Després de la tempesta arribarà la calma? Reflexions sobre la sentència i el futur

Miguel Guillén

Escric aquestes línies, bàsicament, perquè sempre m’ha semblat terapèutic posar negre sobre blanc els meus pensaments, i perquè representa un exercici molt recomanable ordenar idees i guardar-les, per tornar a llegir-les quan es vulgui i comprovar, com em passa a mi sovint, que en tal o qual moment pensava una cosa que temps després matisaria o fins i tot modificaria de dalt a baix. Si a sobre aquestes reflexions es poden publicar i ser útils a una sola persona, l’èxit de la tasca és absolut. Un cop passades ja unes quantes hores de la intensa jornada del 14 d’octubre, vull plasmar les meves sensacions davant la publicació de la sentència 459/2019 del Tribunal Suprem i els escenaris que se’ns presenten en el futur més immediat.

Una part molt important de la societat catalana s’ha indignat en conèixer les penes als líders independentistes jutjats: 13 anys de presó i inhabilitació absoluta a Junqueras, 12 anys a Turull, Romeva i Bassa, 11 anys i 6 mesos a Forcadell, 10 anys i 6 mesos a Forn i Rull, 9 anys a Sànchez i Cuixart, i multa de 60.000 euros i 1 any i 8 mesos d’inhabilitació especial a Borràs, Mundó i Vila. S’esperaven que les penes fossin severes i així va ser, però he de reconèixer que personalment tinc la sensació que els jutges han tingut en compte la realitat política a l’hora de redactar la sentència. Tot i que són, repeteixo, severes, moltes persones ens esperàvem que ho fossin molt més, perquè no ho perdem de vista: el delicte de rebel·lió no apareix a la sentència, i aquesta és una gran derrota per a l’ultradreta i l’ultranacionalisme espanyol en el seu conjunt, no només per a l’acusació popular en aquest judici. Important: la sentència no ha deixat satisfeta a cap de les parts més polaritzades, un fet a tenir en compte. Com diu Kepa Aulestia en un article a La Vanguardia, “l’independentisme s’hauria d’obrir un cop passi el xoc a una lectura menys apassionada d’una sentència que ho diu gairebé tot sobre els límits d’aquella quimera anomenada república”.

No vull treure importància a la contundència amb què ha actuat el poder judicial a l’hora d’aplicar la llei (recuperem l’aforisme ciceronià de “summum ius summa iniuria”), sota el meu punt de vista excessiva, però el fet que en els propers mesos els diferents presos puguin començar a beneficiar-se de permisos penitenciaris crec que és destacable, i un cop passada aquesta necessària etapa de dol i emotivitat per a una gran part de la societat catalana, aquest fet començarà a agafar rellevància. I ja veurem què passa amb Junqueras, si finalment gaudeix d’immunitat parlamentària en haver estat escollit eurodiputat. Sànchez i Cuixart, si tot va segons el previst, podran gaudir de permisos penitenciaris a principis d’any, i crec que això serà una bona notícia, més si tenim en compte que han estat dos anys en presó preventiva sense tenir cap càrrec institucional ni haver signat cap document oficial, una cosa molt difícil de justificar i que els qui no tenim els coneixements suficients de les lleis ens costa molt d’entendre, perquè aquests dos senyors han estat condemnats per liderar dues organitzacions socials que van convocar determinades mobilitzacions. Perillós, molt perillós. Espero personalment, des de la més profunda de les discrepàncies polítiques, que Sànchez i Cuixart puguin tornar a reunir-se amb les seves famílies el més aviat possible. Ho dic de tot cor, però també fent servir el cap.

Tampoc crec que els processats no hagin de pagar pels errors que van cometre i per les vulneracions de les lleis, i per això no comparteixo la petició d’absolució de les organitzacions polítiques i socials independentistes. Alguns venim d’una tradició més basada en la responsabilitat (els actes que un comet tenen conseqüències), que no pas en el perdó d’arrel judeocristiana (faci el que faci sempre existeix el recurs del perdó). Perquè absoldre equivaldria a reconèixer que no va passar res de res aquells dies de la tardor de 2017. Tothom sap que, com  a mínim, va haver desobediència, perquè fins i tot algun advocat defensor ho ha arribat a reconèixer en seu judicial, però aplicar penes de presó em sembla desproporcionat i, el que és més important, no ajuda en absolut a encaminar la solució del conflicte, tot i que aquesta tasca no hauria de correspondre al poder judicial. Multes econòmiques i inhabilitacions, potser? No ho sé, això queda en mans dels jutges. I després, què? Indult? Després de la irresponsable repetició de les eleccions generals caldrà veure quin panorama queda i quins escenaris s’obren, perquè no es pot descartar res. Parlar d’amnistia, sincerament, pot ser un terme potent de cara a engegar una nova campanya propagandística, però no crec que serveixi per res més que per intentar cohesionar un moviment absolutament dividit en torn a un nou significant buit.

