Llavors, quan toca redistribuir?

Miren Etxezarreta, economista

S'està generalitzant la idea que estem a les portes d'una recessió econòmica. Tots els indicadors econòmics i polítics globals i els d'Europa, en particular els de la UE, apunten a una significativa desacceleració de l'economia. Encara que sembla que l'economia espanyola de moment, i malgrat els avatars polítics, resisteix bastant i millor que altres països, és obvi que es veurà afectada en la seva capacitat de generar riquesa.

Per tant, les veus que demanen prudència i moderació en els afers econòmics s'amplien. Especialment sobre les reivindicacions dels treballadors, molts dels quals encara pateixen les conseqüències de la crisi del 2008 i els seus ajustos corresponents.

Al mateix temps, s'accepta també de forma prou majoritària que en la curta fase de recuperació (2015-2019), s'ha restablert l'economia (és a dir la capacitat de produir riquesa del país), han millorat els beneficis empresarials, fins i tot fins a la recaptació d'impostos, però la situació econòmica de la major part dels treballadors no ha tornat ni tan sols a la situació anterior a la crisi.  Les classes mitjanes, que van veure fortament deteriorada  la seva situació, tampoc han millorat. La globalització, les externalitzacions, les subcontractes, la imprescindible competitivitat mundial s'han utilitzat per explicar que no podia millorar la situació social. Prova d'això és el nivell actual dels salaris, especialment els de les noves ocupacions, l'extensió i acceptació de l'ocupació precària, i la forta inestabilitat de la recuperació de l'ocupació. I això sense esmentar com s'ha deteriorat la situació no laboral com a conseqüència de les retallades en la despesa pública i altres polítiques. Molt menys encara ha millorat en proporció a l'augment del creixement, com hauria de ser, perquè per a què es vol créixer si no?

És tan evident aquesta situació que entre els estudiosos i els observadors que s'ocupen d'aquests temes (fins i tot per a polítics conservadors) s'observa una àmplia i recurrent preocupació per l'increment de la desigualtat i l'amplitud de la pobresa. No només a l'Estat espanyol, sinó a tots els països rics.

Però ara resulta que de nou entrem en un període difícil i es torna a argumentar que ‘no es poden’ fer concessions a la part social. Se sosté que no es poden exigir millores substancials en les condicions de treball i els salaris en aquestes circumstàncies.

Millores absolutament necessàries per recuperar, si més no molt modestament, tot el perdut amb la crisi i amb unes polítiques neoliberals d'austeritat aplicades durant aquestes dècades per empreses i governs. I les institucions internacionals continuen recomanant l'austeritat.

Quan arriba doncs l'època propícia per un repartiment més just de la renda produïda? Resulta que en el capitalisme actual, quan arriben les crisis o les recessions és imperatiu estrènyer-se el cinturó, però en els breus moments d'auge aconsegueixen no revertir la situació de tots aquells que viuen del seu treball. Sembla que són molt poques les gotes que cauen de la copa de xampany del creixement.

Si, com és sabut, en el capitalisme les crisis i les recessions són recurrents i inevitables, es produeixen en períodes cada cop més curts i, en els períodes de bonança ni tan sols es recupera el que s'ha perdut, què poden esperar aleshores les classes populars (incloent-hi les classes mitjanes) d'aquest capitalisme super-modern, super-global, amb totes les tecnologies més i més avançades? Com és que fins i tot en els períodes de recessió es mantenen o augmenten els beneficis però no es dissenyen formes de distribució que permetin condicions laborals suficients, ja que no satisfactòries, per als qui han de treballar?

Quines són les perspectives per als treballadors? Moltes de les greus turbulències polítiques i socials que es produeixen als països rics, no seran fruit d'aquestes dinàmiques més que atribuïbles a la incapacitat o bogeria dels governants o les dificultats de l'economia? No serà imperatiu plantejar-se aquest tipus de problemes en comptes de deixar-nos prendre per les turbulències que presenta l'escena política?

Si en els períodes d'auge augmenta la desigualtat, com es resoldrà el tema d'una distribució de la riquesa no ja justa, impossible en el capitalisme, però que permeti si més no una vida material sense grans angoixes i incerteses? Sembla absolutament necessari no deixar-se dominar per les successives conjuntures i abordar el tema de la distribució de la renda en una panoràmica global, extremadament competitiva, en la qual moltes persones no aconsegueixen un salari suficient i moltes altres mai arriben a treballar.