Un President de la Generalitat indigne

Miguel Guillén

Que Quim Torra no està capacitat per desenvolupar un càrrec de la importància del President de la Generalitat de Catalunya ho posa de manifest la seva inoperància i paràlisi més enllà del simbolisme que impregna generalment qualsevol activitat o ens processista. Gestos, paraules i poca cosa més. Mentrestant, la utilitat de la institució cada cop més gent la posa en qüestió, i això és perillós, perquè pot acabar calant la idea que no cal que existeixi, perquè les seves (in)accions no afecten en el dia a dia de les persones, que al cap i a la fi és per al que han de servir les nostres institucions i els diners que dediquem a mantenir-les. Va costar massa recuperar i aixecar la Generalitat, amb totes les seves dificultats i les crítiques que es puguin fer, com per què ara una colla d’incompetents minin la seva reputació institucional a causa de la seva inacció i temeritat. Es pretén construir un nou estat quan no s’és capaç de gestionar una comunitat autònoma. Més contradictori no es pot ser.

Però, a més d’incompetent, Quim Torra és també un President indigne. Ja se n’ha parlat a bastament dels seus escrits i comentaris a les xarxes socials abans de ser President, amb tons clarament supremacistes. Però el senyor Torra ha continuat donant mostres de la seva indignitat en l’exercici del càrrec. No se n’ha amagat ni moderat, o no ho ha fet de la forma que requereix el càrrec i la institució. Per això dic que Torra és un President indigne. Indigne amb totes les lletres, i serveixi com a mostra (una més, i ja n’hi ha un bon grapat), un darrer gest: el text d’un tuit publicat pel propi senyor Torra el passat 24 d’agost sobre el 75è aniversari de l’alliberament de París del nazisme i el paper que van tenir els lluitadors antifeixistes espanyols, amb “La Nueve” com a veritable exemple de dignitat, desfilant per uns Camps Elisis plens de gom a gom, amb milers de persones rebent els soldats com a herois. Textualment, el tuit deia el següent: “Lamento haver de precisar que el paper espanyol a la II GM fou l’enviament de milers de soldats de la División Azul a lluitar al costat de Hitler (1941-1943). Els soldats republicans de La Nueve continuaven lluitant precisament contra el feixisme i l’Espanya del dictador Franco”. La intenció del senyor Torra és clara: continuar amb la difusió de la idea que Espanya i els espanyols, per se, representen un poble antidemocràtic i alineat amb el feixisme, perquè no ho oblidem: una bona part del nacionalisme català basa el seu discurs en l’atac a Espanya i els espanyols, amb el victimisme i la manipulació com a eines de primera necessitat. Per això parla injustament i interessadament del “paper espanyol”. Cert és que el règim franquista va enviar milers de soldats de la División Azul a defensar el règim nazi (es calcula que uns dos mil eren catalans, cal tenir-ho en compte), però també cal recordar que molts altres soldats espanyols van lluitar en la resistència antifeixista, i l’exemple de “La Nueve” hauria d’estudiar-se a tots els instituts de secundària. 160 valents formaven aquesta companyia, mentre que es calcula que uns 4.000 espanyols van participar en la insurrecció de París i l’alliberament de la ciutat. Torra omet voluntàriament recordar que aquests lluitadors eren espanyols, confon interessadament “Espanya” amb “l’Espanya del dictador Franco” mentre que en cap cas equipara “Alemanya” amb “Hitler”, òbviament. Per suposat, cal fer calar la idea que tota Catalunya era antifranquista quan Espanya al complet era partidària del règim totalitari de Franco.

Mentrestant, la maquinària propagandística processista continua a ple rendiment, fins i tot difonent les tesis de pseudohistoriadors revisionistes, algunes de les quals són del tot delirants. Algun dia caldrà fer un estudi de com el processisme ha volgut (també) apropiar-se de la lluita i la simbologia antifranquistes i la defensa de la democràcia al nostre país, quan una part no menyspreable d’activistes del processisme tenien edat de sobres per lluitar en l’antifranquisme i no van moure un sol dit. Sigui per por, cosa del tot comprensible, o per mera adhesió al règim. Una part del nacionalisme català “oblida” que a Catalunya, durant el franquisme, també hi havia catalans partidaris del règim de Franco. I no pocs. O com quan no es parla prou de la gran quantitat d’alcaldes franquistes que de la nit al dia van passar a presentar-se a les municipals de 1979 en les llistes de Convergència i van continuar exercint el càrrec ja en democràcia. Ni per exemple del Tercio Nuestra Señora de Montserrat i el seu paper en la Guerra Civil. Ni de la gran quantitat de catalans franquistes que van donar suport al règim fins al final, molts d’ells pertanyents a famílies que, oh sorpresa!, avui donen suport al processisme. D’això se’n parla poc, com tampoc del fet que les files de l’activisme antifranquista estaven plenes de persones que van emigrar des de diferents zones de les Espanyes, defensant la democràcia i les llibertats nacionals de Catalunya. Només cal fer un cop d’ull al nombre de persones represaliades pel franquisme per províncies i hom se n’adonarà que no només a Catalunya es va patir la barbàrie feixista. És més, i a tall d’exemple, les tres províncies amb més represaliats, amb diferència, van ser les de Còrdova, Sevilla i Màlaga.

El tuit de Torra sorgeix com a resposta a un desafortunat tuit del Ministeri de Justícia espanyol, que deia que “España tuvo un papel crucial en la liberación de @Paris hace 75 años”. Caldria matisar que aquella Espanya de 1945 era un estat amb un règim totalitari aliat de l’Alemanya nazi. Per això hauria estat més correcte parlar de “republicans espanyols” (que estaven exiliats i lluitaven també contra el règim franquista) que no pas d'”Espanya”. El ministeri també explicava, en un altre tuit, que “es la primera vez en 75 años que un representante del Gobierno español acude de manera oficial a la celebración de la #liberacióndeParís para poner en valor la contribución de los exiliados a este hecho histórico que fue crucial en el desenlace de la II Guerra Mundial”. M’entristeix i avergonyeix que hagin hagut de transcórrer més 40 anys de democràcia per tal que un representant del govern hagi participat en els actes commemoratius de l’alliberament de París. Cal que d’una vegada els republicans espanyols que van lluitar a la resistència antifeixista rebin un homenatge i un reconeixement oficials per part del seu país tal i com mereixen.

Fer servir la memòria de la lluita antifeixista manipulant-la d’aquesta forma tan barroera i desvergonyida per interessos partidistes com ha fet el senyor Quim Torra no mereix un altre qualificatiu que el d’indigne. Fins quan aquest senyor continuarà sent el President de la Generalitat de Catalunya?