I ara, Brasil?

Boaventura de Sousa Santos

Sociòleg. Director del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coimbra

Les paraules que més es repeteixen avui són estupefacció i perplexitat. El Govern brasiler ha caigut en l’abisme de l’absurd, en la banalització total de l’insult i l’agressió, en l’atropellament primari de les regles mínimes de convivència democràtica (per no parlar de les lleis i la Constitució), en la destil·lació d’odi i negativitat com a única arma política. Tots els dies som bombardejats amb notícies i comentaris que semblen provenir d’una claveguera ideològica que ha acumulat corrupció i descomposició durant anys o segles, i ara traspua la pudor més nauseabunda i pestilent com si fos l’aroma de la novetat i la innocència. Això causa estupefacció en els qui es neguen a veure normalitat en la normalització de l’absurd.

La perplexitat es deriva d’una altra verificació, no menys sorprenent: l’aparent apatia de la societat civil, dels partits democràtics, dels moviments socials i, en definitiva, de tots els que se senten agredits per tal despropòsit. Sembla com si la insistència i l’abús de la insolència tinguessin l’efecte d’un gas paralitzant. És com si casa nostra estigués essent assaltada i ens amaguéssim en un racó amb el temor que el lladre, si ens veiés, se sentís provocat i a més de les nostres possessions ens tragués també la vida.

Ja que un país és més que un conjunt de ciutadans estupefactes i perplexos, i com que en política la fatalitat no existeix, cal passar de l’estupefacció i la perplexitat a la indignació activa i la resposta organitzada i consistent en nom d’una alternativa realista. Per fer-ho cal respondre a dues preguntes principals. La primera, com va ser possible tot això? La segona, amb quines forces polítiques i de quina manera es pot organitzar una resposta democràtica que posi fi a aquest vertigen i reprengui el camí democratitzador del passat recent sense cometre els errors en els quals va incórrer?

Com va succeir?

La reflexió sobre aquest tema ha de tenir sempre en compte els factors interns i geoestratègics. Les raons que van portar a la dictadura entre 1964 i 1985 no van ser superades amb el retorn a la democràcia. El pacte amb els dictadors no va permetre jutjar el terrorisme d’Estat que practicaven, va exigir la continuïtat (i fins a l’aprofundiment) del model capitalista neoliberal, i no va resoldre la qüestió de la concentració de la terra sinó que, pel contrari, la va agreujar, permetent a les elits patrimonialistes utilitzar la democràcia com abans havien fet servir la dictadura. La Constitució del 1988 conté una profunda vocació democratitzadora que les elits mai han pres de debò.

La continuïtat també es va produir en el camp de les alineacions geoestratègiques. És coneguda la intervenció dels Estats Units (EUA) en el cop d’estat de 1964 i aquesta tutela imperial no va acabar amb la transició democràtica. Només va canviar de discurs i de tàctica. Organitzacions internacionals de l’anomenada societat civil, formació de «joves líders», «promoció» d’un sistema judicial conservador i esglésies evangèliques van ser els vehicles privilegiats per frenar la politització de les desigualtats socials causades pel neoliberalisme. En aquest àmbit, el llarg papat de Joan Pau II (1978-2005) va exercir un paper decisiu. Va liquidar el potencial emancipador de la teologia de l’alliberament i va permetre que en les perifèries pobres el buit l’ocupés la teologia de la prosperitat, avui dominant. La recepta neoliberal es va aplicar en el subcontinent amb especial duresa en els anys noranta. Va suscitar moviments de resistència que en la dècada del 2000 van permetre l’arribada al poder de governs de partits d’esquerra, en el cas del Brasil sempre en coalició amb partits de dreta. Aquest fet va coincidir (no per casualitat) amb l’oblit momentani de l’Imperi, enfangat en el pantà de l’Iraq des del 2003.

Les lliçons que es poden extreure d’aquest període són les següents. L’esquerra es va embriagar amb el poder del govern i el va confondre amb el poder social i econòmic que mai va tenir. El Fòrum Social Mundial (FSM), del qual vaig ser un dels impulsors des dels seus inicis, va crear la il·lusió d’una forta mobilització política de base. Tenien raó els qui van advertir des del principi que el predomini de les ONG en l’FSM contribuïa a la despolitització dels moviments. L’esquerra partidària va abandonar les perifèries i es va refugiar en la comoditat dels palaus de govern. Mentrestant, al Brasil profund el treball ideològic conservador seguia el seu camí, llest per a ser aprofitat per l’extrema dreta. Bolsonaro no és un creador; és una creació. La paràlisi de la societat política progressista i organitzada ve des de lluny. Si només ara és visible és perquè només ara se sofreixen les seves pitjors conseqüències. Es van concedir les millors condicions operatives i remuneratòries al sistema judicial i al sistema d’investigació criminal, però es creia que eren òrgans políticament neutrals de l’Estat. De l’operació militar-mediàtica de 1964 a l’operació judicial-mediàtica de 2014 hi ha una gran distància i diferència. Però tenen dos punts en comú. Primer, la demonització de la política és l’arma política privilegiada de l’extrema dreta per  assaltar el poder. Segon, les forces polítiques de dreta se serveixen de la democràcia quan aquesta els serveix. Però quan l’opció és entre democràcia o exclusió, o entre llibertat política o llibertat econòmica, opten sempre per l’exclusió i per la llibertat econòmica.

