L’informe d’Amnistia Internacional: bufetada al Tribunal Suprem i també a la propaganda processista

Miguel Guillén

Ja coneixem el contingut de l’esperat informe d’Amnistia Internacional on s’analitza la sentència del Tribunal Suprem en la causa contra els líders polítics catalans. Aquest informe es troba disponible a la pàgina web de l’ONG i consta de set pàgines, cosa que facilita fer alguns comentaris sobre el seu contingut. Això intentaré modestament en aquest article:

En primer lloc, Amnistia Internacional expressa “la seva preocupació per la definició del delicte de sedició a la legislació espanyola i la interpretació que ha fet el Tribunal Suprem d’aquest delicte que, des de la perspectiva de l’organització, vulnera el principi de legalitat i permet imposar restriccions desproporcionades a conductes que, si bé podrien representar la vulneració d’una llei, poden estar emparades pels drets a la llibertat l’expressió i reunió pacífica”. Considero que l’ONG l’encerta en posar el focus en un problema existent a la legislació vigent, doncs el delicte de sedició no queda clarament definit i això pot crear una situació d’indefensió en les persones que puguin ser condemnades per aquest delicte, com és el cas que ens ocupa. Amnistia Internacional es refereix particularment als casos de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i crida l’atenció que no cita pels seus noms i cognoms a la resta de dirigents condemnats. Un detall que no podem perdre de vista, perquè posa de manifest que els casos de Sànchez i Cuixart són clarament diferents als del dirigents que ostentaven càrrecs públics en aquella tardor de 2017. No ho perdem de vista. En l’informe s’afirma rotundament que “en particular, l’organització considera que la condemna contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart suposa una restricció excessiva i desproporcionada de l’exercici pacífic dels seus drets humans”.

També apareix una afirmació rotunda que representa una bufetada contundent contra la propaganda processista. Es diu, textualment, que “l’organització no ha trobat elements per afirmar que el procés judicial seguit en contra dels 12 líders catalans hagi vulnerat les garanties d’un judici just”. Com sabem, durant mesos els mitjans de comunicació d’obediència processista, així com gran part dels seus líders socials i polítics, han reiterat que no estàvem davant d’un judici just. Doncs bé, Amnistia Internacional considera que sí que ha existit un judici just. No cal que els digui que aquesta informació serà convenientment obviada en els propers dies en determinats mitjans de comunicació, públics i concertats, així com en les intervencions de determinats líders, en els mitjans tradicionals i en les xarxes socials.

Repecte de les declaracions d’algunes autoritats durant el judici, que podrien posar en qüestió la separació de poder o inclús la imparcialitat del tribunal, Amnistia Internacional conclou que “tals expressions no semblen haver tingut impacte en el procés judicial”. Una altra bufetada a la propaganda processista.

L’informe explica que “el tipus penal de sedició es troba definit de manera molt general”, i que “per complir amb el principi de legalitat, qualsevol conducta ha d’estar clarament definida de manera que sigui accessible i previsible”. Com sabem, i com també s’indica al document, “la sedició no recull explícitament en la seva definició el recurs a la violència o l’amenaça de violència”, i això, com ja s’ha dit al principi d’aquest article, pot generar indefensió. La pilota passa, doncs, al poder legislatiu, que hauria de posar fil a l’agulla.

S’explica a l’informe que “les accions directes no violentes, incloent actes de desobediència civil, es troben protegides pels drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica -fins i tot quan suposin una vulneració de la llei- sempre que no es cometin de forma violenta”. En aquest sentit, “Amnistia Internacional no comparteix l’afirmació del tribunal que “les actuacions dels dies 20 de setembre i 1 d’octubre del 2017 van estar lluny d’una pacífica i legítima manifestació de protesta””. Una bufetada en tota regla al Tribunal Suprem. Comparteixo l’afirmació de l’ONG, i per això segurament el cas de Sànchez i Cuixar és flagrant, perquè no ostentaven cap càrrec públic i les seves accions es limitaven al seu paper com a líders de dues importants associacions civils partidàries de la independència de Catalunya. Per a Amnistia Internacional, “el tribunal ha fallat a l’hora de demostrar que l’aplicació del delicte de sedició i la imposició de sancions penals d’aquesta severitat siguin mesures previsibles, necessàries i proporcionals davant dels fets que, com la mateixa sentència reconeix, van ser eminentment pacífics”. Estic d’acord, el legislador haurà d’intentar mitigar aquest problema, com haurà de fer-ho a l’hora de definir els límits del delicte de sedició, perquè a la sentència es vincula al fet que les mobilitzacions van ser multitudinàries amb que fossin “tumultuàries”. Opino que és molt perillós que una condemna per sedició pugui anar lligada al nombre de persones que es manifestin. Amnistia Internacional, amb bon criteri sota el meu punt de vista, “veu amb preocupació que la sanció, tant als membres de la societat civil com als qui exercien un càrrec oficial, es basi en el delicte de sedició, vagament definit i interpretat de forma extensiva”.

