta desobediència que se’ls podria acusar. Una desobediència que va ser assumida amb tota dignitat per part de les persones acusades, entre elles Jordi Cuixart, qui va recordar molt oportunament que vivim un temps en el qual el problema al que hauríem de fer front és més aviat el de l’obediència civil a tantes lleis injustes com les que s’estan imposant en les nostres societats.

Així que és molt el que depèn de quina sigui la sentència en aquest judici: està en joc no només el futur de les persones acusades, ni el del moviment sobiranista i independentista a Catalunya, sinó també si es convertirà en norma la creixent restricció de drets i llibertats fonamentals contra qui els vulgui exercir des de la dissidència política i la resistència no violenta, com ja ha passat en tants casos amb una Llei Mordassa que segueix sense ser derogada.

És, en suma, la democràcia, entesa com el respecte a les minories i no com el domini de la majoria, la que està amenaçada, aquí i en molts altres llocs, com hem vist a França amb la brutal repressió contra un moviment tan heterogeni com el de les armilles grogues.

Mentrestant, és la crisi de legitimitat de la Constitució material espanyola i de la monarquia el que s’agreuja més i més a Catalunya –i també, encara que en menor mesura, en altres Comunitats Autònomes-, sense que es pugui veure el plantejament d’una alternativa des de les forces polítiques del règim a la separació de Catalunya que no sigui la de l’article 155, o la d’un tímid federalisme que gairebé no s’atreveix  a reconèixer la realitat plurinacional existent dins d’aquest Estat. Per això no sorprèn que no hi hagi hagut en les intervencions finals aquestes declaracions de penediment que troben a faltar tantes veus del règim, ja que el conflicte continua obert i sense que s’observi dins la nació majoritària aquesta “transformació cultural en la manera de parlar del tema nacional” que reclamava Robert Fishman en un article recent (4).

(1) Es pot consultar a https://www.apdha.org/vulneracion-derechos-fundamentales-juicio-proces/

(2) Als seus respectius capítols titulats: Crisis constitucional del Estado o cuando la “unidad de España”, como metaderecho, se impone a los derechos fundamentales de la ciudadanía i Laboratorio Cataluña. Legalidad, legitimidad y eficacia en el proceso político catalán, tots dos al llibre col·lectiu Crisis institucional y democracia (A propósito de Cataluña),  coordinat per Iñaki Lasagabaster (Tirant lo Blanch).

(3) Com ens ha recordat, per cert, Mario Zubiaga, hauria fet millor la Fiscalia de l’Estat en aquest judici a prendre nota del que va escriure el també citat per ella Jürgen Habermas en el seu article La desobediencia civil. Piedra de toque del estado democrático de derecho, quan polemitzava amb qui mantenia a l’Alemanya dels anys 80 que “la resistència no violenta és violenta”.

(4) Preguntas para superar desencuentros, El País, 16/06/2019