L’emergència permanent de la Cultura de Base a Barcelona

Semolina Tomić.  Antic Teatre

Jorge Sànchez Nau Bostik

Foto: Alessia Bombaci

La precarietat s’ha convertit en l’statu quo de la Cultura de Base (CdB) a Barcelona, que ja compta dècades d’emergència: dècades sobresortint i, alhora, dècades en perill de desaparició pels baixos pressupostos, la disminució de les subvencions, la pujada dels lloguers o la dificultat per accedir als espais de treball en els quals poder desenvolupar o propiciar la pràctica.

«Cultura» i «institució» han estat dos termes de difícil conjugació. És per això que, segons el color polític de l’Ajuntament de torn, «cultura» entra en una pugna per la seva resignificació; tot depèn de quin paper es juga dins l’entramat de realitats culturals de la ciutat de Barcelona i de la relació amb la institució principal que marca la línia de les polítiques culturals i les seves prioritats. Dins d’aquest panorama, la immediatesa i contundència d’actuació dels projectes de Cultura de Base (CdB) sovint es desarticula pels diàlegs postergats, la comunicació simulada o la ignorància deliberada entre el teixit de base i les administracions.

Aquest fet no és nou i fa que cíclicament sorgeixen veus dissidents i identitats culturals que estan al marge de la institució (de manera volguda o no) i que es reclamen com a subjectes generadors de Cultura de Base (CdB). Són aquestes realitats les que el dimarts 23 de juliol de 2019 es van aplegar a l’Antic Teatre per presentar, en roda de premsa, el manifest «L’emergència de la Cultura de Base a Barcelona» que, a hores d’ara, ja aplega a més de 50 entitats, col·lectius, espais i persones que fa anys que arrosseguen una precarietat insostenible. Són sales de teatre, artistes pluridisciplinars, entitats i associacions culturals, gal·leries d’art, col·lectius diversos i des de la diferència, mitjans de difusió d’arts vives, xarxes de creació audiovisual participativa o propostes de treball amb el públic.

La principal diferència d’aquesta xarxa d’entitats de CdB i altres que havien emergit en el passat és que la situació no només segueix sent precària, sinó que s’ha agreujat molt en els darrers anys i va camí d’esborrar del mapa de la ciutat multitud de projectes que, per una raó o una altra, no són funcionals dins l’ecosistema cultural fomentat des de la institució: no responen als interessos del poder.

Per a aquesta xarxa, el model de política cultural de Barcelona està en crisi: hi ha una total falta de transparència en els comptes públics destinats a cultura i segueix en peu un sistema d’ajuts de 200 milions de pressupost (2019) destinats a aquesta matèria on només 4,2 milions es reparteixen en concurrència pública entre els projectes de la ciutat, siguin macrofestivals o cultura de base. En aquest sentit, l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona) hauria de revertir la seva manera de fer, reconeixent el teixit, nombrant-lo i posar-se al seu servei. La institució al servei de la cultura i no a l’inrevés.

Aquesta xarxa, que ha començat a treballar mitjançant el ParlaMent Ciutadà de la Cultura de Barcelona (PMCCB), vol obrir el debat de com es configuren les polítiques culturals des d’un model transparent en els seus criteris, però també a l’hora de cartografiar la diversitat del conjunt artístic de la ciutat, un suport sense el qual moltes entitats poden desaparèixer per la gentrificació cultural i no, on resisteix qui té més recursos o qui no qüestiona l’statu quo; o dit des d’una altra perspectiva, qui no es planteja la cultura com un dret de tota la ciutadania i segueix instal·lat en la lògica perversa del gran esdeveniment i/o la mercantilització.

Cultura de Base té la voluntat d’incidir en l’agenda pública per revifar el debat sobre els significats de la cultura i per mantenir un calendari d’accions i reivindicacions, amb l’objectiu de ser subjectes actius del disseny de les polítiques culturals de la ciutat.