Javier Segura. Professor d'Història

Fa escassament dos mesos, la situació que estem vivint en aquests moments haguera semblat una distopia pròpia d'una obra de ciència-ficció. Des del primer moment, va resultar evident que el desafiament global plantejat per la pandèmia del coronavirus ens situava en un escenari inèdit, que ens abocava a una recessió sense precedents des de la Gran Depressió dels anys 30 o la Segona Guerra Mundial.

Era clar que la fi del confinament requeriria una eixida gradual, sobre tot quan encara avui dia no es coneix tot sobre el virus i la vacuna requereix tot un procés d'investigació abans que siga subministrada al conjunt de la població. És aquest, doncs, un període d'incertesa per a persones, col·lectius, empreses i treballadores, del qual es desconeix el temps que pot durar, en el qual caldrà caminar "sobre la marxa" i aprendre a conviure amb el virus.

La història ens informa que aquests períodes d'incertesa poden ser una finestra d'oportunitat per a aconseguir canvis estructurals que garantisquen el progrés del conjunt de la societat; però també ens ensenya que poden servir de caldo de cultiu perquè formacions polítiques oportunistes, emparades en fortes xarxes de poder, aprofiten la por, el desassossec i el dolor de la incertesa per a assenyalar falsos culpables cap als quals canalitzar la ira popular. Ésto últim és el propi del feixisme.

El feixisme, avui, no advoca obertament per la instauració dictadures a l'estil del nazisme alemany, el feixisme italià o el feixisme-catòlic espanyol, sinó per l'ocupació, en el si del marc democràtic, d'estratègies polítiques d'inspiració feixista. Totes elles s'emmarquen dins d'un discurs que invoca mites, com la puresa nacional o la masculinitat, al mateix temps que addueix amenaces que, suposadament, els posen en perill, com les atribuïdes a "l'esquerra", el feminisme, els drets LGTBI o la immigració. Els mites serveixen per a embriagar l'orgull nacional i les amenaces per a desplegar, des d'un fals victimisme, l'oportú programa de fòbies i odis. Són les dues cares de la moneda que defineix el terreny en el qual la política feixista pot sobreviure: la crispació. I en aquesta dinàmica, la munició ja no són les bales, sinó les falsedats, pensades per a suscitar judicis de valor destructius contra tot el que siga assenyalat com a "enemic", des d'un col·lectiu vulnerable a un govern legítim.

Aquest ascens del feixisme va consagrar amb la presidència de Donald Trump als Estats Units i disposa ja en el món d'una àmplia xarxa de seguidors, com Jair Bolsonaro al Brasil, Jeanine Añez a Bolívia, Víktor Orban a Hongria o Santiago Abascal a Espanya. Són només alguns exemples. És un procés que no sols s'ha fet visible en l'expansió de formacions de clara inspiració feixista, sinó també en la incorporació al programa de la dreta clàssica de molts dels postulats feixistes, sobretot en el relacionat amb les polítiques migratòries i d'asil, clarament discriminatòries i punitives, i les polítiques restrictives en matèria de drets i llibertats. En aquest país tenim el clar exemple d'aquest maridatge en els pactes signats pel Partit Popular-Vox i Ciutadans. Això del "trifaxet" no va ser només un assumpte burlesc.

En l'actual període d'incertesa obert per la crisi del coronavirus a Espanya, les mesures socials adoptades per l'actual Govern de coalició han obert una finestra d'oportunitat per a avançar cap a un horitzó social d'eixida de la crisi. Per contra, les dretes d'aquest país, sobretot el PP i Vox, amb forts ancoratges en la gran patronal economicofinancera, han trobat en el desafiament global provocat per la pandèmia l'oportunitat per a abdicar de la seua responsabilitat en la conformació d'una via de compromís social i desfermar una guerra unilateral contra el Govern, al qual han arribat a acusar d'enganyar a consciència, desitjar que el contagi s'estenguera i de deixar morir als malalts als hospitals. De debò els interessen els morts pel drama humà que suposa o com a víctimes propiciatòries per a obtenir rèdits polítics?

Aquest bel·licisme, en el qual la principal víctima és la veritat, inclou els ingredients propis del que, en el vocabulari geo-polític es defineix com a "guerra híbrida": una cobertura privilegiada de les tribunes mediàtiques afins a les dretes; un front judicial ja obert contra la gestió governamental de l'emergència sanitària provocada pel COVID19 i la col·laboració d'un públic considerable que, en la turmix de les xarxes socials, plagades de bots i comptes falsos oberts per la factoria feixista, contribueixen a la difusió massiva de missatges sense una altra fi que el de suscitar judicis esbiaixats que assenyalen al Govern com a culpable de tot. La por o la ira irracionals necessiten, en comptes de causes, culpables ben recognoscibles amb els quals poder desfogar-se.

Després d'aquesta guerra híbrida hi ha un objectiu ben clar: intentar demostrar per qualsevol mitjà que un Govern progressista és incapaç de gestionar aquesta pandèmia, en la mesura en què el seu èxit pot suposar la derrota moral dels qui, en la gestió de la Recessió de 2008, van optar per castigar a la ciutadania per a benefici dels comptes de resultats dels grans capitals. I és que, la cosa que realment molesta d'aquest govern a la dreta feixista de Vox i a la ultra del PP, no són tant les fallades que puga cometre, sinó la seua identificació amb el que el feixisme repudia: la cultura progressista i el seu defensa dels drets socials i ambientals.

No dic que l'actual Govern no haja comès errors. Segur que sí, com també ha tingut indubtables encerts. Però el que és evident és que les posicions de Vox i el PP no sols no aporten res beneficiós, sinó que, a més, usurpen al debat un valuós espai des del qual realitzar crítiques i aportacions constructives destinades a enriquir l'acció social del Govern i aprofundir en ella.

Durant el confinament no han faltat en les bústies de les nostres terminals mòbils missatges a mesura de la factoria feixista, que l'única cosa que han fet és afegir ansietat a l'ansietat del confinament. Sincerament, em preocupa aquesta intoxicació, així que no puc més que recordar uns versos de la cançó de Silvio Rodríguez "El somni d'una nit d'estiu":

En el meu llençol blanc van abocar sutge

Han tirat fem en el meu verd jardí

Si descobrisc al culpable de tant de desastre ho lamentarà.

www.javisegura.es