María Eugenia Rodríguez Palop. Eurodiputada d'Unides Podem

Juan Suárez. Assistent parlamentari a la Comissió d'Afers Socials del Parlament Europeu

Si hi ha una cosa difícil de negar és que el caràcter excepcional d'aquesta crisi requerirà mesures econòmiques expansives igual d'excepcionals. La Comissió Europea sembla haver-ho entès, afluixant el dogma de l'estabilitat pressupostària i posant en quarantena el mateix Pacte d'Estabilitat i Creixement, però les resistències que estem veient aquests dies en el si de l'Eurogrup i del Consell Europeu haurien de servir-nos d'advertiment. Si no existeix una pressió democràtica que orienti la despesa cap a la promoció i salvaguarda del benestar comú, hi haurà una transferència incondicional del capital públic al sector privat i empitjoraran, encara més, les nostres condicions de vida i de treball.

En aquest context, és important posar en valor l'aposta que està fent Espanya per mantenir l'ocupació i el teixit productiu enmig d'un procés de paralització sobtada i generalitzada de l'activitat econòmica. De fet, des del Parlament Europeu, el Grup de l'Esquerra Unitària (GUE/NGL) està treballant amb les mateixes prioritats: protecció dels treballadors, enfront del risc sanitari, i de l'ocupació, enfront de l'ajustament econòmic; empara dels col·lectius que queden fora dels nostres actuals sistemes de protecció (formes de treball atípiques i precàries en general); i enfortiment dels serveis públics com a resposta enfront de la crisi i com a garantia de cohesió social i solidaritat. L'esquerra europea està seguint amb molt d'interès les mesures espanyoles.

La resposta del Govern s'ha articulat primer entorn dels Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTOs), un instrument que ja existia en la nostra legislació laboral com a mecanisme d'alleujament temporal de les càrregues salarials de les empreses, però la utilització de les quals ha potenciat el reial decret llei 8/2020, afectant dos milions de treballadors en només dues setmanes. Un instrument que entronca amb el kurzarbeit de la legislació laboral alemanya i austríaca, tan lloat durant la crisi de 2008, i al qual ara han recorregut també països com França (chômage partiel ou technique) o Bèlgica (chômage temporaire pour force majeure).

Els ERTO s'han complementat, a més, amb un veto temporal dels acomiadaments per causes objectives associades a la pèrdua d'activitat a conseqüència de la COVID-19 (una mesura similar a la que s'havia adoptat ja a Itàlia), inclosos els contractes temporals. A Espanya, és l'Estat qui assumeix la totalitat dels costos i paga les cotitzacions i la prestació per desocupació dels treballadors, que veuen minvats substancialment els seus ingressos.

Amb tot, certs sectors empresarials, encapçalats per la patronal, han estat molt crítics amb les mesures enfocades directament a la protecció del treball. Amb una lògica corporativista allunyada de qualsevol idea de corresponsabilitat, van començar criticant la clàusula de salvaguarda de l'ocupació (i això que no defineix amb precisió la manera en què les empreses hauran de mantenir-lo durant els sis mesos següents a la represa de l'activitat) i van acabar pujant el to amb la limitació dels acomiadaments aprovada la setmana passada. Aquesta lògica empresarial entristeix, sobretot si es considera que bona part de les grans empreses espanyoles són parasitàries del sector públic, amb els recursos del qual han vingut finançant els seus megaprojectes.

Cal no oblidar que les ajudes governamentals arribaran també a empreses que continuen generant beneficis, i que algunes d'elles estan fins i tot ‘guanyant’ amb aquesta crisi: les grans empreses de logística i distribució o les grans cadenes de productes alimentaris que es posicionen enfront del petit comerç, per exemple. La crisi del covid-19 generarà una tensió fiscal sense precedents, així que potser hauríem d'anar pensant també en una reforma fiscal que permeti imposar a aquestes empreses una major contribució a l'esforç comú.

