L’escola pública catalana del S. XXI

Jéssica Albiach, presidenta del grup parlamentari Catalunya En Comú Podem

Aquesta setmana iniciem un nou curs escolar a Catalunya en un context polític d’excepcionalitat democràtica, de desigualtat econòmica, d’irrupció de la ultradreta i d’atacs l’escola catalana per forces que volen carregar contra els consensos del catalanisme.

És imprescindible en aquest context disposar d’una educació, pública i de qualitat, que sigui garant de la igualtat d’oportunitats, possibiliti la mobilitat social i generi una societat cohesionada a partir del respecte a la diversitat i del compliment dels drets de totes.

Per a acomplir aquest objectiu l’escola catalana del segle XXI té diversos reptes per endavant que haurien de ser prioritat absoluta d’un Govern, que miri cap al futur i sigui conscient de la importància cabdal de l’educació com a motor social.

No partim de zero, per suposat. Cal conservar el millor del model actual d’immersió lingüística i fomentar les innovacions que any rere any impregnen l’escola pública i fomenten el rol protagonista de l’infant al seu aprenentatge, repensen els espais des de la diversitat, integren les noves tecnologies a l’aula com a agents educatius i constitueixen el caràcter dinàmic de l’educació. Cal, també, reconèixer la dedicació dels i les més de 72.000 docents que, tot i les ràtios i les condicions laborals insuficients, segueixen construint cada dia la millor escola possible. Tant a nivell econòmic, acabant amb les retallades que arrosseguem (no ens cansarem de dir que Catalunya necessita uns pressupostos socials i nosaltres farem el que estigui a la nostra mà perquè el Govern faci aquest gir), com a nivell simbòlic amb un reconeixement social de la seva tasca. Qui no recorda a algú mestre o alguna mestra que va ser clau al seu desenvolupament personal i formatiu?

Les dades, però, ens alerten. Catalunya se situa entre els deu països europeus amb més segregació escolar que és, fins i tot, més accentuada que la pròpia segregació urbana. El 50% de l’alumnat d’origen migrant abandona els estudis abans dels 17 anys. El curs escolar s’inicia amb més de 1.000 centres en barracons i la despesa pressupostària no reverteix les retallades i la inversió en educació romàn al voltant del 3,7% del PIB, molt per sota del 5% de mitjana dels països europeus i molt lluny del propi horitzó pressupostari que marca la LEC per 2019: un 6% de despesa. Aquest problema és segurament una de les grans missions de l’escola catalana del segle XXI: acabar amb la segregació és fer una societat més igualitària.

Sobre el paper, tenim les eines. Arran dels informes desfavorables del Síndic disposem del Pacte contra la Segregació Escolar i des d’octubre de 2017 està vigent el Decret d’Escola Inclusiva. És necessari prioritzar, desplegar i dotar pressupostàriament les mesures que contenen per a que siguin una realitat i no esdevinguin paper mullat. És hora de plantejar qüestions com estendre la matrícula viva a tots els centres, garantir una escola pública de qualitat en cada barri i poble d’aquest país, disposar d’infermeres escolars i educadors socials, fer de l’escola un espai vertebrador del barri, garantir personal vetllador amb condicions laborals dignes i, definitivament, baixar les ràtios per educar des de la diversitat de la societat que volem ser.

L’escola ha de garantir equitat i la situació actual fomenta la segregació. S’ha generat a Catalunya una triple xarxa educativa sostinguda amb fons públics on conviuen una escola concertada amb demanda decreixent que escolaritza un percentatge molt baix d’alumnat amb necessitats educatives i/socioeconòmiques especials, una escola pública innovadora i de qualitat amb quotes (AFA, extraescolars, sortides) que resulten segregadores i una escola pública amb dificultats, d’alta complexitat i amb recursos limitats. Aquesta realitat és injusta i sobretot és ineficaç.

Necessitem polítiques educatives valentes orientades a integrar progressivament els centres concertats al sistema educatiu públic, vetllar per l’eliminació de les “sobretaxes” escolars i garantir una única xarxa, pública i de qualitat, que possibiliti que qualsevol infant pugui desenvolupar al màxim les seves capacitats i projectar un futur amb dignitat. També que la Generalitat es coresponsabilitzi amb el finançament de les escoles bressol i rebaixi les taxes universitàries, amb l’horitzó final d’una educació pública i gratuïta al llarg de la vida.

Durant el 2018 Catalunya va dedicar 30 M€ a cofinançar centres que segreguen per sexe, una realitat, que no hauríem de normalitzar. Una escola construïda des de la diversitat que eduqui des dels valors del feminisme i el respecte a qualsevol opció afectiva, sexual i identitària. Des de la diversitat cultural i la llibertat de creences, més enllà de la imposició i el sectarisme. A més, l’escola no pot mirar cap un altre costat davant de la realitat actual i dels reptes del futur. L’emergència climàtica, la crisi dels refugiats i les diverses formes de violències masclistes obliguen a que l’escola esdevingui una eina clau en la construcció de les generacions futures. L’escola pública catalana del segle XXI ha de preparar els nostres fills i filles per ser ciutadans i ciutadanes del món del demà.