La polèmica amb el decorat racista a les festes de Gràcia

Desirée Bela-Lobedde. Comunicadora afrofeminista

Aquest estiu, durant les festes del barri de Gràcia, a Barcelona, una associació de veïns va considerar procedent recrear una reserva índia com a temàtica decorativa per a les festes. Aquesta activitat va ser qualificada com a racista, dins i fora de xarxes socials. Avui vull parlar una mica sobre aquesta qüestió i donar el meu punt de vista sobre aquest tema.

Quin és el problema? Que moltes persones no veuen cap problema, i per això vull explicar algunes coses.

Però què té de greu recrear una reserva? Doncs que no procedeix. Això és el que té de greu.

Els pobladors originaris americans són una comunitat que ha estat perseguida i pràcticament exterminada. Queden poques reserves, no se’ls permet parlar el seu idioma (sí, idioma; res de dialecte), les pel·lícules d’indis i vaquers han trivialitzat i ridiculitzat les seves tradicions fins el punt que hem arribat a creure que això que ens mostraven les pel·lícules de l’oest oferia un retrat fidel d’aquestes comunitats; però no és així.

Decorar tota una zona com una reserva de pobladors natius americans simplement per a engalanar els carrers d’un barri durant unes festes, descontextualizant-la, esborra la història i l’herència d’aquesta comunitat i això és ofensiu per a les persones que s’identifiquen amb aquesta cultura.

Com a proposta per intentar no ficar la pota, considero que consultar a persones que pertanyen a aquestes comunitats abans d’executar res per conèixer el seu punt de vista seria interessant. No diem que volem aprendre i que estem en disposició de fer-ho? Doncs que es noti. I, després d’haver consultat, cal exercir l’autocrítica, perquè si consultem, però la resposta no ens agrada i seguim endavant amb el que tenim pensat, sense tenir en compte l’aprenentatge que se’ns ha ofert, tampoc serveix de res.

Quan diverses persones racialitzades van compartir la denúncia del racisme que tancava la decoració de la Plaça del Nord, la reacció en les respostes em va semblar preocupant per agressives. A més, moltes vegades aquesta violència apareix entre persones que diuen no ser racistes (queda demostrat que no ser racista no és suficient; cal ser antiracista). I, malgrat considerar-se no racistes, de sobte es descobreixen amb el «jo no sóc racista, però…». Com si tot el que diguessin després del ‘però’ no entrés en contradicció amb l’afirmació prèvia; és aquí on la fragilitat blanca juga la mala passada de retratar aquest racisme que creiem que no està aquí, però sí.

Al final amb aquest text el que m’agradaria és que entenguem que el racisme va molt més allà del que pensem. Que l’apropiació cultural —descontextualitzant les tradicions i les pràctiques culturals de comunitats a les quals no pertanyem— és una pràctica que caldria eliminar, ja que està molt arrelada en el colonialisme. I que si ens assenyalen com a racista una pràctica i no sabíem que ho era, amb admetre que no ho sabíem i demanar disculpes sinceres podem reparar el mal causat.