Sánchez, el PSOE i l'anhel del bipartidisme

Miguel Guillén, politòleg

Semblava que després del pas enrere de Pablo Iglesias el camí quedava expedit per arribar a un pacte de govern de coalició amb ministres del PSOE i Unidas Podemos, però en l'actual panorama polític espanyol no hi ha qui pugui fer un pronòstic sense una alta probabilitat d'equivocació. Però el gest d'Iglesias no s'ho esperaven a les files socialistes, o almenys no s'ho esperaven tal i com es va produir, perquè la situació es clarificava absolutament: Sánchez es quedava sense excuses.

En aquest primer debat d'investidura ha quedat meridianament clar que Pedro Sánchez estirarà la corda tot el que pugui i més, fins i tot quan sembla que ja no queda temps material per arribar a un acord de govern. Un acord, no ho oblidem, que el votant d'esquerres porta mesos esperant, i no són poques les persones que assisteixen atònites a aquest espectacle vergonyós de les últimes setmanes: "posin-se d'acord d'una vegada i deixin-se de bestieses, que alguns ens juguem molt si tornen a manar les dretes en aquest país". De vegades sembla que els palaus, les moquetes i les butaques folrades de pell enterboleixen la ment dels nostres dirigents polítics. Perquè si no, no hi ha qui pugui entendre aquesta distància sideral que es percep entre els seus interessos i els dels seus votants. Entenc que alguns assessors àulics exerceixin una influència exagerada en determinats líders polítics, com també sabem que els que manen de veritat al nostre país estan utilitzant la seva capacitat d'influència i pressió aquests dies, però la responsabilitat d'algú que accedeix a un càrrec públic hauria de ser, en primer lloc, representar els interessos dels qui els han posat aquí, permetin-me una petita dosi de candidesa. El "amb Rivera no" de la nit electoral del 28 d'abril sembla que ha caigut en oblit sense remissió. I de vegades sembla que es pretengui arribar al poder simplement pel poder, per res més, i s'oblida que per a milions de persones és fonamental que les institucions s'utilitzin per defensar els seus interessos. Moltes famílies es juguen el seu treball, la seva sanitat, la seva educació, les seves pensions. Es juguen que els seus fills es puguin besar lliurement i amb qui vulguin pel carrer o que les seves filles puguin tornar a casa de nit sense por. Ens juguem que puguem respirar un aire més net a les nostres ciutats i ens juguem no passar vergonya quan els nostres dirigents ens representin fora del país.

Aquests dies s'ha repetit força vegades, però em veig en l'obligació de tornar a recordar-ho des d'aquesta tribuna: aquell 28 d'abril el PSOE va guanyar les eleccions amb 7,5 milions vots (un 28,7%, 123 diputats), mentre que Unidas Podemos i les seves confluències van obtenir 3,7 milions de vots (un 14,3%, 42 diputats). En total, més d'11 milions de persones són les que estarien darrere d'un hipotètic govern del PSOE i Unidas Podemos. I no ho oblidem, la proporció seria de 2/3 per als socialistes i 1/3 per als podemites. Ho repeteixo perquè aquests dies sembla que no s'ha tingut prou present aquesta dada, com tampoc s'ha valorat en la seva justa mesura el gest de Pablo Iglesias en renunciar a ocupar un seient en el consell de ministres. No sembla una bona manera de començar una legislatura vetant el màxim representant dels teus possibles socis, però al meu entendre aquesta situació pot aportar beneficis a Unidas Podemos, perquè permetria al seu líder dedicar-se a l'organització i marcar perfil propi, una cosa que sembla imprescindible en uns moments en què el suport electoral a la formació s'ha vist ressentit i l'estructura organitzativa necessita d'un major desenvolupament. L'esquerra transformadora ha de demostrar que és una força de govern, sens dubte, però no ha de perdre de vista que les institucions i les seves dinàmiques fan que hagis de dedicar la majoria de les teves forces a elles, quan és més necessari que mai que Unidas Podemos consolidi la seva organització en tot el país. Per això, que Pablo Iglesias estigui alliberat de responsabilitats de govern pot ser una oportunitat, no en tinc cap dubte.

Tornem a la investidura de Pedro Sánchez. Existeix, i això ho estem veient clarament aquests dies, la temptació de forçar una repetició de les eleccions. No són pocs els estrategs del PSOE que consideren que una eventual repetició aportaria un millor resultat als de Sánchez, prèvia convenient difusió de la idea (fàcil de vendre, és clar) que Unidas Podemos ha estat la formació culpable que haguem de tornar a les urnes. El mantra del vot útil tornaria amb força: "votin al PSOE, l'única esquerra possible, per donar una majoria clara a Sánchez i que hi hagi estabilitat". I és que per a molts, el PSOE ha de manar per gràcia divina, i els que estan a la seva esquerra no tenen més que ajupir el cap, claudicar i regalar el teu vot. "Trágala", que es diu en castellà. El problema és que hi ha vegades en què t'ajups tant que se t'acaba veient el cul, i no em sembla que Iglesias i el seu grup parlamentari accedeixin a aquest tipus d'humiliacions. I sí, això ve de lluny: la desconfiança entre la socialdemocràcia i l'esquerra d'origen comunista no és cosa de fa un parell d'anys. Vagin als llibres d'història i ho veuran.

La temptació, com dic, existeix, com existeix també el risc que la dreta pugui governar si hi ha eleccions el novembre. Una dreta que, amb un Albert Rivera que ha perdut el nord i un Vox cada vegada més caricaturitzat, pot ser que agrupi els seus vots novament al voltant del PP d'un dirigent mediocre com Pablo Casado. Perquè la meva reflexió principal és la següent: amb la creació d'un govern de coalició d'esquerres es crearia un precedent i s'obriria un meló a Espanya que per a molts dirigents socialistes seria un dels seus pitjors malsons, estigui Pablo Iglesias o no en el consell de ministres. El PCE, Izquierda Unida i ara Unidas Podemos consideren que havien de (i han de) jugar un paper subaltern que serveixi de crossa a la que ells consideren l'única esquerra. Que callin, regalin els seus vots i permetin governar. Doncs bé, aquest temps ja ha passat, i qui no vulgui veure-ho s'ha de posar al dia. Dit això, també em sembla una temeritat dir que el bipartidisme va morir per sempre, una idea que fins i tot jo vaig arribar a pensar que podia ser certa, perquè l'aposta és clara: cal aprofitar la teòrica debilitat d'Unidas Podemos, repetir eleccions, trencar-los la columna vertebral i que tornin a la subalternitat de la qual mai no haurien d'haver sortit. Els poderosos estan molt interessats en això, hi ha un anhel clar del bipartidisme. El problema és que Sánchez pot incórrer en una greu temeritat: a veure si volent omplir les seves bosses amb un munt de vots que suposadament perdria Unidas Podemos resulta que la gent es queda a casa, envia també el PSOE a fregir espàrrecs i ens trobem amb Casado de president i Rivera i Abascal de ministres. Les dretes no ho dubtarien ni un minut, així que si us plau, concloc amb un prec: deixin-se ja d'estratègies de tot a cent i organitzin un govern d'esquerres. De debò, surtin al carrer i escoltin: la gent, la seva gent, la nostra gent ho està desitjant.