La violència masclista com a tendència

Cristina Fallarás, periodista

La violència masclista està de moda. És el que s'estila, vaja. És tendència, tendència política. Admeto que tal afirmació pot resultar frívola, i admès queda. Les modes polítiques imposen modes mediàtiques que al seu torn imposen modes en l'opinió pública i així. Per exemple, hi havia un temps no gaire llunyà en el qual estava de moda una cosa anomenada "prima de risc" malgrat que ningú coneixia el seu significat. Després es van estilar la "recuperació" (entendran les cometes) i la corrupció. Després, el que es portava podria dir-se "España se rompe", i d'això fa ben poc. Em refereixo a elles com a modes polítiques perquè són els partits (tots, en general) i els seus interessos els qui les posen en marxa. O sigui, que donen vots. Les modes polítiques són una suculenta font de vots/adhesions tant cap a un costat com cap al contrari. En concret cap a les vísceres d'un i d'un altre.

Doncs ara el que està de moda és la violència masclista.

I per què precisament la violència masclista en comptes de, posem per cas, el preu dels lloguers, Veneçuela o, malgrat el que pugui semblar, els Franco? Perquè és el que dóna més vots. Té la suficient substància com per a enfrontar una part dels votants amb la part contrària. Visceralment. Cap altre assumpte gaudeix pel que sembla de tan suculenta tirada.

Vots.

Adhesions.

Vísceres.

Escombraries.

Un detall: l'anterior exigeix que el nombre de partidaris sigui similar al de detractors. Si no, no hi ha moda. Només dóna vots l'enfrontament. O sigui que el duel més rendible avui en assumptes polítics és el que es lliura entre els qui defensen l'existència de la violència masclista i els qui la neguen o menyspreen. Podria repetir-ho cent vegades (els qui defensen l'existència de la violència masclista i els qui la neguen o menyspreen, els qui defensen l'existència de la violència masclista i els qui la neguen o menyspreen...) i ni així m'acostumaria a una barbaritat com aquesta.

En realitat volen dir feminisme, però ho consideren un terme massa complex com per no ficar la pota.

I, tal com deia, les modes polítiques imposen modes mediàtiques. Així que ara les opinions sobre la violència masclista o la "intrafamiliar" o una cosa anomenada "chiringuitos" (vomito sobre el que significa) ocupa als mitjans de comunicació més espai que la pròpia violència masclista, inclosos els assassinats de dones. Això vol dir que hi ha una part notable de la població que rebutja la idea mateixa de violència masclista, nega la seva existència i denigra a qualsevol que es dediqui a denunciar-la o pal·liar-la.

Una part notable de la població.

Tan notable com per a convertir-se en el més gran proveïdor de vots de la part dreta de les vísceres.

El proveïdor més gran. Carall!, el més proveïdor de vots!

Insisteixo que en realitat volen dir feminisme, però és com la prima de risc, ignoren el seu significat exacte. Així que millor no arriscar-se, millor dir "mares que assassinen els seus fills". És més, si algú els digués que es tracta de misogínia, ni significat exacte ni remota idea del terme.

Que a Espanya la població masclista i misògina sigui tanta com perquè la violència masclista s'hagi convertit en moda política, o sigui en un planter de vots, no és fortuït, però fa el mateix mal. Hi ha qui opina, amb raó, que es tracta d'una resposta a la mobilització feminista dels últims anys, a la denúncia ferma i abundant sobre les agressions sofertes, i la discriminació, i una llarga llista de desigualtats flagrants. No obstant això, i estant d'acord, jo sóc encara més pessimista.

Més o menys així:

La violència masclista és tendència política.

La violència masclista és tendència política perquè s'ha convertit en el major planter de vots.

La violència masclista és tendència política perquè s'ha convertit en el major planter de vots per a aquells que neguen la seva existència.

La violència masclista és tendència política perquè s'ha convertit en el major planter de vots per a aquells que neguen la seva existència després d'haver descobert que la seva postura suscita més adhesions que el "a por ellos" i que Veneçuela.

No segueixo, perquè a hores d'ara ja ploro. El meu pessimisme resideix en què considero que no es tracta, o no només, d'una resposta al moviment feminista, sinó que el masclisme i la misogínia que avui fan servir certs sectors polítics apel·len a una població ja existent. Una població que només necessitava algú que enunciés allò que per si mateixa no hauria gosat expressar.

Poc importa que una xifra preocupant de la població consideri que els gitanos, els immigrants, els homosexuals o les feministes són tal cosa o tal altra. Poc importa fins que un malparit amb representació pública ho enuncia. Més: ho enuncia argüint que ho fa perquè no es doblega davant la correcció política, "semejante mariconada". I més encara: fins que és un polític qui ho enuncia i uns altres no només no el repudien sinó que es pleguen a la seva barbàrie, a canvi de què?

La violència masclista està de moda i no precisament per causar alarma.

La violència masclista està de moda per raons salvatges. O sigui, polítiques.