Els Comuners de Castella i el debat plurinacional avui

Gerardo Pisarello

Secretari primer de la Mesa del Congrés dels Diputats

Fa uns dies vaig saber per casualitat de l’existència en el Congrés dels Diputats d’una pintura titulada “Execució dels Comuners de Castella”. El quadre pertany a Antoni Gisbert i data de 1860. En ell es rememora la decapitació de Juan de Padilla, Juan Bravo, i Francisco Maldonado, líders de la revolta que va unir a una part de la noblesa i de la pagesia contra els abusos de Carles d’Hasburg, el 1521. La derrota dels comuners va suposar l’abolició de les llibertats castellanes, però també l’inici d’una llarga llista d’actuacions monàrquiques contra l’autogovern dels pobles peninsulars, que s’agreujaria de manera especial durant la dinastia borbònica. El que resulta cridaner és el desconeixement i l’oblit que envolten aquest episodi.

El cas del quadre del Congrés ja és revelador. El mateix Gisbert és un artista poc conegut. I no obstant això, va tenir un paper destacat entre els pintors de la seva generació. Bona part de la seva obra està dedicada a popularitzar revoltes democràtiques i antimonàrquiques de la història espanyola. Des de l’execució dels comuners castellans a l’afusellament del general Torrijos, aferrissat lluitador contra l’absolutisme de Ferran VII. La preocupació per aquests temes no resulta estranya si es té en compte que Gisbert havia nascut a Alcoi, plaça emblemàtica del liberalisme progressista, del republicanisme i del socialisme i l’anarcosindicalisme més tard.

Ja en el seu temps, mentre el republicanisme s’estenia a diferents ciutats d’Espanya, el seu retrat dels comuners executats va ser presentat com una crítica a la monarquia i com “un crit de rebel·lia per la defensa de les llibertats”. Mai abans aquestes gestes populars havien trobat un reconeixement similar en el món de la pintura. També per això, l’art de Gisbert va tenir dificultats per fer-se un lloc. El quadre va acabar en el Congrés gràcies a les gestions del dirigent progressista Salustiano Olózaga. No obstant això, a poc a poc cauria en l’oblit, i avui es troba, pràcticament amagat, en una escala d’emergència de la primera planta de l’edifici.

La invisibilització de les llibertats castellanes abolides després de la batalla de Villalar, a Valladolid, contrasta amb la importància que ha tingut en la reflexió de destacats defensors del federalisme, el republicanisme i la plurinacionalitat en la història espanyola posterior. Un bon exemple d’això és el d’Anselmo Carretero, un dels intel·lectuals del PSOE que amb més profunditat va pensar sobre aquesta qüestió.

Nascut a Segòvia i enginyer industrial de professió, Carretero havia lluitat en el bàndol republicà durant la Guerra Civil i després del triomf del bàndol franquista va acabar exiliat a Mèxic. Des d’aquell país i fins a la seva mort en el 2002, va escriure nombroses obres –Las nacionalidades españolas (1952 i 1977) o Los pueblos de España (1980)– en les quals va defensar amb originalitat diverses propostes d’organització federal per al que ell mateix definia com una “nació de nacions”.

En els seus treballs, Carretero mantenia que els antics regnes hispànics havien anat configurant la personalitat dels pobles ibèrics moderns i que la seva evolució política, social i econòmica havia determinat les diferències existents entre ells. Una de les seves tesis més suggeridores era que l’unitarisme que ofegava aquesta diversitat no podia atribuir-se a Castella, sinó a l’autoritarisme monàrquic. En la seva opinió, Castella havia estat originàriament un país municipalista, federal i democràtic. I els propis comuners castellans que en el 1521 lluitaven contra els impostos abusius i la prepotència de Carles I havien estat les primeres víctimes del centralisme oligàrquic de la Cort. En altres paraules, Carretero defensava que no havia estat Castella, sinó les monarquies absolutistes dels Àustries, i sobretot, dels Borbons, les qui havien limitat les ànsies d’autogovern dels diversos pobles peninsulars.

Aquesta tesi de Carretero, en realitat, havia estat mantinguda per altres pensadors republicans en moments clau de la història espanyola. D’entrada, per Francesc Pi i Margall, el més destacat –i per desgràcia, oblidat– teòric del federalisme peninsular, qui va arribar a ser president de la I República espanyola el 1873. I també per pensadors com Fernando de los Ríos o Manuel Azaña, que van defensar aquestes idees en els debats sobre la Constitució republicana de 1931 i sobre l’Estatut de Catalunya de 1932.

Pi va dibuixar de manera precisa el paper que el despotisme monàrquic havia tingut en la supressió violenta de la realitat plurinacional de la península. En la seva obra principal, Las nacionalidades, de 1887, va deixar escrit que “Castella va ser, entre les nacions d’Espanya, la primera que va perdre les seves llibertats; les va perdre a Villalar, sota el primer rei de la casa d’Àustria” I així, “esclava, va servir d’instrument per destruir la dels altres pobles: va acabar amb les d’Aragó i les de Catalunya sota el primer dels Borbons”.

