Sergi Tarrès. Llicenciat en Comunicació Audiovisual i assessor polític d'ERC

Pedro Sánchez va presentar un paquet de 370 propostes per implementar en cas de ser investit president, o això diu. Amb aquesta carta als reis mags el cap de govern en funcions vol que s’entengui que té ganes de fer moltes coses i que, si no es fan,  no és culpa seva. Amb aquesta presentació començava el segon acte de l’obra de teatre que es va iniciar al juliol. Una comèdia que no fa gràcia, més aviat fa pena. El sainet mal assajat i que ningú amb el cap ordenat imaginava que pogués succeir quan es va votar massivament el 28A per evitar el tripartit de dretes.

Una comèdia dramàtica que alimenten tan Pablo com Pedro amb el seu estira i arronsa farcit de frivolitats i que es dirimeix en platós de televisió, mitjans digitals, estudis de ràdio i el faristol de la suposada "sede de la soberanía nacional".

Les propostes d’en Pedro s’haurien pogut desenvolupar i implementar des que fou nomenat president fruit de la moció de censura a Rajoy. Però va preferir dedicar-se a contemporitzar i a esperar sense fer massa soroll. Ni tan sols va ser capaç de treure els ossos del dictador del Valle i ho ha tornat a convertir en una promesa de futur.

I en Pablo, hauria pogut acceptar tenir a la seva gent al Consell de Ministres i, com l’hi va dir Rufián al Congreso al Juliol, demostrar que eren capaços de fer-ho millor que el PSOE i cobrar-s’ho en unes futures generals. Doncs no, en comptes d’això es dediquen a denunciar el que qualifiquen d’humiliació per llavors dir que sí que ara acceptarien el que no van acceptar abans. Jugar al pòquer pot ser divertit, però apostar amb les coses de menjar sempre és un mal negoci i més encara si saps que tens pitjors cartes que el teu contrincant.

El tema es que al comú del votant tot això, segurament, li importa més aviat poc. Al contrari, genera cansament i fatiga i, sobretot, desafecció cap a la política. En especial a qui se sap d’esquerres. Això ja li va passar a la Susana a Andalucía quan no va saber representar a la seva gent, va pujar l’abstenció i VOX va acabar tallant el bacallà a la Junta. La ruleta russa a la que juga Sànchez potser encara és més perversa que el mal pòquer d’en Pablo, doncs a Ell i només a Ell l’hi recau la responsabilitat d’aconseguir els acords necessaris per esdevenir president.

Mentre en Pablo i en Pedro juguen al gat i la rata i s’indignen i es barallen en públic, els que més motius tindrien per sentir-se menyspreats i humiliats -no cal recordar ara el perquè, tothom ho sap- fan un enorme gest de responsabilitat. El grup d’ERC va decidir abstenir-se al juliol per deixar clar que el primer és tenir algú a l’altre cantó de la taula per asseure’s i poder-hi dialogar i negociar. ¿La resposta d’en Pedro? tancar, per escrit, la porta a un referèndum a Catalunya sense que hi hagués CAP necessitat de posar-ho negre sobre blanc. Invocar i inventar crisis de convivència inexistents a Catalunya per justificar l’injustificable, i intentar aïllar els representats de més de dos milions de votants insatisfets amb l’estructura institucional de l’Estat i el seu maltractament també és jugar irresponsablement.  Creure que l’elefant de l’independentisme desapareixerà només pel simple fet d’obviar-lo és, a més, naïf.

Sembla que en Pedro està poc o gens interessat en governar de veritat i en atrevir-se a ser algú digne dedicat a buscar solucions per al seu país. Al contrari, el que vol són les seves "mesures", concretament mesurar qui la té -la representació electoral- més gran.

I tot plegat per poder prescindir de l’independentisme en qualsevol escenari i poder manar molt a "la espanyola". Que no li surti malament la ruleta russa siguin el "muy españoles y mucho españoles" els que acabin manant per culpa de les seves temeritats.