La clau de tot plegat és que el poder legislatiu (el parlament) haurà de posar-se les piles, si se’m permet l’expressió. En aquest sentit, l’ONG “urgeix a les autoritats espanyoles a assegurar que les disposicions del Codi Penal que regulen delictes que puguin ser comesos per manifestacions o protestes distingeixin clarament entre conductes violentes i conductes pacífiques que podrien ser objecte de determinades restriccions”. L’informe recull que “en particular, l’organització fa una crida al Poder Legislatiu perquè revisi substancialment la definició del tipus penal de sedició per garantir que no criminalitza indegudament l’exercici de les llibertats d’expressió i reunió pacífica, ni imposa penes desproporcionades a actes de desobediència civil pacífica”. Per tot això, Amnistia Internacional demana que es posin en llibertat de forma immediata als senyors Sànchez i Cuixart, ja que es tracta d’una pena excessiva i desproporcionada. Comparteixo el criteri de l’ONG. Una solució política a aquest problema polític passarà, indubtablement, per la llibertat de les persones condemnades.

Però com ja he dit abans, les bufetades no només van dirigides als poders de l’estat. Una altra bufetada a la propaganda processista queda clarament expressada en aquesta afirmació que conté l’informe: “Amnistia Internacional reconeix -i així ho ha expressat en repetides ocasions- que els ex membres del Govern i del Parlament van poder haver comès algun delicte legítimament enjudiciable en virtut del càrrec oficial que exercien en aquell moment. En aquest sentit, cal assenyalar que la sentència els atribueix responsabilitat per fets que no es trobarien emprats per l’exercici de la seva llibertat de reunió i expressió o de la desobediència civil i, per tant, poden ser legítimament sancionables de conformitat amb els estàndards internacionals de drets humans, sense que correspongui a Amnistia Internacional determinar quin tipus de sanció s’ha d’imposar per aquests actes”. En definitiva: el delicte de sedició és desproporcionat perquè no està clarament definit en l’ordenament jurídic i els fets jutjats no es van caracteritzar per ser violents, però en cap cas es pot reclamar l’absolució d’aquests líders, com de forma repetida van defensar molts líders processistes i els seus mitjans de comunicació. Perquè és obvi que els líders polítics amb càrrec públic van cometre algun delicte, d’això no hi ha cap dubte. Desobediència? Segurament, tal i com va reconèixer algun advocat defensor durant el judici.

Aquests dies líders polítics, socials i mediàtics d’ambdues bandes de la trinxera, si se’m permet l’expressió, faran una interpretació interessada del què diu l’informe d’Amnistia Internacional. Des del processisme s’insistirà en aquelles afirmacions que qüestionen els poders estatals i la legislació vigent, mentre que s’obviaran aquelles afirmacions que desautoritzen molts dels mantres que el processisme ha vingut repetint en els darrers temps. Per contra, des de l’altra banda es farà èmfasi en les bufetades que Amnistia Internacional propina a la propaganda processista sense aturar-se davant les importants crítiques que es fan a l’aplicació d’una sentència desproporcionada i al paper dels poders de l’estat. Per això considero imprescindible fer una anàlisi acurada del contingut de l’informe d’aquesta prestigiosa ONG, perquè és un element útil i conté unes recomanacions que el poder legislatiu hauria de tenir en compte en un futur proper, més encara ara que s’albira un govern de coalició d’esquerres. Sempre podem córrer el risc que ens ataquin dient-nos “equidistants” o una cosa pitjor, però creguin-me, no es tracta d’equidistància, sinó d’equanimitat. Que bona falta ens fa en aquests temps que corren.