José Mansilla

Observatori d'Antropologia de l'Conflicte Urbà (OACU)

Si la rosa cuando se abra nos perfumará la vida
Si el amor me da un beso

El sociòleg David Madden nega l'existència d'una crisi de l'habitatge. Per a l'autor, al costat de David Marcuse, l'imprescindible llibre En defensa de la vivienda (Capitán Swing, 2018) la situació actual de suposada crisi no deixa de ser una cosa sistèmica, pròpia i inseparable de la seva consideració com a mercaderia. Usant la dialèctica marxista, Madden assenyala que, pel que fa a aquesta qüestió, ens enfrontem a les friccions generades per la dicotomia valor d'ús vs. valor de canvi, és a dir, a la necessitat humana ineludible de l'habitatge com a lloc per excel·lència on desenvolupar la nostra privacitat -lloc d'afectes, seguretat i aixopluc-, davant la seva plena disposició com a element central del capitalisme financer internacional. Un fenomen, a més, que s'ha vist impulsat per la, cada vegada major, mercantilització de la vida urbana en general. Ara bé, és precisament aquesta dinàmica conflictual, pròpia d'una de les contradiccions del capitalisme, que la presenta així mateix com potent palanca per aquells moviments interessats, des d'una perspectiva àmplia, en transformar el capitalisme.

Sota l'objectiu d'unir a tots aquells col·lectius i entitats, no només de l'àmbit català, sinó també de la resta del territori estatal, motivats per la lluita per un habitatge digne, es presenta aquests dies a Barcelona el 1r. Congrés de l'Habitatge de Catalunya. L'esdeveniment pretén ser un lloc de trobada on posar en comú les experiències acumulades durant els últims anys per les entitats convocants (Sindicat de Llogateres, l'Associació 500x20, Fem Sant Antoni, la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i la Crisi (PAHC ) de Sabadell i altres tantes organitzacions), però també portar a terme un balanç general i ser capaços, com deia Madden, de posar en marxa un moviment ampli i organitzat vinculat a l'habitatge que estableixi noves i estables aliances amb altres sectors socials que, en principi, no tenen una vinculació directa amb les seves demandes, però sí interès per canviar l'injust sistema social i econòmic imperant.

Per tot això, des del principi es planteja la necessitat de crear eines organitzatives que facin viable treballar de forma col·lectiva i conjunta, evitant, en la mesura que sigui possible, l'actual atomització, així com les trobades i moviments puntuals. Es tracta de concretar plantejaments comuns i sinergies que permetin posar en marxa accions i traçar polítiques que permetin avançar cap a la victòria de totes o, com diu la cançó de Nacho Vegas que encapçala el present text, que no hi hagi un desnonament més.