Alea jacta est!, la sort està llançada

Orencio Osuna

El sistema polític espanyol nascut durant la Transició potser ha creuat el seu propi Rubicó amb la sentència del Tribunal Suprem. La sentència és alhora una cruel monstruositat jurídica, un maldestre error polític i una venjativa provocació.

No ha estat un judici just, ni s’han garantit els drets dels acusats, però tampoc els de la resta de ciutadans, en tant que la sentència vulnera el dret inalienable a la lliure manifestació, quan en una ostentació de creativitat punitiva considera un delicte de sedició la simple participació en una manifestació sense violència. Serem considerats perillosos sediciosos a partir d’ara aquells que participem en manifestacions que exigeixin, per exemple, la derogació de la llei de la contrareforma laboral, o la supressió de l’article 135 de la Constitució, o la llei mordassa, o la revaloració automàtica de les pensions? Sens dubte, la sentència tindrà unes conseqüències incalculables per a la societat catalana, però també les tindrà per a la resta de la societat espanyola i el règim del 78, ja que es tracta d’una voladura controlada, de moment, dels consensos territorials de la Transició.

Arriba, en substitució de la caduca democràcia liberal, una nova “governança” amb els seus cèsars moderns triomfants, després de la crisi interminable propiciada pel capitalisme neoliberal, despersonalitzats i amb molts rostres i indumentàries.

Construïda amb els materials d’un temps en el qual la democràcia i els drets socials queden soterrats per les anomenades veritats alternatives, que abans es deien mentides; l’aplicació d’una justícia creativa i gens ni mica independent; la fabricació per part de spindoctors de storytelling o relats difosos pels oligopolis mediàtics; la manipulació i l’espionatge de policies polítiques i secretíssimes clavegueres d’intel·ligència, públiques o privades; uns diners que tot ho compren, ja sigui reis, presidents o intel·lectuals a preu fet; la privatització de les institucions de l’Estat per poder omplir-se les butxaques, protegir-se i/o guanyar vots; l’aplicació de lleis mordassa ja existents o les que s’aprovaran ad hoc; els “paquetassos”, les retallades, les tisorades d’obligat compliment sota pena de condemna a pa i aigua dictats pels centres del poder global. Un món més a la vora de les distopies de Huxley i Orwell o de les cinematogràfiques Matrix i Minority Report, que dels somnis emancipadors de Marx, Rousseau o Mandela.

Un Cèsar, això sí, molt líquid i camaleònic que a vegades s’apropia del rostre histriònic d’un Berlusconi, d’un Trump, d’un Bolsonaro o, si convé, de qualsevol avorrit funcionari que passava per allí.

La sentència arriba després d’un llarg i sinuós procés, ple d’irregularitats mosquejants, sospites (ull, res més que sospites) de prevaricació, testimonis poc predisposats a dir la “veritat i tota la veritat”, desaforades acusacions d’ominosos cops d’estat independentistes, conxorxats amb els habituals sospitosos chavistes, comunistes i separatistes i altres enemics de l’Espanya eterna. És a dir, de l’Espanya segrestada pel pensament -per incórrer en un oxímoron- secular d’una Espanya edificada pels mites de la Reconquesta, l’imperi, el nacional catolicisme i la Unidad de Destino en lo Universal.

La vista va transcórrer entre plors, molts sanglots, molt dilema del presoner entre els acusats, també molta dignitat d’alguns i algunes acusats, i massa “escolti, que jo no en sé res, que només passava per allí” exculpatori i trist. I dos misteris inextricables: primer, qui va ordenar que l’1O la policia i la Guàrdia Civil es posessin cecs de donar hòsties a tot aquell que es movia i no es movia i, segon, com va ser que milers de policies, telèfons intervinguts, infiltrats en els CDR, agents encoberts, i espietes a sou, no fossin capaços de detectar on nassos estaven les 6.000 urnes xineses. Dos misteris més adequats al teatre de titelles que a un difícil cas per a Sherlock Holmes.

Una posada en escena plena de  cortines atrotinades, parets folrades de fustes fosques i lletges, una taula massa petita per acollir als set magistrats amb les seves voluminoses vestidures, una imatge antiga que vol evocar una tradició i una respectabilitat que faci oblidar que el Tribunal Suprem té un passat no tan passat, que no va ser ni reformat, ni purgat després de la dictadura franquista. Tot això amb un punt tronat i obsolet, amb la solemnitat de cartró i pedra de magistrats, fiscals i advocats amb les seves punyetes i togues, trencada dramàticament per l’esperpèntica presència com a acusació particular d’aquest mascle alfa de la total hispanitat que és l’ex boina verda Ortega Smith, sempre disposat a canviar un argument jurídic per un parell d’hòsties ben donades a qui calgui al crit d’Arriba España.

