Com més culte a l’emoció i al narcisisme, més radicalisme de tipus infantil

Joseba Achotegui. Psiquiatra

El creixent culte a l’emoció, convertida avui en una deïtat intocable, ens està portant al fet que cada vegada sigui més freqüent trobar tot tipus de gent que considera que les seves propostes i idees, siguin les que siguin, si ells “les senten” com molt importants, han d’estar per sobre de tot. Res ni ningú pot tenir dret a frustrar-les, perquè les seves emocions són una cosa sagrada.

Si a aquesta idolatria per l’emoció, autèntic totem del segle XXI, li afegim un model de societat molt individualista, en el qual cada persona és el centre de l’univers desentenent-se de les necessitats dels altres …ja tenim el còctel del perfecte radicalisme de tipus infantil.

Per descomptat que aquest radicalisme de tipus infantil, centrat amb freqüència en un sol aspecte de la realitat, res té a veure amb la radicalitat de tenir un plantejament que busca un canvi en la societat (en l’àrea i amb el model que sigui) basat en anar a l’arrel dels problemes. El plantejament radical es basa en abordar amb una rigorosa anàlisi els problemes que es volen solucionar. I ho fa, tenint presents els legítims drets de tots els afectats, entre ells, és clar, els dels qui no estan d’acord amb el que es pretén modificar. És més, el respecte pels grups minoritaris i disconformes és la garantia de viure en una societat civilitzada.

En relació a aquest radicalisme infantil, cal assenyalar que hi ha una llei molt bàsica de l’evolució, una llei vinculada a la selecció natural, que clarament desmunta aquest tjpus de radicalisme: a la naturalesa és molt difícil aconseguir la perfecció, perquè tots els caràcters s’han d’adaptar alhora, i s’ha d’acabar arribant a compromisos, atès que els recursos són limitats. Així, seria molt millor tenir uns ossos molt més durs, de titani, per exemple. Uns ossos tan forts ens permetrien resistir molt millor els cops, els xocs. Però tenir uns ossos de titani suposaria un enorme cost energètic. I atès que els recursos són limitats, això donaria lloc a un dispendi enorme, que suposaria que altres òrgans molt rellevants tinguessin restringits els seus recursos. És a dir, s’ha de buscar un equilibri tenint en compte les necessitats de tot l’organisme.

A nivell social passa quelcom similar. Pot haver-hi moltes propostes, moltes demandes, la major part sens dubte ben intencionades, però amb això no n’hi ha prou, han d’integrar-se en un tot, ha d’haver-hi una coherència de fons que tingui en compte el conjunt de la societat. I res millor pel poder establert que una cacofonia d’infinites demandes desestructurades per mantenir inalterable l’statu quo.

Avui dia es parla molt d’educar en les emocions. Però si el model d’educació es basa en ensenyar que el sentiment que experimenta una persona és sagrat i res ni ningú tenen dret a posar-hi límit, bonica manera d’organitzar la convivència de 7 mil milions de persones en aquest planeta!

Web del psiquiatra Joseba Achotegui