Les manadas de MENAs

José Mansilla

Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU)

Dilluns passat, la portaveu del partit ultradretà VOX a l’Assemblea de Madrid, i una de les seves cares més visibles i últimament noticiables, Rocío Monasterio, al costat de la candidata a Congrés per Sevilla a les eleccions de l’10N, Reyes Romero, i el jutge Francisco Serrano, president de el Grup Parlamentari del mateix partit al Parlament d’Andalusia, es van acostar a les instal·lacions de el Centre per a Menors no Acompanyats (MENA) del carrer Los Polancos, al sevillà barri de la Macarena. Entre altres declaracions, la Sra. Monasterio va assenyalar que la seva presència allí es devia a la necessitat de defensar els veïns i veïnes de la zona de les “manadas de menas” que, suposadament, degradaven l’entorn amb la seva mera presència i activitats. Més enllà del més que evident caràcter electoralista de la visita, i de les mentides i intencions que s’amaguen darrere d’aquest tipus de missatges -segons dades del Ministerio del Interior, només el 0,54% dels delictes es troben vinculats a aquest grup de població -, resulta d’interès, pel caràcter simbòlic de la mateixa, l’expressió manada de menas usada per la política neofeixista.

Avui dia, els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental a l’hora d’establir categories socials i classificacions. Per això, l’ús que es pugui fer dels mateixos s’apareix com d’enorme importància a l’hora de produir realitat social. En certa mesura seria possible dir que els mitjans contribueixen a crear el nostre món quotidià. En aquest sentit, la utilització de l’acrònim MENA per designar, virtualment, a un col·lectiu concret de població amb la comissió, sigui real o no, de determinats delictes o, fins i tot, amb la seva participació en la degradació d’un barri complet, tindria dos objectius fonamentals. D’una banda, mitjançant un missatge simple -i simplificador- contribuir a descomplejizar la realitat d’un territori -una ciutat, un barri, una carrer- que manté una història concreta de mancances i necessitats i un present sempre complicat. I, de l’altra, a través de l’ús d’una denominació tècnica -MENA-, deshumanitzar el grup social que es troba darrere per, posteriorment, poder carregar sobre ell unes culpes i mals determinats, independentment de si responen a la realitat o no. Així, UNICEF defineix als MENA com aquells menors no acompanyats d’un Estat no membre de la Unió Europea (UE), o a l’apàtrida menor de 18 anys, que a l’entrar en territori espanyol no ve acompanyat d’un adult. Es tracta, per tant, de nois i noies menors, nens i adolescents, dels quals els supòsits adults garants de la seva integritat han declinat qualsevol responsabilitat. Tal estat de desprotecció els condueix, en gran quantitat d’ocasions, a viure situacions realment dures on es posa en perill la seva pròpia supervivència, a abusos i agressions sexuals, principalment les nenes, a caure en les xarxes d’organitzacions criminals de tràfic de persones ja situacions d’estrès i crisi inimaginables.

No obstant això, no deixa de ser curiós que la Sra. Monasterio hagi afegit un altre terme de trista actualitat, manada, a l’hora de dur a terme la seva estratègia política estigmatitzadora. I és curiós perquè, en aquest cas, la deshumanització dels components del grup als que inicialment es va conèixer així -el cas dels condemnats a 15 anys de presó pel Tribunal Suprem per un delicte de violació a una noia a les festes de San Fermín de 2016- opera precisament en sentit contrari: desdibuixant la gravetat del contingut de la seva acció. És a dir, com fa poc va assenyalar l’advocada Carla Vall en un programa de la Televisió Autonòmica catalana (TV3), “cal deixar de dir que són una manada, són violadors globals o depredadors sexuals” ja que, únicament d’aquesta manera, serà possible situar de manera correcta en el mapa de l’opinió pública l’enormitat d’un problema que no deixa d’estar present entre nosaltres.

En definitiva, la portaveu de VOX a Madrid mitjançant una mena d’oxímoron simbòlic va evidenciar que les paraules i els discursos contribueixen a crear la nostra realitat, a determinar i que, sobretot en determinats moments de tensió política i social -com unes eleccions-, mai són neutres, sinó intencionades. Però, sobretot, que per a la construcció de la realitat el fet que els enunciats siguin certs no té cap rellevància.