Rebel·lió no, sedició tampoc

Daniel Amelang López. Llicenciat en Dret i Ciències Polítiques

Diversos mitjans han filtrat aquest dissabte que el Tribunal Suprem condemnarà per unanimitat a nou dels dotze acusats d’organitzar el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 per un delicte de sedició i, en el cas dels membres del Govern – el que exclou a líders de la societat civil com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez – per un delicte malversació. A banda de les especulacions sobre l’origen de les filtracions – qüestió que mereix un article a part –, el dolor que ha de suposar per als processats i els seus familiars rebre la notícia a través de la premsa (sobre tot en un cas tan important) i les apostes sobre quins seran les penes que finalment s’imposin a cada acusat, la notícia té una enorme transcendència perquè esclareix quin ha estat la conclusió a la que ha arribat el Suprem: no es va cometre un delicte de rebel·lió. I el que és més significatiu: ni tan sols es va incórrer en una conspiració per a la rebel·lió.

Entén l’Alt Tribunal que falta l’element més essencial del tipus penal de la rebel·lió: no va haver-hi una violència greu i insuportable, ni molt menys armada. És a dir, no va tenir lloc un alçament públic i violent per posar en perill l’ordre constitucional i ni tan sols va entrar dins dels plans dels acusats instrumentalitzar una possible violència per aconseguir la fragmentació d’Espanya.

Però això no és tot. La intensitat de la violència no és el més important – ja que, si ho fos, això ens conduiria a un debat sobre si va ser major la força esporàdica d’alguns manifestants o els atacs de la policia, en detriment d’aquests últims – sinó el bé jurídic afectat. Si és cert que el Suprem ha decidit condemnar per sedició – cosa que es confirmarà dilluns vinent – això significa que el que es va veure alterat va ser l’ordre públic i no l’ordre constitucional. És a dir, durant alguns dies (el 20 de setembre i l’1 d’octubre, especialment) es va afectar – greument – l’ordre del carrer, la normal coexistència quotidiana i la tranquil·litat rutinària. El que no es va veure amenaçat va ser el règim jurídic-polític determinat per la Constitució i la integritat i estabilitat de les institucions públiques.

Ull, res d’això és obstacle perquè el Tribunal pugui considerar en la seva sentència que la pertorbació de l’ordre públic es va cometre amb la finalitat d’acabar amb l’ordre constitucional.

Si bé celebro que sembla ser que no es cometrà el disbarat d’equiparar els fets de Catalunya del 2017 amb qualsevol mena de rebel·lió militar, no puc evitar discrepar amb el raonament de l’Alt Tribunal. I és que, sota el meu punt de vista, si els acusats no van instrumentalitzar una violència social per aconseguir les seves finalitats, tampoc van poder incórrer en un delicte de sedició.

El Codi Penal descriu la sedició com l’acció d’alçar-se “pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad, corporación oficial o funcionario público, el legítimo ejercicio de sus funciones o el cumplimiento de sus acuerdos, o de las resoluciones administrativas o judiciales”.

Segons aquesta definició, per a incórrer en aquest tipus únicament es requereix un alçament tumultuari i l’ús de “força” o vies “extralegals”. No diu res més. Però, vol dir això que n’hi ha prou que l’alçament tumultuari es produeixi, encara que sigui pacífic, perquè es cometi el delicte? Evidentment, opino que no. No és possible que el Codi Penal prevegi penes de fins a deu anys – en el cas de membres de la societat civil, com els Jordis – o de quinze anys de presó – en el cas d’autoritats públiques, com Oriol Junqueras – per dur a terme manifestacions pacífiques quan no es produeixen actes de violència significativa.

I és que el mer alçament que impedeix el compliment o acatament d’una llei ja se sanciona en altres normes. La Llei de Seguretat Ciutadana (Llei Mordassa), en el seu article 36.4, castiga com una infracció administrativa greu (i no un delicte) “los actos de obstrucción que pretendan impedir a cualquier autoridad, empleado público o corporación oficial el ejercicio legítimo de sus funciones, el cumplimiento o la ejecución de acuerdos o resoluciones administrativas o judiciales, siempre que se produzcan al margen de los procedimientos legalmente establecidos y no sean constitutivos de delito”. S’assembla moltíssim a la definició de la sedició: impedir l’exercici legítim de les funcions d’una autoritat. Quina és la diferència, llavors, entre la sedició i la infracció administrativa? Senzillament, la violència, o l’ús de “la força”, tal com es recull en el tipus penal de la sedició.

En altres paraules: sense violència, no hi ha delicte, i la violència a més ha de ser intencionada i d’una entitat o gravetat considerable. Sense aquesta, no pot aplicar-se el delicte de sedició.

Ateses les constants crides a que les mobilitzacions fossin pacífiques – recordem el que Cuixart va cridar el 20 de setembre de 2017 “si detecteu a algú que actua d’alguna manera violenta, desemmascareu-lo, són els enemics del poble” – i al fet que no va haver-hi grans episodis de violència en aquests mesos a Catalunya, considero una sobreactuació judicial condemnar per sedició. Es tracta d’una sentència duríssima que, atès que no acull la tesi més dura que s’havia plantejat – el delicte de rebel·lió, interessat per la Fiscalia i per Vox -, pren l’aparença de proporcionalitat.

En qualsevol cas, el debat jurídic no és senzill i a partir del dilluns els juristes haurem de dialogar més sobre la solidesa de la fonamentació del Suprem i sobre l’ajustada a Dret, o no, de la seva interpretació.