Ni acato ni respecto

Cristina Fallarás. Periodista

Diu la RAE que 'acatar' significa "Tributar homenaje de sumisión y respeto". I també "Aceptar con sumisión una autoridad o unas normas legales, una orden, etc.".

La immensa majoria dels polítics, després d'una sentència que no els agrada, afirma: "L'acato, però no la comparteixo". De tant repetir-ho, ha acabat escampant-se la idea segons la qual una sentència, fins i tot una llei, sempre ha de ser acatada. De fet, aquest "l'acato, però..." s'ha convertit en la frase feta més repetida als mitjans de comunicació: Dels polítics ha passat als "analistes" i "opinadors" i d'aquests als periodistes. Si et passa pel cap afirmar públicament que tu no, que no l'acates, sigui llei o sentència, l'estupor general pot tallar-se de pur espès.

No obstant això, no acatar una llei, una norma o una sentència ha resultat històricament la forma més eficaç per avançar. Qüestionar-la ha permès que la societat progressi. En el cas dels drets de les dones i més concretament de la violència contra nosaltres, resulta especialment evident. Fins no fa res l'assetjament no existia com a delicte i es multiplicaven les sentències en les quals la culpable de qualsevol agressió masclista era l'agredida. No fa falta retrocedir molt. Fa un parell d'anys només que ens enfrontem al cas de la jutgessa Carmen Molina, qui va preguntar a la dona que denunciava una violació: "Va tancar bé les cames, va tancar tota la part dels òrgans femenins?". El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va considerar que Molina no havia incorregut en cap falta.

Serveixi el cas anterior per il·lustrar una resolució digna de repulsa. Com el que va passar després de la primera sentència del judici a La Manada dels Sanfermines. Milers de dones es van llançar al carrer, i  la indignació va ser tan gran que s'ha decidit modificar la legislació. Com acatar o respectar aquella sentència? Ni acatament ni respecte van semblar assenyats per a gran part de la població.

El desacatament es pot expressar de diferents maneres, de les quals la més efectiva acostuma a ser la protesta. Normalment en un espai públic, que acostuma a ser el carrer. És a dir, que podem no acatar una llei o sentència, i que per tant sortirem al carrer a expressar-ho. Sé que tot això sembla de primer de Democràcia, però tal com estan les coses, no ho és. Tot el contrari. Estem vivint a Espanya una reculada tan important en la consideració dels drets de la ciutadania que una part considerable de la població rebutja el dret de les persones a manifestar-se o a organitzar una mobilització popular.

Dilluns passat 14 d'octubre, milers de ciutadans i ciutadanes van anar a l'aeroport del Prat, a Barcelona, per protestar per la sentència del Suprem en el judici al Procés de Catalunya. Van tallar les vies per les quals passaven, és clar. La seva acció va suposar la cancel·lació de nombrosos vols, és clar. Tot això va modificar aquest dilluns el normal funcionament de la vida dels ciutadans afectats, és clar. D'això es tracta. Una protesta, com una vaga o una manifestació o un boicot, totes elles armes legals a l'abast de la ciutadania per mostrar la seva disconformitat amb la realitat existent, interrompen el normal funcionament de les coses. D'això es tracta. Si una protesta, qualsevol d'elles, no molesta deixa de ser útil. El contrari, i a aquest pas qui sap si ho veurem, consisteix a aixecar un protestòdrom a la Casa de Campo.

La mobilització del Prat va ser el que normalment es qualifica com "protesta pacífica". És a dir, no va haver-hi morts, ferits greus, incendis ni destrosses dignes d'esment. No obstant això, els partits de la dreta i gran part dels mitjans de comunicació van posar el crit al cel abans de demanar que s'apliquessin l'infaust article 155 i la Llei de Seguretat Nacional.

No hauria de sorprendre a ningú, ja que precisament la sentència d'aquest judici condemnava la protesta organitzada, la manifestació i la lliure expressió de les idees, entre altres assumptes.

El dimarts i el dimecres que han seguit a la protesta de l'aeroport, les protestes ja no han estat "pacífiques". Sí que hi ha hagut ferits greus: un ciutadà ha perdut un ull tot indica que després de l'impacte d'una pilota de goma disparada per la policia; un altre ciutadà ha perdut part dels testicles; un tercer ha sofert un traumatisme cranioencefàlic després de ser atropellat per un furgó policial... Grups de manifestants han encès grans fogueres, arrasat amb mobiliari urbà, s'han enfrontat físicament als membres dels cossos de seguretat i els han llançat diversos objectes.

En veure les imatges, he recordat una altra que s'ha convertit en icònica. La d'"els Jordis" damunt d'un cotxe. Es tracta de la imatge triada per diferents institucions per representar "la violència" d'aquella tardor del 2017, bàsicament perquè era l'única en la qual no apareixien policies colpejant a ciutadans i ciutadanes. En aquesta imatge no apareix cap signe de violència. No apareix ningú sofrint o que hagi sofert danys, no hi ha sang, no hi ha foc. Fins a tal punt és una imatge sense violència, que els comentaristes del moment es van veure obligats a al·ludir al delicte de pujar-se damunt d'un cotxe.

Aquesta imatge és el precedent a tot el que ara passa.

Ni acato ni respecto

Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, més enllà del que li semblin a ningú les seves idees, es van pujar al cotxe per a tractar de pacificar un immens grup humà que s'havia concentrat per protestar. Espontàniament. Si hi hagués algun dubte, el documental 20-S (aquí pot veure-ho complet) esmicola el succeït minut a minut. Es van pujar a pacificar i ho van aconseguir. Així que aquella podria considerar-se dins del que definim com a "protesta pacífica". Va molestar? Sí. Va interrompre en aquell punt el curs de la vida quotidiana? Sí. Precisament perquè era una protesta. Va haver-hi violència? No, tret que es consideri com a tal un parell de cotxes malparats.

A aquests dos homes se'ls va jutjar, se'ls ha condemnat a 9 anys presó i ja portaven més de dos en presó preventiva.

Ara les protestes ja no són pacífiques. No. Aquests dos homes estan presos. I la nostra percepció general sobre el que és la violència i quin dret té la ciutadania a protestar s'han desplaçat notablement cap a la dreta. És a dir, han empitjorat i res indica que deixin de fer-ho. La millor mostra d'això està en el fet que els partits conservadors, molts analistes polítics i els editorials de nombrosos mitjans de comunicació reclamaven ja dilluns, després d'una manifestació no violenta, l'aplicació de la Llei de Seguretat Nacional i el sinistre article 155 de la Constitució.

Per això em sembla important insistir que pot no acatar-se una llei, pot no acatar-se una sentència i la ciutadania conserva (ara com ara) els drets de manifestació, vaga o boicot.

Jo no acato ni respecte certes lleis o sentències. Evidentment. Em queda el pudor que produeix haver de tornar a explicar el bàsic. I aquesta sensació d'enfonsament.