La veritat, la falsedat i la política

Javier Segura, professor d’història

La veritat existeix, no com una categoria absoluta que camufla la ficció amb la disfressa del dogma, ni com un valor relatiu que despulla les persones de la capacitat d’interpretar de manera veraç el món on viuen i interpretar-se en ell, sinó com un procés social, dinàmic i en permanent revisió, derivat de l’acumulació històrica de sabers objectius, aportats per l’observació, l’experiència i la recerca lliures de prejudicis. Així entesa, la veritat cimenta el pensament lliure, enriqueix l’experiència vital i constitueix el nucli vital de tota cultura emancipatòria.

En l’actualitat, vivim un moment històric en el qual, des de les xarxes de poder plutocràtic, representades de manera natural, encara que no exclusiva, pels grups polítics i governs de dreta, ultra i no ultra, s’ha articulat un maridatge letal entre l’interès per conservar i reproduir el model neoliberal dominant de subordinació de la vida a la maximització de guanys privats i l’obstinació a retallar la veritat mitjançant la difusió planificada de falsedats i, en paral·lel, l’ocultació d’informacions certes i significatives, susceptibles de servir a la ciutadania per a actuar en conseqüència. És la fórmula amb la qual l’establishment global renta les seues culpes en la generació d’injustícies i evadeix responsabilitats. En aquest engranatge, la confraria ultradretana, entronitzada amb la presidència de Donald Trump a la Casa Blanca i amb una forta presència institucional a Europa i Llatinoamèrica i, per descomptat, a Espanya, presta un encomiable servei mitjançant la impúdica i impune difusió de pors, fòbies i odis irracionals, que s’instal·len en els àmbits de convivència de la societat contribuint a la seua fragmentació.

Aquesta operació global contra la veritat gaudeix de la cobertura privilegiada dels grans mitjans de comunicació de masses que, en comptes de contribuir a la formació d’una opinió pública lliure i plural, fonamentada en el dret de la ciutadania a una informació veraç i contrastada, tenen com a principal funció la que els ciutadans assumisquen com a propis els valors en els quals es funda el statu-quo neoliberal. Açò és el fruit del control que els grans grups financers tenen sobre les línies editorials de les grans corporacions mediàtiques, que ha conduït al progressiu declivi del periodisme informatiu en favor d’un periodisme sensacionalista, on s’imposa el que és notícia i el que no, on els fets no es verifiquen ni contextualitzen, on la realitat es construeix de forma maniquea per a despertar adhesions o rebutjos viscerals, on s’utilitza el format aparentment neutre i objectiu de la notícia per crear opinions esbiaixades, on no hi ha objecció en subvertir els significats del llenguatge per  utilitzar-ho com a arma llancívola contra tot el que qüestione o denuncie la naturalesa real de l’ordre establert; en definitiva, on s’ha imposat una nova forma de “censura a l’inrevés”, no per prohibició directa de l’accés a la informació, sinó per ocultació del que és necessari saber per a la formació d’una ciutadania crítica. És amb aquesta “censura a l’inrevés” amb la qual els “amos de la informació” estableixen el seu domini sobre l’opinió pública.

Els polítics de la dreta, ultra i no ultra, per ser els delegats naturals del model neoliberal, que posa les institucions públiques al servei de l’interès privat de les grans corporacions i grups financers, mantenen una relació gairebé simbiòtica amb els patrocinadors i sicaris mediàtics de la falsedat i han traslladat a la política les misèries del periodisme-estafa-espectacle. Ho fan amb declaracions destinades al soroll mediàtic o reproduint consignes i missatges tòxics amb els quals manipulen la realitat a la mesura dels seus interessos, sense pudor a mostrar-se com el que no són i acusar als adversaris del que són. És la manera en què supleixen el seu desinterès i ineptitud a oferir respostes i solucions benèfiques als grans problemes socials que el propi model que defensen genera (desigualtats socials, canvi climàtic, devaluació de la democràcia). És clar que l’establishment ja no necessita estadistes en la primera línia política, sinó “beats” que sàpiguen pregonar, açò sí, ben ancorats en les xarxes de poder. El preu a pagar per la societat és la degradació que per a la cultura de la veritat i el ben comú suposa que la tasca política no s’entenga com un servei públic sinó com un instrument per concedir als diners la llibertat que es nega a les persones.

