Fernando Luengo, economista

Ara tenim una prova més, aquest cop en un moment veritablement crític, de la paràlisi institucional de la Unió Europea (UE), de la seva escassa ambició i dels interessos que la tenallen. Estàvem pendents -i crec que molta gent tenia esperances- que, en el darrer moment, els ministres de finances tancarien un acord a l'altura de l'enorme desafiament que representa la pandèmia i la crisi econòmica i social associada a la mateixa.

Finalment, hi ha hagut acord, però ha estat un cop més decebedora. Encara que les capçaleres de diferents mitjans de comunicació i els titulars d'alguns articles s'hagin afanyat a vestir-ho com un èxit o, en qualsevol cas, com l'únic possible; encara que es traslladi el missatge que el govern holandès ha cedit en la seva intransigent posició; encara que es posi l'èmfasi en el fet que els recursos mobilitzats a través del Mecanisme Europeu d'Estabilitat no tindran com a contrapartida l'exigència que els països receptors dels seus crèdits hagin d'aplicar un pla d'ajustament macroeconòmic i estructural (visualitzat a través dels cèlebres "homes de negre"); encara que s'hagi decidit assignar els recursos amb l'únic criteri de fer front a la malaltia. Malgrat tot això, l'acord queda molt lluny i no respon al que necessiten amb urgència els governs i la ciutadania. Es pot vestir del dret o de l'inrevés, però, per enèsima vegada, la UE no ha estat valenta ni generosa.

L'aturada de l'activitat econòmica i la implementació dels plans d'emergència elevaran moltíssim -ja està succeint, de fet- els nivells de dèficit i deute públics. És inevitable, és necessari i cal comptar -hi amb això. En aquesta situació, la resposta de la UE simplement no pot passar per intensificar l'endeutament dels governs, perquè, com és evident, els deutes han de reintegrar-se, els préstecs han d'amortitzar-se, amb els corresponents interessos. Certament, ara són molt baixos, però la incertesa i la volatilitat dels mercats financers pot modificar aquest panorama. El deute, a més, suposa un llast per a la capacitat financera dels governs. Sobre aquest tema, no hem d'oblidar -perquè va constituir un veritable cop d'estat- que la modificació de l'article 135 de la nostra constitució, realitzada amb nocturnitat i traïdoria en el 2011 pel Partit Socialista Obrer Espanyol i el Partit Popular- dóna prioritat al pagament de les obligacions derivades del deute per sobre de qualsevol altra despesa de l'Estat.

L'única única porta que s'ha obert és la dels préstecs, perquè la dels coronabons (això és, la mutualització del deute) ha quedat tancada i barrada. Els crèdits i els avals, les dues eines de l'acord signat, situen els grans bancs i les corporacions en el centre de l'assignació dels recursos, per descomptat, amb l'únic criteri de la rendibilitat, perquè així funcionen els mercats. No em sorprèn, perquè aquest ha estat l'ADN de la construcció europea i recentment va quedar clarament de manifest en el debat sobre els pressupostos comunitaris, la xifra dels quals gairebé no supera l'1% del Producte Interior Brut Europeu. Uns pressupostos raquítics, amb els quals es llança el missatge de la centralitat de les finances privades i la subordinació del públic.

És que potser no hi havia una altra alternativa? És clar que sí. El que no hi ha hagut és voluntat política. Una enèrgica intervenció del Banc Central Europeu -que hauria d'actuar com el que diu ser i no obstant això no ho és, un veritable banc central- adquirint deute dels governs, que passaria a integrar en la seva cartera, convertint-la en deute perpetu a tipus d'interès zero, que, per tant, no hauria de reemborsar-se.

Actuant en aquesta direcció s'aconseguiria un doble objectiu: proporcionar als governs la liquiditat que precisen i reduir el deute públic, ampliant d'aquesta manera la seva capacitat financera per a enfrontar la lluita contra la malaltia i la reconstrucció econòmica i social. La UE també podria haver mirat als privilegiats, i no ho ha fet, encara que la situació d'excepcionalitat ho fa imprescindible, i aplicar un impost especial sobre les grans fortunes i patrimonis, sobre les transaccions digitals i sobre el tram de les operacions financeres amb un perfil més especulatiu.

Però, és  clar, aquestes propostes estan fora de l'agenda de la UE. Les institucions i els dirigents comunitaris han perdut una oportunitat -possiblement, no en tindran una altra semblant- i han fet un pas més cap a la irrellevància i la desintegració. Si ara més que mai es tractava de reafirmar el compromís amb el públic i d'aplicar polítiques de solidaritat, les mesures adoptades segueixen el camí equivocat. Pesa molt la inèrcia, certament; també pesa la ideologia, és evident; però, sobretot, el llast més pesat està en els interessos de les elits econòmiques que marquen el full de ruta de les institucions europees.

https://fernandoluengo.wordpress.com@fluengoe