El PCE al Govern

Miguel Guillén 

Als i les militants del PCE i el PSUC que van lluitar durant la dictadura 

Alberto Garzón, en la seva intervenció en la primera sessió del recent debat d’investidura, va afirmar amb orgull que està molt content i satisfet de pertànyer, a més de fer-ho a Izquierda Unida, al Partit Comunista d’Espanya, sense el qual, va dir, no s’entendria la democràcia espanyola ni la constitució de 1978. Qualsevol persona que conegui mínimament la història recent del nostre país i la trajectòria del PCE i el PSUC i els seus dirigents durant l’antifranquisme i la transició coincidiran amb Garzón que, efectivament, el paper d’aquests partits va ser fonamental en el trànsit de la dictadura a la democràcia. En pocs dies es compliran 43 anys de la matança del despatx d’advocats laboralistes del carrer Atocha de Madrid i el successiu i multitudinari enterrament de les seves víctimes, un moment clau en la transició. A l’enterrament d’aquelles cinc víctimes de la ultradreta van assistir més de cent mil persones, i com sabran, aquell esdeveniment va representar la primera manifestació multitudinària de militants comunistes després de la mort del dictador Franco, una manifestació que es va caracteritzar pel seu silenci, respecte i bona organització. Dos mesos i mig després, el PCE i el PSUC eren legalitzats.

En els últims temps, l’auge de l’extrema dreta ha coincidit amb atacs desacomplexats i furibunds des de diferents fòrums polítics i mediàtics de marcat caràcter “anticomunista”. La por al “comunisme” ha ressuscitat, coincidint amb la possibilitat real que militants del PCE poguessin seure al consell de ministres, amb els nomenaments d’Alberto Garzón com a Ministre de Consum i Yolanda Díaz com a Ministra de Treball. Aquest anticomunisme folklòric i caricaturesc de què fan gala diferents dirigents i portaveus de la dreta i la ultradreta apareix com una cosa ridícula i penosa que remet a les etapes més negres de la nostra història recent. Perquè cal recordar que si hi va haver una ideologia perseguida durant la dictadura totalitària franquista va ser la comunista.

Cal reivindicar sense cap tipus de complex el paper dels i les militants del PCE i el PSUC durant aquella llarga i tràgica etapa, així com durant la transició. I qualsevol demòcrata que s’enorgulleixi de ser-ho hauria de reconèixer el paper d’aquestes organitzacions en aquells temps, perquè probablement ningú es va partir la cara com ho van fer els seus militants. Ho recordava fa uns mesos, i de forma molt encertada, Enric Juliana: “el PCE (juntament amb el PSUC) no es va limitar a “acceptar” la Constitució. El PCE “va fer” la Constitució. Va impulsar també els pactes de la Moncloa, sense els quals la Constitució no era possible. El PCE és força fundacional de la democràcia a Espanya”. Crec que és difícil dir-ho més clar. Es podrà criticar des de determinats sectors de les esquerres el paper del PCE i el PSUC i d’alguns dels seus dirigents en aquella difícil etapa, però a ningú no se li escapa que resulta avantatgista parlar des de la comoditat que ofereix, amb totes les dificultats que es vulgui, la situació política i social actual, així com el coneixement dels fets passats. Perquè qui va viure aquells anys sap que el soroll de sabres era ensordidor, l’arribada de la democràcia no estava en absolut garantida i la correlació de forces existent era la que era. Perquè en l’antifranquisme va militar molta menys gent de la que després es va voler posar medalles adornant un passat de lluita que en realitat no va existir.

I bé, en el pròxim consell de ministres del primer govern de coalició de l’actual etapa democràtica s’asseuran Alberto Garzón i Yolanda Díaz, dirigents d’Izquierda Unida i el PCE, però també Pablo Iglesias i Irene Montero. Iglesias, que serà Vicepresident del govern, va militar en la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya (UJCE) entre els 13 i els 21 anys, organització de la qual també va formar part Montero, que serà Ministra d’Igualtat. Quatre persones que formen part d’Unidas Podemos, el nomenament de les quals ha estat motiu d’alegria per a moltes persones. Perquè m’atreveixo a afirmar que representava una anomalia que mai, en més de 40 anys de democràcia, els centenars de milers de votants del PCE, PSUC, IU, Podemos i les seves confluències al llarg d’aquestes dècades no hagin tingut representació directa en el govern de la nació. Una anomalia a la qual, per fi, es posarà remei.