No entenc prou de lleis i ja fa força anys que vaig estudiar assignatures de dret a la universitat, però paraules com “rebel·lió” o “sedició” em semblen molt gruixudes, més encara quan tothom sap que ni ha hagut independència, ni secessió, ni república, ni cop d’estat, ni res de tot això. I quan se sap també que no ha existit violència en les mobilitzacions de l’independentisme durant els darrers anys. Sabem que tot va ser una enganyifa d’uns dirigents irresponsables i negligents (amb càrrec públic i també sense) que van jugar amb els sentiments de moltíssima gent i, tal i com va arribar a reconèixer una ex consellera, “anaven de farol”. També cal tenir en compte que molts dels acusats (i ara ja sentenciats) han afirmat en seu judicial que tot tenia un caràcter simbòlic, que no van declarar res amb efectes pràctics i que tot ho feien per forçar una negociació amb l’estat que mai no va arribar. Tanmateix, sabem perfectament que aquells dies de setembre-octubre de 2017 molta gent ho va passar malament. Sí, és clar, les persones agredides per la policia l’1 d’octubre i en general els participants en aquella gran mobilització, però també molta gent que ha viscut bastants episodis del procés com una agressió, perquè s’ha parlat del “poble català” sense incloure-la, i perquè es van vulnerar els drets parlamentaris dels seus representants (minoria parlamentària però majoria en vot popular) en les nefastes sessions del 6 i 7 de setembre de 2017. Moltes persones, no ho oblidem, que viuen als barris obrers de la Catalunya metropolitana, que no són partidàries en general de la independència, que tenen els seus orígens a altres zones de les Espanyes i que s’han sentit ignorades, també per aquells partits d’esquerres que suposadament les havia de defensar i no han tingut la sensació que hagi estat així. El fet que molts dirigents d’aquestes formacions siguin de classe mitja i no de classe obrera, que no visquin als mateixos barris que els seus potencials votants, fa que de vegades es produeixin aquestes disfuncions. Per això moltes d’aquestes persones van votar Ciutadans en les eleccions autonòmiques de desembre de 2017, un partit que, no ho oblidem, és el que compta amb un major nombre de diputats en el Parlament de Catalunya actualment. I per això moltes d’aquestes persones van escoltar amb alleujament les paraules de Felip de Borbó el dia 3 d’octubre, per molt que a alguns pugui sorprendre aquesta afirmació. Tot plegat, un drama absolut per a les esquerres. Aquí la identitat nacional juga un paper determinant, tal i com indiquen les enquestes disponibles. En Francesc-Marc Álvaro ho explica molt bé en el seu darrer llibre, “Assaig general d’una revolta”, quan parla de les identitats i diu que una part molt important dels catalans i catalanes se sent vinculada emocionalment a Espanya, i que això l’independentisme no ho va saber tenir en compte. Els qui tenim els nostres orígens a diferents zones de les Espanyes i vivim en aquests barris obrers sabem perfectament a què es refereix Álvaro.

