Ultradreta vs. democràcia. Primer assalt

Cristina Ridruejo, membre de Mujeres x la República

Protestar quan els poders públics cometen injustícies no només és legítim, és indispensable en una societat sana. Per això aquest diumenge 23 de juny Madrileñ@s por el Derecho a Decidir ha convocat una concentració a la Puerta del Sol, per reclamar, com l’ONU, l’alliberament de les preses i presos polítics.

L’única cosa que es pot retreure, des del punt de vista legal, als líders catalans és la desobediència al Tribunal Constitucional. Aquest era el càrrec inicialment, fins que Vox va entrar en la causa com a acusació popular, com a elefant en gerreria, traient-se de la màniga (o de la caverna) una acusació estrambòtica, en la qual ningú havia pensat senzillament perquè no s’acosta ni de lluny al que va passar.

No obstant això, els poders es van agafar a aquella taula de salvació, abrasadora i tòxica: van acceptar aquell despropòsit i van fer seves les acusacions, permetent que la ultradreta marqués el pas d’aquest judici, de la mateixa manera que, amb la connivència dels mitjans de comunicació, Vox ha marcat els temes a debatre en les últimes campanyes electorals. Per a qui era un tema a debatre, ara com ara, el divorci o l’homosexualitat?

La ultradreta, el feixisme, ha portat la batuta. És curiós que s’hagi acusat alguns partits, a vegades, d’alinear-se amb els independentistes, i no obstant això a ningú ha molestat, aparentment, alinear-se amb la ultradreta en la seva persecució obsessiva, costi el que costi, del moviment sobiranista. Encara que sigui retorçant el codi penal.

El govern va ordenar l’empresonanament dels líders catalans. Ho va afirmar la pròpia vicepresidenta: “Qui ha aconseguit escapçar a l’independentisme? Mariano Rajoy”, van ser les seves paraules. El que va iniciar el govern del Partit Popular, l’ha continuat la seva escissió, Vox, ja sense dissimular-ho. És a dir, insisteixo: el poder polític va ordenar l’empresonament d’aquestes persones, i quan se li demana que les alliberi, s’escuda en la separació de poders. El govern contesta a l’ONU: no podem alliberar els presos, això és competència de la justícia, és que vostès (i amb “vostès” es refereixen a experts internacionals de les Nacions Unides) no tenen en compte la separació de poders. Però és que ningú s’ha adonat que el que l’ONU  vol dir és precisament que NO hi ha separació de poders a Espanya?

El judici ja va començar malament, des del punt de vista del dret: tots els jutges, aquí i a Sebastopol, són humans. Per la seva professió s’esforcen a actuar amb imparcialitat, però són persones amb les seves inquietuds i les seves afinitats. Aquest fet, inevitable, el tenen en compte els sistemes judicials de tots els Estats de dret (inclòs el nostre), i és per això que un dels seus preceptes bàsics per a que qualsevol sistema sigui imparcial és el principi del jutge natural: on es cometi el delicte, es jutja. D’aquesta forma no es pot nomenar al jutge que es vulgui per jutjar tal o tal altre cas, sinó que el cas correspon “a qui li toqui”. En saltar-se aquest principi, la pròpia celebració d’aquest judici aquí a Madrid, se salta les normes del dret. És un tribunal d’excepció.

A continuació, ja en aquest tribunal d’excepció, calia argumentar l’estrafolària acusació de Vox, uns delictes que s’apliquen en cas d’alçament violent. Però és de sobres conegut que en el procés l’única violència va ser la comesa per l’Estat espanyol en el seu intent de repressió. El govern es va adonar de seguida que no havia estat una bona idea (davant l’estupor i indignació de tots els demòcrates espanyols i de tota la comunitat internacional, recordem-ho) i al migdia va ordenar a la policia detenir les càrregues.

Els catalans que van participar en aquest referèndum no només no van cometre cap acte violent, sinó que tot ho van fer per la via política més democràtica i exemplar. Però això, pel que sembla, ha deixat d’importar. Durant molts anys, quan ETA matava, escoltàvem la resposta de totes les institucions: “aquesta no és la via, si voleu l’autodeterminació, heu de buscar-la per la via política”. Tenien raó. I no obstant això, sorpresa! Ara que els catalans ho han intentat per la via política, hem descobert que aquell mantra no era més que una mentida. Per la via política tampoc es pot!

I què fem llavors (com a país, com a societat) amb totes les persones que han cregut en la via política?

No cal oblidar en cap moment que, a pesar que els cossos de seguretat tenien ordre d’impedir la votació, malgrat tota la por que l’Estat es va esforçar en transmetre, dos milions tres-centes mil persones van decidir votar. Contra el que fos. Arriscant-se a rebre un pal o una multa. Algú s’ha aturat a pensar? Què farem amb totes aquestes persones? Alguna persona assenyada pot pensar que per condemnar aquests líders, els milions de catalans i catalanes que van anar a votar (i molts altres que no van votar per les pressions però donaven suport a la celebració del referèndum), es quedaran a casa seva i oblidaran tot? La prova palmària que això no passarà és que han continuat votant als líders sobiranistes, siguin a la presó o a l’exili. Són demòcrates autèntics, i no desistiran de la seva obstinació.

Els asseguts al banc dels acusats d’aquest judici no són aquests nou líders: són els milions que representen i als quals, segons les últimes eleccions, continuen representant.

La paradoxa de condemnar a tots els que van participar en el referèndum, incloses les 250.000 persones que van votar en contra de la independència, ens demostra que el que s’està perseguint aquí no és només l’independentisme, és la participació ciutadana en les decisions polítiques. El “pecat mortal” és que les ciutadanes i ciutadans participem, que prenguem la paraula per decidir el nostre futur, sense intermediaris.

Si ens quedem a casa i no protestem davant la injustícia, davant la criminalització de la protesta, de la mobilització, i sobretot de la participació ciutadana, estem perduts. La jurisprudència que fixarà aquesta sentència ens afectarà a totes i tots. Trist futur espera als nostres fills i filles, a nosaltres mateixos, si ens quedem callats. Alcem la veu el pròxim dia 23.

Concentració sota el lema Autodeterminación és democracia. Libertad Pres@s Polític@s. Diumenge 23 de juny a les 11h a la Puerta del Sol de Madrid.