Hem de remetre’ns a la Segona República per parlar de governs de coalició, tant de dretes com d’esquerres. Dos membres del PCE, Jesús Hernández (Ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, i després d’Instrucció Pública i Sanitat) i Vicente Uribe (Ministre d’Agricultura), van formar part dels dos governs de la Segona República dirigits per Largo Caballero (1936-1937) i els dos de Negrín (1937-1939), ja en temps de la Guerra Civil. Després de la restauració de la democràcia, com sabem, hi ha hagut governs dirigits en solitari per membres de la UCD, el PSOE o el PP, tot i que les coalicions han estat habituals en comunitats autònomes, diputacions provincials i ajuntaments al llarg dels anys.

M’agradaria fer esment també a la presència d’antics militants d’organitzacions comunistes que han format part de governs del PSOE en el passat, com Jorge Semprún (Ministre de Cultura entre 1988 i 1991, antic i destacat militant del PCE), el seu successor Jordi Solé Tura (“Pare de la Constitució” en representació del PCE i el PSUC, Ministre de Cultura entre 1991 i 1993, també destacat militant del PSUC i de Bandera Roja), la seva també successora Carmen Alborch (Ministra de Cultura entre 1993 i 1996, antiga militant de Bandera Roja), José Luis Ábalos (actual Ministre de Foment, antic militant de les Joventuts Comunistes entre 1976 i 1978 i després del PCE entre 1978 i 1981) o María Jesús Montero (actual Ministra d’Hisenda i propera portaveu del govern, també amb passat proper a les Joventuts Comunistes). També cal fer menció especial a diferents ministres del PP a l’època d’Aznar com Josep Piqué (Ministre d’Indústria i Energia entre 1996 i 2000, Ministre d’Afers Exteriors entre 2000 i 2002 i Ministre de Ciència i Tecnologia entre 2002 i 2003, antic militant de Bandera Roja i del PSUC), Pilar del Castillo (Ministra d’Educació, Cultura i Esports entre 2000 i 2004, antiga militant de Bandera Roja) o Celia Villalobos (Ministra de Sanitat i Consum entre 2000 i 2002, antiga militant també de Bandera Roja). Com poden observar, el PCE, el PSUC o Bandera Roja han estat escoles de militants i quadres que després van passar a formar part de partits de diversa ideologia i van assumir importants responsabilitats. Després de tot, potser els i les comunistes espanyols no són tan dolents ni fan olor de sofre, i el que és més important, capacitat de treball i intel·ligència, almenys a les persones esmentades, no els va faltar.

Ha arribat el moment de reivindicar orgullosament la història, la lluita i la responsabilitat del PCE i el PSUC, que van liderar i organitzar la resistència antifranquista i van saber llegir la situació política durant la transició. Una responsabilitat que ja s’havia posat de manifest l’any 1956, amb la declaració del PCE “per la reconciliació nacional, per una solució democràtica i pacífica del problema espanyol”, que recollia que “en la present situació, i en acostar-se el XX aniversari del començament de la guerra civil, el Partit Comunista d’Espanya declara solemnement estar disposat a contribuir sense reserves a la reconciliació nacional dels espanyols, a acabar amb la divisió oberta per la guerra civil i mantinguda pel general Franco”. Sense el paper del PCE (i el PSUC), sense el seu treball, dedicació i sense el preu que es va pagar en vides humanes, exili, tortures i anys de presó, la nostra democràcia seria sense cap dubte més dèbil i precària. Sense anar més lluny, la Constitució de 1978 recull uns quants articles de clar contingut social i la seva lectura avui pot sorprendre a més d’un, on es nota de forma diàfana la mà del PCE i el PSUC. Com bé diu de tant en tant Julio Anguita, complir el que diu la Constitució seria revolucionari. No li falta raó.

L’entrada en el govern de persones com Alberto Garzón, Yolanda Díaz, però també, i de la mateixa manera, de Pablo Iglesias i Irene Montero, hauria de ser motiu de celebració per a les gents que procedeixen de la tradició de lluita del PCE i el PSUC. I els que vivim per veure-ho hauríem de brindar moltes vegades, perquè persones com Dolores Ibárruri, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho, Miguel Núñez, Antoni Gutiérrez Díaz, Gregorio López Raimundo o Marcos Ana, per citar només uns pocs noms, no van poder fer-ho. La seva memòria ho mereix. Ara més que mai toca posar el govern d’Espanya al servei de la majoria social, de la gent comuna i treballadora del nostre país. Que ja va sent hora. A treballar s’ha dit!