Permeteu-me que parli del paper de les esquerres alternatives: cal preservar aquest tresor que representa ser un punt de trobada de persones amb diferents sensibilitats en la qüestió nacional. Això fa que aquest espai polític, això que algun dia hauria d’esdevenir una organització robusta i seriosa, s’assembli més a la nostra societat, a les nostres famílies, als nostres grups d’amics. De vegades, sensacions com la indignació o el desacord fan que vinguin ganes d’abandonar la lluita, de trencar ponts, de claudicar. No és la solució, això ho saben millor que ningú aquells companys i companyes més veterans que s’ho van jugar tot en la lluita antifranquista amb el PSUC i les CCOO principalment i que avui viuen amb cert estupor i fins i tot indignació que els donin lliçons persones que no van moure un dit durant la dictadura, quan tenien edat de sobres per fer-ho. Cal serenor, calma i habilitat a l’hora de cercar un discurs propi, diferenciat, singular i útil, sobretot útil i que fugi de la propaganda, que no faci seguidisme de cap tendència per molt de moda i molt políticament correcta que pugui semblar, sobretot als dirigents de classe mitja que sovint viuen molt allunyats dels problemes quotidians dels treballadors i treballadores i dels barris on aquests viuen. Es presenta sovint l’espai que representen Catalunya en Comú i Podem com a “equidistant”, de forma pejorativa. Però com diu molt encertadament Joan Coscubiela, ser equidistant no vol dir ser indiferent ni indefinit, perquè no es pot caure en la trampa d’haver d’escollir entre dos blocs excloents. L’espai dels Comuns i Podem, doncs, és fonamental a Catalunya si algun dia es volen tendir ponts i no dinamitar-ne els que puguin quedar. El mateix que Unidas Podemos, perquè no ho oblidem: les propostes hauran de venir de Catalunya, però també de la resta de les Espanyes. Això és molt important.

Ara s’obre una nova etapa, una etapa on el reconeixement mutu ha de ser la clau de tot plegat, principalment entre els nostres representants institucionals, però també a la societat en el seu conjunt. Una etapa presidida per la política, perquè mai no s’hauria d’haver traspassat al poder judicial una responsabilitat dels polítics. Perquè el PP té probablement el major grau de culpa en tot aquest empantanegament, perquè mai no ha volgut entomar el conflicte amb valentia i l’ha deixat podrir, o el que és pitjor, ha tirat més llenya al foc. Però també els principals dirigents de l’independentisme van obrar amb imprudència i incompetència, ignorant l’opinió de la majoria de la societat catalana, tancant-se en la seva bombolla i actuant amb candidesa davant l’estat, pensant que aquest no actuaria amb total contundència i amb tots els mitjans al seu abast, que són molts. No hi havia res preparat per al dia després de la declaració (fake) d’independència i no es comptava amb cap tipus de reconeixement internacional. Molt greu.

És cert que arriba tot seguit una campanya electoral extraordinàriament inflamada i aspra, però el dia 10 de novembre arribarà. I després l’11. Arribarà un moment en què els nostres representants polítics hauran de fer política, negociar, pactar. I cedir, sobretot cedir. Perquè la solució, si és que algun dia arriba, no deixarà totalment satisfet a ningú, i això s’ha de tenir en compte. Els sindicalistes sabran a què em refereixo. Per això parlar de referèndums amb resposta binària o solucions senzilles em sembla, a dia d’avui, poc útil i desconnectat de la realitat del moment. Com també explica el mestre Coscubiela, cal pactar el desacord, partint de la base que probablement no hi ha una solució a mig termini, perquè l’empantanegament és palmari. I com que aquesta solució no està a la vista, caldrà anar trobant microsolucions que ajudin a anar avançant. Per arribar un dia, ara sí, a votar l’acord a què s’hagi pogut arribar.

Fracassades les propostes polaritzadores, ara més que mai el paper de les persones i les organitzacions “pont” es presenta imprescindible. Els extremistes d’una i altra banda ja han tingut la seva oportunitat i han fracassat estrepitosament. Cal una renovació de lideratges en tots els àmbits. Es difícil, en sóc conscient, però cal passar de l’emotivitat i la indignació a la serenor, a fer política, seure a parlar, establir espais de confiança, negociar i cercar solucions, una a una, reconeixent qui pensa diferent, intentant entendre’l sense necessitat d’adoptar els seus postulats, transaccionant, cedint i fent cedir. Uns defensen la independència de Catalunya, uns altres l’status quo i uns altres pensem que la solució passa per avançar cap a un estat federal. Segurament tots tenim la nostra part de raó i tots haurem de posar les nostres propostes sobre la taula. Difícil tasca, oi? Doncs no hi ha una altra sortida, perquè la solució només pot ser política si de veritat perseguim la concòrdia, la reconciliació i la convivència. Coratge, deia l’ex president José Montilla en la seva declaració institucional del dia 14. Fraternitat és un altre concepte que caldrà recuperar. Conceptes que hauran d’anar acompanyats irremeiablement del més important de tots: po-lí-ti-ca.