Una fiscalitat justa per salvar vides

 

David Cid, diputat d’En Comú Podem

La greu emergència sanitària i econòmica provocada pel Coronavirus ha tornat a posar de manifest el que des de diferents sectors, sindicats, moviments socials i entitats fa temps que venim reivindicant: la necessitat d’un sector públic fort i un estat del benestar sòlid.

En un context de teòrica normalitat, si es pot parlar en aquests termes en un sistema econòmic neoliberal, les millors polítiques per reduir la desigualtat, redistribuir la riquesa i garantir la igualtat d’oportunitats, necessiten d’un sistema públic robust. També per impulsar mesures de predistribució com és, per exemple, garantir l’escolarització de 0-3 anys, fonamental per preservar la igualtat d’oportunitats, amb sistemes de tarifació social on es paga en funció de la renda, com han impulsat l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i el de Barcelona

Ara bé, en una situació tan crua com la provocada pel virus es fa encara més evident la necessitat d’un sistema públic de salut potent, amb una inversió equiparable a la d’altres països europeus com Noruega, Dinamarca o França. Avui, quan una persona està afectada per coronavirus, està espantada i pateix, confia plenament en la sanitat pública. I aquest és l’esperit dels balcons que cada nit a les 20.00h recull la solidaritat de milers de ciutadans i ciutadanes que els fan arribar el seu escalf i el seu agraïment amb els seus aplaudiments.

Al segle XXI viurem segurament un context d’emergències i crisis que no es pot comparar amb el segle passat. Com podem fer front a la gran crisi del segle XXI que es l’emergència climàtica, la necessitat de reduir les emissions de CO2, si no és des del lideratge públic? Qui posarà en marxa el gran acord social i verd que necessitem per front a la transició ecològica indispensable si no és el sector públic?

Però cal ser clars. I cal dir a la gent la veritat. Només és possible sostenir un sistema públic fort i una sanitat de primer nivell si tenim una fiscalitat realment justa. A diferència del que va el 2008, no podem permetre que siguin els mes vulnerables qui paguin una crisi que tampoc han provocat. Tampoc podem sortir d’aquesta situació amb noves retallades al sistema de salut pública o d’educació. Si ara tots i totes coincidim que paguem la dècada de retallades de Mas i Rajoy i les polítiques d’austeritat de la dreta a Europa, no hauríem de repetir els mateixos errors.

A Catalunya les retallades en salut del govern Mas van anar en paral·lel a la pràctica desaparició de l’impost de successions. Ara estem a les portes d’aprovar una reforma fiscal a Catalunya justa i progressiva que farà que, per fi, qui més guanya pagui més. 560 milions d’euros anuals. Durant 10 anys que hem esperat aquesta reforma fiscal hem deixat d’ingressar 5.600 milions d’euros que haguessin pogut servir per reformar la nostra sanitat pública. Que lluny sonen aquelles paraules que una persona que guanya 120.000 euros l’any és classe mitja. De veritat 60 euros més al mes per aquests ingressos ens sembla massa quan un tractament pel Covid-19 a Estats Units costa 35.000 euros a qui no té assegurança mèdica?

Però cal anar més enllà. Quan sortim de la crisi sanitària i es retorni a l’activitat econòmica, també necessitem una reforma fiscal a nivell estatal. No pot ser que Madrid hagi esdevingut un veritable paradís fiscal que aprofita la seva capitalitat per xuclar la riquesa de l’Espanya buidada. Es necessari sense eliminar la capacitat normativa que tenen les CCAA que es fixi un terra fiscal en determinats impostos, com per exemple el de patrimoni (el tenen 100% bonificat), o el de successions i l’IRPF. Té sentit que una herència de 5M€ tributi a Madrid o Andalusia al voltant dels 15.000 euros? Cap ni un.

I cal un impost solidari sobre les grans fortunes. Més enllà de donacions, algunes amb cert ànim publicitari, el que cal es una fiscalitat realment justa que gravi a les grans fortunes i que permeti dotar a l’estat del benestar dels recursos que realment necessita. El Govern de l’Estat ha marcat un abans i un després amb l’escut social respecte a la crisi del 2008. De rescatar a la banca a mesures per rescatar persones. Caldran, però, ingressos per sostenir aquest pla de rescat i enfortir els sistema públic, començant per la salut en la línia del que apuntava la proposta de pressupost del 2019. Desconfieu d’algunes propostes d’aquests dies que demanen no pagar o suspendre impostos i més despesa social al mateix temps. Les dues coses alhora són impossibles i és tornar a caure en una mena de màgia econòmica i fiscal.

Finalment, necessitem una fiscalitat europea. El passat 3 d’abril, dia mundial de lluita contra els paradisos fiscals, la Plataforma per una fiscalitat justa reclamava que cal acabar amb els paradisos fiscals dins de l’UE. Holanda, Luxemburg, Malta i Xipre en són un clar exemple. Gràcies a això grans empreses com Amazon, Ikea, Google, i també Zara (sí, amics i amigues, "donacions" Amancio Ortega) poden pagar legalment menys impostos. Com denunciava el portaveu d’aquesta plataforma, Xavi Casanovas, a Espanya un 11% de la riquesa es troba en paradisos fiscals.

En definitiva, ara que tothom, fins i tot els grans defensors del lliure mercat defensen la sanitat pública, és el moment de recordar que només es possible amb una fiscalitat justa i no amb rebaixes i regals fiscals. Perquè sí, si poden ho tornaran a fer... si els deixem. Per salvar vides, per sostenir la vida, necessitem una sanitat pública que compti amb els recursos que realment necessita. En definitiva, una fiscalitat justa salva vides.