La COP 25 serà una pèrdua de temps si els compromisos no es tradueixen en accions

Antonio Ruiz de Elvira SerraCatedràtic de Física Aplicada. Universidad de Alcalà

L'ONU està preocupada des de fa dècades pel canvi climàtic. Malgrat informes de contraris a l'acció contra les emissions de CO₂, que diuen que els seus impactes són petits, aquests són ja notables. I seran molt amenaçadors al llarg dels pròxims anys del segle XXI.

Les COP (Conferències de les Parts), és a dir, dels països interessats pel tema, tracten d'impulsar decisions pràctiques per a la reducció de les emissions dels gasos que frenen la sortida de calor des de la Terra cap a l'espai exterior. També per a l'adaptació als canvis climàtics ja generats.

Són reunions complexes i els debats s'estenen hores i hores. La intenció és arribar a un comunicat final en el qual es plasmin compromisos sobre aquests temes.

Reduir les emissions implica reduir el consum de combustibles fòssils. L'adaptació implica mesures per a l'estalvi i emmagatzematge d'aigua i plantar espècies vegetals per disminuir la desforestació, entre altres.

La riquesa no és més que un altre nom per a la disponibilitat d'energia. Les empreses més riques del món són les petrolieres i gasistes en el seu conjunt, encara que cadascuna d'elles tingui ingressos individuals menors que Amazon i Google.

Aquestes empreses que extreuen i venen combustibles fòssils no deixaran d'intentar fer-ho. El contrari seria com demanar a una persona que viu de vendre blat que deixi de plantar-ho.

No, no hi ha incentius possibles per a què aquestes empreses tanquin els pous de petroli i gas.

Quina és la solució?

Sembla evident: és la societat la que ha de generar un altre tipus d'energia que faci invendible el petroli i el gas. La societat s'estructura en estats, de manera que són aquests els que han d'incrementar la disponibilitat d'energia renovable, que aconsegueixin que les energies emissores de CO₂ es converteixin en irrellevants.

No tenen cap sentit les propostes de capturar CO₂: és com dir que ens posarem una bena després de fer-nos un tall al braç amb un ganivet. És estúpid fer mal sense aconseguir res a canvi.

Sembla molt més raonable tractar d'aconseguir tota l'energia possible del sol. Ja sigui de manera directa o indirecta, a través dels vents que l'astre genera en escalfar els oceans.

Els edificis espanyols de nova construcció deuen, des de fa uns anys i per llei, disposar de sistemes d'aigua calenta solar. Seria molt fàcil fer que una altra normativa obligui a què tots els edificis que es construeixin a partir d'ara tinguin el màxim d'electricitat fotovoltaica que permetin les seves teulades.

Costós? No, perquè l'estalvi en l'electricitat de les xarxes elèctriques compensa amb escreix el possible augment del preu. I dic possible perquè una demanda enorme de cel·les fotovoltaiques faria baixar el seu preu de manera radical. Recordem quant costaven els telèfons mòbils el 1995, i els cotxes el 1900.

La promoció intensa dels vehicles elèctrics compartits faria disminuir radicalment el nombre de vehicles de combustió de compostos de carboni. Això no generaria cap problema a les fàbriques de cotxes, que fabricarien cotxes elèctrics en comptes dels que fan amb motors de combustió.

La construcció de túnels al buit (o gairebé al buit) entre els grans centres distribuïdors de mercaderies eliminaria l'enorme trànsit actual de camions que es mouen amb gasoil. La rapidesa del transport de mercaderies generaria una enorme demanda de treballadors que les distribuïssin a temps en aquests centres logístics. Tot consistiria en substituir un tipus de treball per un altre.

D'on sortirien els diners, la riquesa necessària per a fer això? Sempre que es desenvolupen esquemes que permeten guanys es troben inversors que aporten aquesta riquesa. Encara més si es fa amb la garantia de l'Estat, si tenim en compte que l'augment d'energia capturada i la disminució de riquesa dissipada en els esquemes actuals de transport compensen en menys de set anys qualsevol inversió i generen grans beneficis després d'aquest termini.

A la COP 25 de Madrid s'establiran compromisos. Se signaran acords.

Recordem que el vicepresident dels EUA, Al Gore, va signar a Tòquio un acord que el Congrés nord-americà va anul·lar en pocs dies.

Espanya hauria d'avançar, i ràpid, pel camí del fre a les emissions de CO₂. Per compromís, pels impactes que el canvi climàtic té sobre el nostre país.

Però sobretot perquè ens portaria una enorme riquesa als espanyols en molt poc temps.

Si som llestos, avançarem per aquest camí.

[Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation]