Miguel Guillén

La web de la Junta d'Andalusia recull, textualment en una notícia publicada el passat 3 de setembre, que "la Conselleria de la Presidència, Administració Pública i Interior inclourà una línia de subvencions per a activitats i programes destinats a evitar un abandonament progressiu de les arrels culturals entre els descendents d'andalusos a l'exterior afectats per processos d'immersió lingüística". La notícia, com era d'esperar, ha tingut impacte mediàtic a Catalunya i també a la resta d'Espanya, i la majoria de mitjans de comunicació se n'ha fet ressò. Es tracta d'una mesura fonamentalment propagandística que arriba perquè Vox ha insistit, però a ningú no se li escapa que tant PP com Ciutadans s'hi senten còmodes, perquè dipositen gran part de les seves esperances electorals en l'atac interessat i demagògic a temes com el sistema d'immersió lingüística català. No oblidem tampoc que la gènesi del partit liderat per Albert Rivera està relacionada precisament amb aquesta qüestió. Doncs bé, començaré aquest article confessant-me: sóc un dels centenars de milers de catalans d'origen andalús "víctimes" del sistema d'immersió lingüística. I aviso: estic orgullosíssim de les meves arrels i estimo amb passió la cultura andalusa i Andalusia, terra on van néixer els meus pares, avis i besavis fins on jo sé. Ah, adverteixo també: no sóc independentista i sembla que el suposat adoctrinament que es practica a les escoles catalanes no ha tingut gaire èxit en el meu cas. Vull explicar algunes coses de primera mà, perquè sovint tinc la sensació que existeix un profund desconeixement de la qüestió i la realitat i hi ha el perill que gent de bona fe s'acabi empassant la propaganda i les mentides. Per part dels dirigents de Vox, el PP i C's, però, aquest desconeixement no és tal, sinó que el discurs antiimmersió obeeix simplement a instints molt més primitius amb un interès electoralista al darrere. Un interès malvat, perquè crea un problema on no n'hi ha simplement per obtenir rèdits de forma absolutament imprudent i irresponsable.

Fa anys que es qüestionen alguns aspectes del sistema educatiu català, una situació que ha revifat en els darrers anys, coincidint amb l'anomenat procés independentista. S'incideix principalment en la impossibilitat de triar la llengua en què s'imparteix l'ensenyament dels infants, i es manté que els pares i mares haurien de tenir l'oportunitat de poder escollir el castellà com a llengua vehicular en l'educació dels seus fills i filles, queixant-se que se'ls obliga a estudiar en català. Aquests grups, interessats en fer veure problemes on no n'hi ha, diuen que s'estan marginant els castellanoparlants, que no se'ls dóna l'oportunitat d'estudiar en la seva llengua materna, que s'està arraconant la llengua castellana a Catalunya, etc. La gran majoria de famílies, però, no veu cap tipus de problema a l'hora d'inscriure els seus fills i filles en les escoles catalanes. I els resultats acadèmics són clars: els i les alumnes de Catalunya, en acabar l'ensenyament secundari, tenen un coneixement del castellà similar al que hi ha a altres comunitats autònomes.

En el meu cas particular, i crec que no és cap cas excepcional sinó un entre molts milers, tinc la sort de dominar a la perfecció dues llengües (ni millors ni pitjors que altres, simplement dues llengües), les dues llengües del meu país, m'expresso indistintament en castellà o en català (a casa, a la feina, al carrer...), i no hi ha cap tipus de problema. Com la majoria de catalans i catalanes. Mai no m'he sentit marginat per ser castellanoparlant, ni per parlar castellà en qualsevol situació. Si a Catalunya, en comptes d'optar per la immersió lingüística en català, s'hagués optat per qualsevol altra opció, jo segurament avui no dominaria el català, i això sí que seria un problema. Això és així, i qui digui el contrari menteix. A casa sempre hem parlat castellà, i amb els amics del barri també fem servir normalment el castellà, com a fills de la immigració que som tots. Si a l'escola no haguéssim tingut l'oportunitat d'estudiar amb l'aplicació de la immersió lingüística, avui cap de nosaltres no dominaria el català. Mentrestant, els i les catalanoparlants de la meva edat dominarien ambdues llengües, i no cal explicar que tindrien unes oportunitats socials i particularment laborals diferents a les nostres. Qui digui que això és mentida desconeix per complet la realitat de Catalunya.