En l'escenari europeu crida l'atenció el cas de Dinamarca, on la cultura de l'empresariat sembla ser una altra. El Govern i els agents socials han arribat a un acord que els fa a tots corresponsables. Durant els pròxims tres mesos de quarantena, serà l'Estat qui assumeixi el pagament del 75% del salari de les persones que vegin amenaçat el seu lloc de treball en aquelles empreses en les quals l'aturada d'activitat porti a l'acomiadament de, almenys, un 30% de la plantilla, o de 50 empleats o més. Es tracta d'una cobertura pública similar a la que s'ofereix a les empreses en el cas dels ERTO espanyols, que aconsegueix al 70% del salari, només que, a Dinamarca, elles s'ocuparan del 25% que l'Estat no cobreix. És a dir, que no només no es perd l'ocupació, sinó que tampoc hi ha pèrdua de salari. Els treballadors, per part seva, renuncien a cinc dies de vacances durant aquest any; és a dir, treballaran cinc dies més sense remuneració addicional.

Evidentment, això té a veure amb el model danès de relacions laborals, que se situa en les antípodes del nostre. No només perquè la seva cultura de negociació és més integradora, característica del corporativisme nòrdic, sinó per la prominència i centralitat que té la negociació col·lectiva en la regulació de les condicions laborals. El model espanyol, tradicionalment marcat per la centralitat de l'Estat en la regulació de tals condicions, ha anat erosionant cada vegada més la capacitat negociadora dels treballadors. La reforma del 2012 va aguditzar aquesta tendència i va sumar, a més, una descentralització més gran de la negociació col·lectiva (amb més pes de la negociació a l'empresa) i un preocupant afebliment sindical. És cert que a països com Dinamarca també es presenta una tendència a la baixa del sindicalisme, però encara està a la vora del 65%, la més alta de la Unió Europea, i molt distant de l'espanyola, que se situa en el 13,7%.

Per descomptat, hi ha altres raons més que expliquen aquestes diferències i una d'elles és, sens dubte, el context laboral de cada país. A Espanya està vigent una reforma laboral que ha contribuït a precaritzar l'ocupació i que ha limitat els drets dels treballadors. De fet, malgrat les mesures que s'han adoptat, l'afiliació va caure al març en 834.000 persones (i això que, fins a la instauració de l'estat d'alarma el dia 15, l'evolució de l'ocupació no havia estat negativa). Cal assenyalar que aquesta caiguda ve possibilitada, entre altres coses, per una taxa de temporalitat del 27%, gairebé el doble de la mitjana europea.

Que un de cada quatre contractes eventuals que se signen en aquest país tingui una durada inferior a una setmana il·lustra clarament la mala qualitat del nostre mercat laboral. No, no som Dinamarca.

Per això, cal reconèixer l'esforç que s'està fent per sostenir els ingressos de les llars que manquen de protecció amb el subsidi per als treballadors temporals que siguin acomiadats durant aquests dies, independentment que hagin cobert o no el període mínim de cotització necessari, i amb el merescut reconeixement a les empleades de la llar i de cures. Una reconeixement que, lamentablement, no podrà suplir l'absència de ratificació del Conveni 189 de la OIT, que les hagués igualat en drets; ni corregir, almenys ara com ara, un Sistema Especial que no els reconeix prestació per desocupació, però que suposa un pas endavant per a aquest col·lectiu.

La vigent reforma laboral, el deficient funcionament del nostre mercat de treball i la falta de solidaritat i corresponsabilitat de l'empresariat en moments crítics ens obliga a recórrer a mesures que mitiguin l'angoixa i el deteriorament vital que estan patint els més vulnerables. Caldrà anar pensant en un ingrés mínim per donar cobertura també a aquells sectors del precariat –com els temporals amb contractes de menys de dos mesos– que no podran beneficiar-se del subsidi extraordinari del Govern, o als qui obtenen els seus ingressos en l'economia submergida. La seva implementació inicial, donada la seva urgència, podria dur-se a terme ara a través de la fusió dels actuals subsidis assistencials, considerant que la creació d'un instrument nou sembla, de moment, impossible.