Algunes dades per intentar comprendre la "Badalona d'Albiol"

Miguel Guillén

La dimissió del ja exalcalde Álex Pastor (PSC), primer, i l'elecció de Xavier García Albiol (PP), després, com a nou batlle de Badalona, han fet que la quarta ciutat més poblada de Catalunya hagi ocupat portades de diaris i hagi obert noticiaris de ràdio i televisió, a més de propiciar nombrosos comentaris a les xarxes socials. El fet que un polític del PP obtingui molt bons resultats en les eleccions locals en un municipi tan important és quelcom infreqüent a Catalunya, i a ningú no se li escapa que la singularitat de Badalona fa que el que ha passat en les darreres setmanes a la ciutat traspassi el seu terme municipal i esdevingui un tema de màxim interès polític i periodístic.

Però l'objectiu d'aquest article no és analitzar el que ha passat en els darrers dies ni més concretament el fet que les forces polítiques progressistes badalonines hagin estat incapaces de pactar una alternativa per evitar que una persona polèmica (per dir-ho suaument) com Albiol torni a ser l'alcalde. Si bé a darrera hora semblava que el PSC i Guanyem Badalona en Comú (el grup encapçalat per l'exalcaldessa Dolors Sabater) s'alternarien en l'alcaldia durant els tres anys que resten de mandat, finalment l'acord no es va produir. El problema no és només, sota el meu punt de vista, els ponts trencats entre les diferents forces progressistes de la ciutat (començant per Guanyem Badalona i ERC, que van presentar-se juntes amb la candidatura de la Badalona Valenta, encapçalada per Sabater), que també, sinó quelcom més important i que precisaria d'una anàlisi més profunda i detallada.

Ara, però, no disposem de prou espai i em limitaré a esbossar algunes hipòtesis basades en l'anàlisi de dades per entendre perquè el fenomen Albiol ha esdevingut únic a més d'exitós. Més enllà de l'estratègia personalista, directa i ambiciosa que va ajudar a idear Iván Redondo, actualment cap de gabinet del president Pedro Sánchez, cal analitzar algunes dades socioeconòmiques que poden servir per entendre algunes coses (no totes). Perquè no ho oblidem: els bons resultats del PP en les municipals després no es donen en les generals o autonòmiques: en les darreres generals el PP va ser quarta força amb un 9,33% dels vots, mentre que en les autonòmiques del 2017 va quedar en sisena posició amb un 8,29%. En les darreres municipals, recordem-ho, la candidatura d'Albiol va obtenir un 37,58%.

La gran qüestió és la següent: què ha passat a Badalona per què els ciutadans i ciutadanes dels barris obrers de rendes més baixes optin sense complexes per la papereta d'Albiol en les eleccions municipals? Per què en zones on anys enrere guanyaven les esquerres ara ho fa amb tanta claredat un dels dirigents més significats del PP a Catalunya? Aquesta pregunta hauria de fer posar la cara vermella als membres dels partits d'esquerres, malgrat que no estem parlant d'un cas aïllat ni a Catalunya, ni a Espanya, ni m'atreviria a dir que a Europa. La desvinculació de l'electorat tradicionalment d'esquerres dels partits que teòricament defensen els seus interessos apareix de forma absolutament crua a Badalona, i aquest fet hauria de fer reflexionar als quadres polítics progressistes de la ciutat, però també de tota l'àrea metropolitana de Barcelona i de més enllà. La crisi econòmica, el procés independentista, l'auge de certes propostes de caire populista i altres qüestions, sense cap mena de dubte han format un còctel que, en el cas badaloní, ha comportat que existeixi simbòlicament una claríssima polarització a la ciutat al voltant de la figura d'Albiol: mentre el ja alcalde guanya a vint-i-quatre dels trenta-quatre barris de la ciutat, la candidatura encapçalada per Dolors Sabater fa just un any ho feia als deu restants. Si ens fixem en el mapa de la ciutat, observarem un fenomen que no és exclusiu de Badalona: mentre als barris de la perifèria (els de menys renda, nascuts fonamentalment de la immigració dels anys seixanta del segle passat) guanya Albiol, als barris més cèntrics i mariners (amb rendes més altes) ho fa Sabater. A ningú no se li escapa que no només la renda té alguna cosa a veure en aquest fenomen, sinó que la qüestió identitària hi juga un paper fonamental. I això Albiol ho sap perfectament, per això sap on ha d'anar "a pescar", perquè probablement també sap que les formacions tradicionals d'esquerra han descuidat el seu electorat tradicional. Per això també no té cap problema en amagar les sigles del PP quan fa campanya. Recordem una dada: mentre que en el mandat 1979-1983 l'alcaldia la va ostentar Màrius Díaz, del PSUC, entre 1983 i 2011 el càrrec va anar a parar a membres del PSC: Joan Blanch, Maite Arqué i Jordi Serra. A partir d'aquell any, com saben, el fenomen Albiol va arribar per (fins al dia d'avui) quedar-se.

