Manuel Garí i Marià de Delàs

"Veritat, justícia i reparació". En aquesta batalla estava implicat a fons i des de fa anys el Chato Galante. Un revolucionari constant, que sempre va transmetre esperança en la possibilitat d'aconseguir realment un món més just i solidari.

Explicava amb extraordinària claredat que la dictadura franquista va deixar una herència, un llegat amb el qual calia trencar, necessàriament.

Es va esforçar com ningú en l'intent d'acabar amb la impunitat que va concedir la transició als responsables dels crims del franquisme.

Ell va patir de manera molt directa i en carn pròpia la brutalitat policial. Va parlar una vegada i una altra sobre aquesta experiència de manera sistemàtica, sense concessions a l'autocompassió, amb l'objectiu de lluitar contra l'oblit i exigir justícia, perquè només d'aquesta manera és possible pensar en la futura existència d'un règim que es pugui considerar com a Estat de Dret.

Quan era jove José María Galante Serrano, pensava que era possible la ruptura d'arrel amb el franquisme i va viure amb la il·lusió que aquesta ruptura podia portar també un canvi social, que acompanyaria al que havia de produir-se necessàriament a molts altres països. Per això va contribuir des del primer moment a organitzar la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) de la qual va ser dirigent. I va comprometre la seva sort amb la del moviment obrer.

No es va produir tal canvi, però no va acceptar la derrota, ni es va refugiar en la resignació, ni va intentar fer-se "perdonar" els seus "delictes", perquè volia deixar clar que ell, com centenars de milers de persones, formava part de les víctimes d'un règim criminal. Per això es va implicar a fons a 'La Comuna', un col·lectiu de persones que van patir presó, tortura, exili, vida en clandestinitat, dedicades, com va dir ell mateix, a "treballar contra la desmemòria".

Un col·lectiu que va plantejar el que es coneix com la "querella argentina", que ha d'aconseguir i en certa manera aconsegueix, sota el principi de la justícia universal, la depuració de responsabilitats per aquells crims.

Calia trencar el silenci, i a això ha contribuït amb gran eficàcia la realització i difusió d'un documental, El silencio de otros, que el Chato ha estat portant a tota mena de sales, des de les dels grans certàmens a les de qualsevol barri, de qualsevol poble.

Destaquem aquí alguns aspectes rellevants de la seva trajectòria política que també va incloure un compromís actiu amb la defensa de la vida en Ecologistes en Acció. I allà  on hi hagués una causa de la gent de baix, allà es podia trobar al Chato, sigui en un piquet en les vagues generals, o en un míting o una manifestació o impulsant un escrit.

I cal afegir una cosa difícil de descriure però que va formar part del seu tarannà i de la seva experiència militant: va viure l'amistat intensament en cadascun dels cercles en els quals es va moure. L'activisme i l'amistat s'entrellaçaven creant espais fraternals. I mai va deixar de reunir-se periòdicament amb els seus companys de presó.

La desolació que ens produeix la seva mort no ens impedirà seguir en totes les seves obstinacions.