Què ha aportat l’independentisme al no-independentisme d’esquerres?

 

Guillem Pujol

Politòleg

Gairebé no hi ha hagut, des de l’esquerra no-independentista, un reconeixement als "èxits" aconseguits per l’independentisme en tots aquests anys de processisme. Avui la independència no existeix en l’horitzó de possibilitats del votant independentista, el que no implica que el desig d’esdevenir un Estat independent hagi disminuït, si atenem a les enquestes recents on es mostra que els partits independentistes podrien incrementar la seva representació i arrabassar, per primera vegada, el llindar del 50% dels vots. Però ja ningú creu, com es creia en la tardor del 2017, que la independència estigui a tocar.

Han passat més de dos anys d’aquell Octubre, però a l’esquerra no-independentista li ha costat molt reconèixer que ha estat l’independentisme qui ha portat a l’Estat al límit de les seves contradiccions. Les crítiques que se li fan a l’independentisme des de l’esquerra no independentista són ben conegudes: intentar forçar un procés de secessió amb un referèndum sense garanties democràtiques reconegudes pels propis observadors internacionals, monopolitzar l’agenda política bloquejant-ne els pressupostos i impedint l’aplicació de polítiques redistributives, i l’exaltació d’un nacionalisme excloent que beu d’una pretesa superioritat moral de lo català davant de lo espanyol, imposant una falsa dicotomia identitària en la societat catalana.

Però no n’hi ha prou amb les crítiques. Cal reconèixer com l’independentisme ha contribuït a la lluita d’aquells i aquelles no-independentistes d’esquerres: partint de la base que l’objectiu dels darrers havia estat el de fer caure el règim del 78, el camí emprès per l’independentisme ha contribuït en gran mesura a fer-lo realitat. Com? Forçant l’Estat a mostrar el seu autèntic rostre, revelant així el que és tota estructura d’Estat: un entramat d’interessos i institucions profundament anti-democràtiques que tenen com a principal objectiu la seva supervivència. El judici als presos polítics ha sigut un d’aquests episodis. Per a les generacions nascudes en democràcia, mai s’havia fet tan explícit que el Dret pugui ser un instrument en mans d’una ideologia determinada, i no pas una eina per impedir que una determinada ideologia s’imposi a una altra. Marchena creia en la seva pròpia tesi des de l’inici del judici– la que hi havia un procés d’insurrecció permanent contra l’Estat per part de l’independentisme–, i va utilitzar els instruments que tenia disponibles, (per molt anacrònics que fossin com el delicte de sedició) a encaixar les peces per tal que s’alineessin amb els seus interessos, és a dir, els de l’Estat. En un altre d’aquests lamentables episodis, també s’ha vist al jutge Llarena prevaricant de manera continuada – activant i desactivant Euroordes a gust –, o el Tribunal Suprem estavellar-se per haver vulnerat els dret d’immunitat dels eurodiputats Oriol Junqueras, Toni Comín i Carles Puigdemont.

Amb aquestes accions el Règim del 78 mostrava el seu autèntic poder, aquell que l’Estat intenta camuflar de totes les maneres perquè, en el fons, només fa que revelar la incòmode veritat que els manté: quan els Estats es queden sense arguments democràtics, se sostenen per la violència, l’extorsió, i el càstig. El procés també ha fet evident per molta gent que la UE és un club d’estats i que, per tant, vetlla exclusivament pels interessos d’aquests estats. Alhora, i en un altre dels vergonyosos episodis de l’Estat, s’ha fet palès el funcionament de les clavegueres de l’Estat, i, concretament, de la relació d’aquestes amb certs mitjans de comunicació en el cas dels encausats dels CDR per a cometre suposats actes de terrorisme. Qui va filtrar les noticies de que disposaven de materials explosius? Perquè certs mitjans van confirmar la notícia sense tenir-ne proves? Perquè quan tots els investigats han sortit en llibertat sota fiança no hi ha hagut una rectificació dels mateixos mitjans que havien publicat la noticia als quatre vents intentant promoure la idea que l’independentisme, ara sí, ja era un moviment violent?

L’Estat s’alimenta d’una xarxa d’interessos en els quals els mitjans de comunicació hi juguen un paper indispensable.  Sovint, també, són membres destacats de l’extrema dreta qui es posa al servei de l’Estat (espanyol) per a efectuar aquestes pràctiques, com tantes vegades han mostrat periodistes de la talla de Patricia López.  Aquest és el fons de la qüestió. El procés independentista, entre d’altres coses, ha servit per a fer un curs exprés sobre el funcionament de l’Estat i comprendre les seves debilitats. I per això, el no-independentisme d’esquerres, ha donar les gràcies a l’independentisme i acceptar que, en part, la lluita ha de ser compartida amb aquella part de l’independentisme que mantingui les mateixes conviccions democràtiques.

El dret a l’autodeterminació pot ser el pont que les uneixi, sempre i quan el que s’intenti és aconseguir el dret a l’autodeterminació en si mateix i, per tant, que serveixi no només a Catalunya per a decidir si vol esdevenir o no un Estat, sinó per ampliar les fronteres del concepte propi de democràcia. La democràcia no és la forma finita d’un particular mode d’articulació política, sinó el compromís d’una constant millora dels drets civils, polítics i socials d’un Estat. Independentistes i no independentistes d’esquerres s’han de trobar en la reivindicació àmplia de la lluita per la sobirania, empenyent la democràcia – espanyola, catalana, municipal o nacional – cap a escenaris on forcin els límits del règim del 78 a retrocedir fins la seva desaparició. L’independentisme ja porta temps fent-ho.