Aquesta lectura de la història portava a Pi a una altra conclusió: les resistències a les polítiques centralitzadores i uniformistes dels Borbons dutes a terme per diferents pobles hispans havia de ser vista com una defensa de les llibertats de tots ells. Aquesta va ser la seva opinió assenyalada sobre la resistència que a Catalunya va enfrontar les tropes de Felip V en el 1714. Referint-se a la derrota dels rebels que defensaven l’autogovern contra l’exèrcit borbònic, Pi va escriure una frase que resumia clarament aquesta idea: “allí, en aquell foc, van cremar no només les institucions de Catalunya, sinó també la llibertat d’Espanya. S’havia aconseguit la unitat política, però la unitat en el despotisme”.

Aquestes paraules van impressionar a dirigents republicans de començaments del segle XX, com el mateix Manuel Azaña. Azaña, com se sap, va ser un dels defensors més convençuts de l’Estat integral –o millor, integrador– previst en la Constitució de 1931, així com de l’Estatut de Catalunya, del 1932. En la seva defensa de l’Estatut, precisament, es va sumar a la ja consistent tradició republicana que assenyalava a la monarquia catòlica, centralista, com l’autèntica enemiga de l’autogovern del conjunt de pobles peninsulars i de la fraternitat entre ells. En el seu discurs davant les Corts, Azaña va insistir a recordar que la “regió castellana” havia estat “la primera confiscada i esclavitzada” per exigir en el 1521 unes llibertats i un autogovern que només la nova Constitució republicana havia estat capaç de garantir. En aquesta llarga història, al·legava Azaña, calia situar les pròpies reivindicacions catalanes, ja que Catalunya era, de fet, “l’últim Estat peninsular procedent de l’antiga monarquia catòlica que va sucumbir al pes de la Corona despòtica i absolutista”. Per això mateix, concloïa Azaña reprenent les velles paraules de Pi, “el defensor de les llibertats catalanes [de 1714] va poder dir, amb raó, que ell era l’últim defensor de les llibertats espanyoles”.

Que la memòria d’aquestes gestes, així com la de nombroses iniciatives municipalistes, federals, confederals i republicanes dels segles XIX i XX, no hagi emergit amb més força entre nosaltres, no sembla gratuït. I és que la pulsió centralista, uniformadora, impulsada pels Borbons i per dictadures com les de Primo de Rivera o Franco, no ha deixat d’actuar sobre el present. És més, en els darrers temps, amb l’excusa de la crisi econòmica o del conflicte obert a Catalunya, l’hem vist cobrar nova força de la mà de les dretes radicalitzades de Vox, el PP o Ciutadans.

Aquest neo-nacionalisme espanyol que atia l’enfrontament i la desconfiança entre els pobles i ciutadans de la península, convertint la “indissoluble unitat de la Nació espanyola” en un element d’imposició i de criminalització dels adversaris polítics, no és nou. Enfonsa les seves arrels en una llarga història d’abusos i d’atacs a l’autogovern que té en la repressió dels Comuners de Castella un dels seus moments fundacionals.

La virulència dels nous recentralitzadors pot portar a pensar que el més prudent seria amagar als comuners –com ja passa amb el seu quadre en el Congrés– evitant així “provocar” als qui podrien sentir-se interpel·lats per la seva memòria. Però seria un error enorme. I és que el que l’Espanya i l’Europa actual reclamen és precisament el contrari: posar a dialogar a les diferents tradicions que al llarg de la història peninsular han pugnat per buscar un acomodament democràtic, lliurement consentit, a la pluralitat dels pobles i persones de la Pell de Brau a la qual es referia Salvador Espriu.

Això significa, per descomptat, recuperar el pensament oblidat de Pi, de Azaña, i fins i tot del mateix Carretero (que no per casualitat va tenir un paper destacat en els diàlegs establerts entre els socialistes José Luis Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall). Però també suposa rescatar les propostes d’altres figures com Castelao, el portuguès Antero de Quental, Blas Infante, Lluís Companys, Salvador Seguí, Federica Montseny, i molts altres que van intentar deixar espai a alternatives federals i confederals més concordants amb la realitat plurinacional de la península.

Zapatero va tenir la valentia si més no d’obrir-se a aquest debat. Pedro Sánchez, no. Va apel·lar al federalisme i la plurinacionalitat per fer-se amb la Secretaria General del seu partit. Però des de llavors ha intentat contemporitzar amb les pulsions recentralitzadores presents tant en el seu partit com a Ciutadans o el Partit Popular. Segurament faria falta un impuls ciutadà, social, transversal i ampli, per modificar aquesta actitud. Perquè el contrari –secundar a la dreta nacionalista, pensar que la democràcia a Espanya pot avançar sense que la seva plurinacionalitat de facto esdevingui plurinacionalitat política, de iure– seria un error. Una il·lusió perillosa que tornaria a tacar la memòria dels comuners castellans i que posaria en risc, com altres vegades en la història, llibertats de tots àrduament conquistades.