Un judici sempre sincronitzat amb un pesat relat mediàtic sobre el suposat garantisme dels drets dels acusats, que per a si mateix hagués volgut Montesquieu o el Tribunal Suprem dels EUA (abans de concedir a dit la victòria presidencial a Bush jr. i els nomenaments de Trump). L’espectacle processal orquestrat sota l’escrupolosa direcció de l’honorabilíssim jutge Marchena, “un dels nostres”, segons el famós whatsap que el cap del comissari Villarejo, el bocamoll Ignacio Cosidó, va enviar al xat dels seus col·legues senadors del PP. Un contratemps que va obligar Marchena a renunciar ni més ni menys que a la Presidència del Tribunal Constitucional. Mala sort.

D’altra banda el procés, aquest joc de les aparences del sí però no independentista, amb els seus tocs de farsa i batibull, molt propis del costumisme de l’Auca del senyor Esteve, posat en marxa pels taumaturgs Mas, Puigdemont, Torra, et allí, ha conclòs amb tragèdia. Una tragèdia pels homes i dones condemnats per l’alt tribunal, per a les seves famílies, pels seus éssers estimats. Però, a més, una tragèdia per a la convivència, els valors i drets de la democràcia com a sistema que ha de regular els conflictes d’interessos, propis de tota societat madura i pacífica. La inaudita violència policial de l’1O i l’aplicació estil Rajoy, molt sui generis, de l’article 155, amb el seu correlat d’empresonaments, dissolució del govern, via judicial, oportunes fugides, inhabilitacions de diputats, purgues massives de càrrecs de la Generalitat, va ser rebuda amb gran èxit de crítica i públic pels ultres en nòmina de la dreta nacional-catòlica i neoliberal, però també per molts ‘intel·lectuals orgànics’ i quadres polítics de l’esquerra bipartidista , convertida en bastió incondicional de la monarquia, producte resultant de la Transició del franquisme.

Però de poc serveix la malenconia, la indignació o el desconcert, si no s’assumeix que la sentència mostra també l’altra cara de la lluna, és a dir, el fracàs del procés unilateral, tan ple de disbarats, manipulacions i enganys, per part d’uns dirigents polítics oportunistes i incompetents, que han portat a un moviment plural sobiranista i democràtic cap a un nacionalisme identitari i irredent. Un unilateralisme divisori d’una societat catalana construïda, després de la mort de Franco, amb un valors nacionals inclusius, plurals i democràtics (Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia). Una construcció nacional com la que van somiar gent com Tarradellas, López Raimundo, Raventós, Gutiérrez Díaz, Montserrat Roig, ;aria Aurèlia Capmany, Francisco Candel, Josep Benet, i tants i tants altres, s’ha llençat per la borda a canvi de la frustració i pot ser que d’una fractura en la pròpia societat catalana que existeix, per molt que es negui una i mil vegades. Una fractura que creix, que està bategant en la ment i en el cor de molts catalans.

En comptes de caminar cap a un “sol poble” consolidat en valors ciutadans, multiculturals, mestissos, com és la societat catalana realment existent, en comptes de modelar un poble unit per drets democràtics i igualitaris, amb uns serveis públics eficients, amb unes pensions i uns salaris suficients, per la desaparició de la pobresa, de la violència contra la dona, per extirpar la corrupció, molts dels dirigents polítics del procés han optat pels interessos electoralistes d’un populisme identitari que els permeti conservar el poder i els vots.

Alguns cabdills independentistes han malbaratat el “dret a decidir” per un antiespanyolisme grotesc i cada vegada més simètric de l’anticatalanisme promogut per partits i mitjans de comunicació ultres espanyolíssims. Un independentisme que prefereix continuar alimentant el parany d’una república invisible i inexistent, que buscar aliances en la societat espanyola. Un independentisme que tria un “nosaltres sols” victimista i estèril, basat en la construcció d’una d’una altra Espanya de fatxes, toreros, tricornis, mangants i altres horrors.

És legítim i necessari expressar la indignació per l’atropellament de la sentència, però convé no perdre l’orientació en aquest bosc espès d’ombres i aparences. Perquè, paral·lelament a la sentència, Sánchez anuncia la seva proposta d’arribar a quatre pactes d’estat amb el PP i Cs. Un d’ells, per descomptat, sobre la “qüestió territorial”. Al mateix temps, tanca les possibilitats a un indult, que no és una solució, però podria obrir una porta pel diàleg polític. La seva rotunda afirmació que no només cal acatar, si no complir la sentència, sona al sinistre “compliment íntegre” de les penes i a una contundent amenaça d’escalada repressiva. Aprofitant que el Llobregat passa per Barcelona, s’erigeix en el restaurador del bipartidisme que tant enyoraven González i Rajoy fa uns dies, proposant que la investidura del president del govern espanyol no precisi de la majoria absoluta dels diputats. Potser, totes dues propostes anuncien un nou temps que confirma que la sentència és una basa electoral fonamental pel PSOE (com ja ho va ser que no s’aprovessin els pressupostos per “culpa” dels indepes). És inconcebible que el “independent” poder judicial-designat pel bipartidisme-dicti una sentència que marcarà la vida política durant molt de temps, en plena campanya electoral. Pura casualitat, of course. Advertits estem.