Durant els anys vuitanta i noranta, anys en què vaig escolaritzar-me en una escola i un institut públics, el sistema d'immersió lingüística encara s'estava desenvolupant. Durant l'EGB encara no estava establert del tot, almenys a la meva escola, i pràcticament tot l'ensenyament bàsic el vam fer en castellà, en un entorn absolutament castellanoparlant. No va ser fins als catorze anys, en iniciar l'educació secundària en un altre centre, quan molts companys del barri vam descobrir que teníem companys que es comunicaven normalment en català i, ara sí, la majoria de classes es feien en català. Va ser llavors quan, almenys en el meu cas, vaig començar a escoltar el català diàriament, vaig aprendre a estimar la llengua, a emprar-la i a fer-la meva. Reconec que vaig tenir la sort que les professores de llengua catalana que vaig tenir eren excepcionals, i gran part de l'èxit que aprengués perfectament el català els hi dec a elles. Mai no els hi estaré prou agraït a persones com l'Àngels Jubany o la Roser Trilla. Fins aquí, la meva experiència personal, que no és més que la d'un noi de classe treballadora que sempre ha viscut en un barri obrer d'aquells que van construir-se del no-res gràcies al treball i a l'esforç d'aquella gent que, com els meus pares i els meus avis, van arribar d'altres zones de les Espanyes només amb una maleta de cartró, en el meu cas d'Andalusia, des d'on van arribar pràcticament un milió de persones a Catalunya entre els anys 50 i 70 del segle passat.

El sistema d'immersió lingüística és millorable? Sense dubte, com tot a la vida, i no ens hauria de fer por revisar-lo si cal, però sempre amb unes línies vermelles clares: cal defensar i promoure l'ús de la llengua catalana, i no podem separar els nostres infants per raó de llengua. Queda clar que segurament en zones del país on no es fa servir pràcticament el castellà a casa i al carrer caldria reforçar l'ensenyament d'aquesta llengua, mentre que a zones on passa el contrari s'hauria d'actuar reforçant l'ensenyament del català. Aquesta és la meva opinió. En aquesta qüestió, però, caldrien amplis consensos, mirada llarga i fugir d'electoralismes i partidismes, retornant als grans consensos del catalanisme ("Catalunya, un sol poble", recorden?) que ara estan deteriorats, cal reconèixer-ho. I existeix un risc, no cal tapar-se els ulls per no veure'l: que persones amb els seus orígens a altres zones de les Espanyes, gens partidàries del procés independentista, facin erròniament el paral·lelisme "català-independentisme" i renunciïn a la riquesa que representa sentir la llengua catalana com a pròpia, i no només circumscrita a una comunitat lingüística o fins i tot ideològica determinada. "El català, cosa de tots", que deia un afortunat lema de fa ja molts anys. Això és.

A finals dels setanta i principis dels vuitanta, molts castellanoparlants (pares i mares d'alumnes, activistes socials, pedagogs, mestres, polítics, etc.), van veure-ho clar: s'havia de fer la immersió en català si volien que els seus fills i filles aprenguessin el català, doncs el castellà estava clar que l'aprendrien (a casa, al carrer, veient la tele, escoltant la ràdio, etc.). Que avui a Catalunya tots els nens i nenes (i ja no tan nens ni tan nenes) hagin tingut l'oportunitat d'aprendre el català és gràcies, principalment, a aquells pares i mares castellanoparlants de classe treballadora que van veure en la immersió lingüística una oportunitat, gent anònima que va lluitar des de diferents fronts per tal que els seus fills i filles tinguessin l'oportunitat de gaudir d'un futur millor, un futur on, estava clar, calia parlar, a més del castellà, el català, i fer-se'l seu.

La mesura anunciada per la Junta d'Andalusia dirigida per Vox, el PP i C's és nefasta perquè només fa que tirar llenya al foc, amb un únic objectiu propagandístic, perquè tothom sap que no persegueix ajudar cap comunitat concreta (en aquest cas els descendents d'andalusos a Catalunya) ni efectuar cap actuació política amb resultats determinats. En temps de propaganda i notícies falses, sembla que tot s'hi val, però amb aquest tema no s'hi pot jugar. Precisament perquè ens hi juguem molt a Catalunya i a tota Espanya.