Al voltant de la ‘unidad de España’, la plurinacionalitat i el federalisme

Jaime Pastor. Politòleg i editor de Viento Sur

Al llarg d’aquesta ja llarga espera davant el desenllaç de les negociacions amb Esquerra Republicana de Catalunya sobre la investidura de Pedro Sánchez, estem veient reactivar-se la vella campanya propagandística de les dretes espanyoles i d’una part del vell i el nou PSOE, amb el consegüent acompanyament de la major part de mitjans d’àmbit estatal, en la qual es crida a defensar la tan sacralitzada unitat d’Espanya enfront dels seus enemics separatistes.

Una vegada més, es converteix la lectura més fonamentalista possible (amb la monarquia borbònica al capdavant) de l’article 2 de la Constitució de 1978 en barrera infranquejable davant l’ampli i plural bloc polític i social que des de Catalunya no renúncia a continuar reclamant el dret a decidir el seu futur, inclosa l’opció de la independència, mitjançant un referèndum. Des d’aquesta bel·ligerància dels autoanomenats constitucionalistes es manté que, fins i tot en el cas que hi hagués un suport majoritari en aquesta Comunitat autònoma a aquesta alternativa, mai podria trobar una via legal pel seu reconeixement. Així van respondre aquests constitucionalistes al dirigent del PSC, Miquel Iceta, quan a aquest se li va ocórrer acceptar aquesta possibilitat en el cas que hi hagués un suport d’un 60% a favor de la independència a Catalunya.

Recentment, també hem vist com des del Tribunal Constitucional s’ha volgut impedir al Parlament debatre sobre el dret d’autodeterminació i fins i tot sobre la monarquia. Després, en canvi, aquest mateix tribunal s’ha inhibit quan les tres dretes van aprovar a l’Asamblea de Madrid una proposta d’il·legalització dels partits independentistes, presentada per Vox. Aquests són només dos exemples del trànsit accelerat al qual ens condueix aquesta deriva fonamentalista cap a la mal anomenada democràcia militant, és a dir, a un pluralisme polític cada vegada més limitat.

En efecte, amb la reivindicació de la unidad de España en el frontispici (entesa com a inviolabilitat de la integritat territorial interna de l’Estat-nació espanyol) enfront de qualsevol qüestionament de la mateixa hem assistit a un judici pel Tribunal Suprem, la sentència del qual, assumint aquest presumpte meta-dret, ha condemnat  representants polítics i socials catalans independentistes per un delicte de sedició, en desús a la majoria dels codis penals europeus. Una resolució que en realitat criminalitza drets fonamentals com els de reunió, associació i manifestació i que assenta un perillós precedent per aplicar-la a altres casos de desobediència de l’ordre establert.

No pot sorprendre, per tant, que hagi estat denunciada, entre moltes veus gens ni mica sospitoses de pro-independentisme, pel reconegut jurista Luigi Ferrajoli (citat, per cert, com a gran autoritat pel fiscal Javier Zaragoza en el mateix judici), qui considera que suposa “un cop greu a la democràcia i a l’Estat de dret”. Aquesta és l’amenaça principal amb la qual ens trobem avui: la ferma disposició a carregar  contra les nostres llibertats i drets amb la condició de preservar la unitat d’Espanya per permetre-les només a qui mostri la seva lleialtat al règim actual. Conscients, per tant, que aquesta negativa a obrir una porta al diàleg i a la negociació política no farà altra cosa que agreujar el dèficit de legitimitat que la idea dominant de la nació espanyola com a única i exclusiva dins d’aquest Estat sofreix en una creixent perifèria, com hem pogut comprovar en les recents eleccions generals.

Nació de nacions?

Ens trobem, per tant, davant un nacionalisme espanyol essencialista i integrista que rebutja fins i tot reconèixer la qüestió catalana com un “conflicte polític”. Amb tot, conscients d’aquest risc d’inestabilitat política permanent i buscant desmarcar-se d’aquest discurs fonamentalista, (re)apareixen algunes veus disposades a recuperar la idea d’Espanya com a Nació de nacions, com s’ha pogut desprendre d’una lectura menys tancada de la Constitució del 1978 que la del bloc abans esmentat. Articles recents a mitjans com El País i posicions com la del PSC reflecteixen això, però reduint estrictament les nacions no espanyoles dins d’aquest Estat a la categoria de nacions culturals.