La resposta democràtica

No es poden improvisar solucions de curt termini per a problemes estructurals. La història del Brasil és una història d’exclusió social causada per una articulació tòxica entre capitalisme, colonialisme i patriarcat o, amb més precisió, heteropatriarcat. Les conquestes d’inclusió van ser aconseguides amb moltes lluites socials, gairebé mai van arribar a consolidar-se i han estat subjectes a reculades violentes, com succeeix avui. La victòria de l’extrema dreta no va ser una simple derrota electoral de les esquerres. Va ser la culminació d’un procés colpista amb façana institucional en el qual, en el pla electoral, les esquerres fins van provar una resiliència notable en les condicions d’una democràcia a la vora de l’abisme en què van lluitar. El que va haver-hi va ser una vasta destrucció de la institucionalitat democràtica i un retorn del capitalisme salvatge i del colonialisme per via de la sempre vella i sempre renovada recolonització imperial i l’evangelització conservadora. La sensació d’haver de començar tot de nou és frustrant, però no pot ser paralitzant. D’altra banda, és necessari actuar immediatament per salvar el que queda de la democràcia brasilera. El més greu que està passant no és només el fet que el monopoli de la violència legítima per part de l’Estat està essent usat antidemocràticament (i, per tant, de manera il·legítima), com bé revela l’Operació Lava Jato. És també el fet que l’Estat està perdent visiblement aquest monopoli amb l’increment d’actors armats no estatals, tant a la ciutat com al camp.

El curt i el mitjà termini no han de xocar necessàriament si es tingués una visió estratègica del moment i de les forces amb les quals es pot comptar. És urgent revolucionar la democràcia i democratitzar la revolució, perquè si no és així. el capitalisme i el colonialisme convertiran en una farsa cruel el que encara queda de democràcia. Amb aquest propòsit, les diferents forces d’esquerra han d’abandonar sectarismes i unir-se en la defensa de la democràcia. D’altra banda, han d’evitar costi el que costi articulacions amb la dreta, encara que això costi la conquesta del poder. En les condicions actuals, conquistar el poder per governar amb la dreta és un suïcidi polític.

A curt termini, veig tres iniciatives realistes. La primera és que els moviments socials han de reinventar el Fòrum Social Mundial, aquesta vegada sense tuteles d’ONG i amb l’atenció centrada en les exclusions més radicals vigents al país. En aquest sentit, el moviment indígena, el moviment negre i el moviment de dones i LGTBI són, en tota la seva pluralitat interna, els subjectes més creïbles per prendre la iniciativa.

Segona: el sistema judicial va ser portat a un desgast extraordinari per la manipulació grollera a la qual ha estat sotmès per Moro i CIA al servei de l’imperialisme. Però és un sistema internament diversificat, i persisteixen en ell grups significatius de magistrats que entenen que la seva missió institucional i democràtica consisteix a respectar l’obligat procediment i parlar exclusivament a través de les seves resolucions judicials. La violació grollera d’aquesta missió denunciada per la Vaza Jato està obligant les organitzacions professionals a desmarcar-se dels aprenents de bruixot. La recent declaració pública de l’Associació de Jutges per a la Democràcia en el sentit que l’ex-president Lula da Silva és un pres polític, constitueix un senyal significatiu del camí iniciat per a recuperar la credibilitat del sistema judicial.

La tercera iniciativa ha de produir-se en el sistema polític-partidari. Les eleccions municipals del 2020 són l’oportunitat per començar a frenar a l’extrema dreta i donar exemples concrets de com les forces d’esquerra poden unir-se per defensar la democràcia. Tres ciutats importants poden ser la plataforma per a la resistència: Rio de Janeiro, Sao Paulo i Porto Alegre. A Rio de Janeiro, Marcelo Freixo del PSOL és el candidat indiscutible per articular les forces d’esquerra. A les altres dues ciutats, són indispensables dos quadres importants del PT: Fernando Haddad a Sao Paulo i Tarso Genro a Porto Alegre. Es tracta de dos polítics que van sortir enfortits de la crisi, el primer per la manera extraordinària com va fer front a Bolsonaro i en les condicions en què ho va fer, i el segon per haver estat un dels millors ministres de la història de la democràcia brasilera i per la integritat que va mostrar durant totes les crisis per les quals va passar el PT mentre va ser titular del Govern. Els demòcrates brasilers han de transmetre a aquests polítics el sentiment que ha arribat de nou el seu moment, ara per començar tot de nou i des del nivell local.