Aquesta ofensiva estratègica contra la veritat, que desvirtua la democràcia al mateix temps que utilitza les seues formes com a mantell legitimador i absolutori, s’ha traduït en una escenografia político-mediàtica on el que és evident, racional o realment progressista “comparteix plató” amb els missatges esbiaixats que adulteren la realitat per ajustar-la a patrons ideològics preestablerts, els propis de l’establishment. En la pràctica, açò suposa la postergació del saludable pluralisme que la veritat conté en benefici d’un simplisme banalitzant en el qual tota afirmació, reduïda a l’àmbit subjectiu de l’opinió, és vàlida, estiga recolzada en l’honestedat intel·lectual o en una intencionalitat destructiva. És el que passa en aquest país en la major part de les tertúlies polítiques de les grans cadenes generalistes, on el debat d’idees, que hauria de ser expressió de salut democràtica, queda adulterat per la imposició d’un format en el qual l’agenda temàtica ve marcada des de dalt i en el qual els abanderats de la falsedat, conscient i interessada, disposen de barra lliure per malparlar a plaer.

Convé assenyalar, a més, que el que atorga un caràcter singular a aquest moment històric d’entronització a gran escala de l’engany és la col·laboració oberta d’un considerable sector del públic en la difusió massiva per les xarxes socials de les falòrnies que els agents d’aquest sistema fraudulent fabriquen i llancen a la «plaça virtual», on operen, a força de reexpedicions, com a elements d’intoxicació massiva. Són els mercenaris gratuïts del que s’ha vingut a dir “l’era de la postveritat”.

Aquesta operació global contra la veritat no és gratuïta i persegueix un doble objectiu: d’una banda, la desactivació / destrucció de tota dissidència que pose en dubte, amb garanties d’èxit, les regles de joc establertes; per una altra, estendre, entre altres passions destructives, la confusió en la població, altament rendible en la mesura en què «no entendre de què va la cosa» posa en lloc segur el statu-quo. I açò en un marc en el qual la mentida/espectacle és també una mercaderia que proporciona quantiosos dividends.

Unes qüestions, a manera de conclusió: L’anivellació equidistant de la veritat i la falsedat, com si fossin dues parts igualment vàlides de la realitat, no suposa una usurpació de la veritat? No constitueix el menyspreu de la veritat una damnificació  cultural de la qual s’haurien de demanar responsabilitats? No implica aquesta ofensiva de la falsedat un perjudici per a la salut democràtica? No cal elevar el ben cultural de la veritat a la categoria de condició necessària per al ple desenvolupament de la dignitat humana?

I, en el terreny de la política: No resulta necessari per al ben comú trencar amb la idea establerta que redueix la política a una qüestió de partits i de lluita pel poder i l’associa al constant exercici de la mentida per “interessos partidistes”? Si tenim present que la política engloba les diferents maneres d’entendre la distribució del poder i els recursos en la societat, amb els que tota persona viu les 24 hores del dia, no ha arribat l’hora de reivindicar la veritat com a part consubstancial de tot projecte polític que pose en el centre la vida i el ben comú? Quines solucions aporten les eleccions quan l’establishment pressiona obertament perquè els resultats electorals i la formació de governs s’ajusten el més possible a les seues preferències? No té la veritat un valor constituent?

PD.- No incloc explícitament en l’anàlisi la baronia socioliberal dels partits socialdemòcrates, arrelada en l’establishment, no perquè consideri que queden absolts de responsabilitat en la situació descrita, sinó perquè aquesta inclusió obligaria a introduir molts matisos que desbordaria l’extensió de l’article.