Propòsit respectable, sens dubte, però que no pot ocultar la pretensió de congelar la formulació jurídica i política a la qual es va arribar en el moment del mal anomenat consens del 1978 (resultat, com sabem, d’una reforma i no una ruptura amb la dictadura). S’obvien així no només les limitacions d’aleshores, sinó el recorregut posterior que diferents Comunitats Autònomes han viscut a partir del seu respectiu desenvolupament i, sobretot, el particular procés de construcció com a pobles, en el seu sentit polític i plural i no ètnic, d’alguns dels mateixos -no únicament els de les nacions històriques– i, per tant, la seva vocació de ser reconeguts com a subjectes polítics diferenciats i constituents. Amb més raó quan, malgrat els avanços aconseguits en competències, no han vist per part de l’Estat espanyol cap disposició a reconèixer aquesta nova realitat, sinó tot el contrari.

Proves suficients d’això últim es troben en els constants recursos davant el Tribunal Constitucional i l’abús de la legislació bàsica per part dels successius governs de l’Estat, per no parlar de la resistència a re-significar una idea d’Espanya que trenqui radicalment amb el llegat franquista, ja sigui simbòlic, memorial, institucional o cultural. Una constant que contrasta, en canvi, amb la que s’ha anat produint cap amunt amb la renúncia a competències bàsiques en el procés d’integració europea, fins arribar al buidat dels drets socials mitjançant la reforma exprés de l’article 135 de la Constitució, amb la consegüent repercussió austeritària a les Comunitats autònomes.

Aquestes tendències renacionalitzadores, recentralitzadoras i punitives són les que s’han posat de manifest àmpliament a Catalunya des de la sentència de juliol del 2010 sobre l’Estatut i les que expliquen que, davant de les mateixes, una àmplia majoria en aquesta Comunitat respongui avui en les enquestes que no votaria a favor de la Constitució ni tampoc de la monarquia.

Quin federalisme?

Les limitacions d’aquesta idea de Nació de nacions expliquen també que quan des d’aquesta posició es postula un projecte federal es defensi una concepció del federalisme que no concorda amb els seus orígens històrics. En realitat, es proposa un model federal que suposa una simple descentralització administrativa de l’Estat actual des de dalt i no com a resultat d’un pacte entre iguals i sobirans que pogués donar lloc a un nou Estat basat en una sobirania dividida i alhora compartida.

Sorprèn que fins i tot per part de dirigents d’Izquierda Unida i de Podemos s’assumeixi una idea de plurinacionalitat que en realitat és també la d’una Nació de nacions, ja que només aspiren a trobar un encaix de les altres nacions dins de l’Estat, així com d’un patriotisme espanyol en el qual no es poden ja reconèixer amplis sectors socials de determinades Comunitats. Una posició que perd encara més credibilitat quan s’esmenta Alemanya com a referent, oblidant tant la particularitat del procés viscut allí després de la Segona Guerra Mundial (amb una Llei Fonamental per a la part occidental, elaborada sota la tutela d’unes potències ocupants, que no va ser sotmesa a referèndum) com, sobretot, la complexa especificitat plurinacional del nostre cas (1).

Així que aquesta és la disjuntiva que tenim per davant: o bé caminem cap a un procés que condueixi a la refundació republicana i solidària entre els diferents pobles d’aquest Estat, que parteixi del reconeixement del dret a decidir quin tipus de relació –federal, confederal, independència- volen mantenir aquells pobles que ho reclamin, assumint els riscos de confrontació amb aquest règim; o, per contra, es continua cedint davant el tancament de files del nacionalisme espanyol dominant, amb la seva amenaça de continuar recorrent a la força i a la contínua judicialització del conflicte. De seguir per aquest últim camí, entraríem en una nova fase d’aprofundiment de la fractura nacional-territorial i sense que es puguin entreveure signes d’auto-reforma del règim en un sentit democratitzador sinó, més aviat, en el d’una involució autoritària ja difícilment reversible. Tot això, a més, en el marc de  reptes més grans, davant l’emergència climàtica i l’agreujament de les desigualtats socials, de gènere i de tota mena que l’actual bloc de poder està lluny de voler superar.

(1) Per a un desenvolupament relativament recent d’aquestes qüestions em remeto a la meva contribució ¿Qué federalismo para qué procés? a l’obra col·lectiva Crisis institucional y democracia, coordinada per Iñaki Lasagabaster (Tirant lo blanch, 2019).