Com he dit al començament d'aquest article, em proposo oferir una breu anàlisi d'algunes dades per entendre una mica millor aquesta "Badalona d'Albiol". He analitzat les dades de l'estudi "Elaboració del mapa de barris i de les àrees estadístiques de referència, de l'Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, de desembre de l'any 2016, un treball molt útil de Fernando Antón, Albert Cónsola, Carles Donat i Sergio Porcel. Les dades que s'ofereixen respecte de la ciutat de Badalona, per barris, les he comparat amb els resultats de les eleccions municipals del 2019 al municipi. Concretament, m'he detingut a analitzar què passa si correlacionem els percentatges de vot al PP i a la candidatura La Badalona Valenta (GBEC-ERC) amb les següents variables: % de població amb rendes baixes, % de població amb nivell formatiu baix, taxa d'atur censal, % de població ocupada no qualificada, % de població nascuda fora de la UE-15, i % de llars amb tots els seus membres amb més de 75 anys.

Pel que fa al percentatge de població amb rendes baixes (l'estudi considera que ho són les que estan per sota del 50% de la mediana de la distribució de renda metropolitana), si el correlacionem amb el percentatge de vot a la candidatura encapçalada per Albiol, veurem com hi ha una correlació positiva de 0,76, mentre que si ens fixem en la candidatura de Dolors Sabater aquesta correlació és negativa: -0,82. Clarament, hi ha una relació molt positiva entre viure en un barri amb major proporció de rendes baixes i votar el PP, mentre que en el cas de la Badalona Valenta (GBEC-ERC) passa exactament al contrari: si vius en un barri amb més percentatge de rendes baixes, hi ha molt poca probabilitat de votar aquesta candidatura. Al barri de Sant Joan de Llefià, per exemple, trobem el percentatge de vot més alt al PP (55,35%), on el percentatge de població amb rendes baixes és d'un 18,20%. En el cas de la Badalona Valenta, obté el seu millor resultat al barri de Casagemes (52,25%), on la població amb rendes baixes baixa fins al 14%.

Algunes dades per intentar comprendre la "Badalona d'Albiol"

Algunes dades per intentar comprendre la "Badalona d'Albiol"

Si ens fixem en la taxa d'atur censal, trobem el mateix fenomen: la correlació entre aquest indicador i el percentatge de vot al PP presenta una correlació positiva de 0,61, mentre que la correlació amb el percentatge de vot a la Badalona Valenta és negativa: 0,65. Queda clar, doncs, que els barris amb majors taxes d'atur presenten una probabilitat de votar Albiol clarament positiva, mentre que en el cas de la candidatura de Sabater és exactament a l'inrevés. Al barri de Sant Joan de Llefià (recordem, 55,35% de vot al PP), la taxa d'atur censal és d'un 30,50%. A Casagemes (on la Badalona Valenta obté un 52,25%), aquesta baixa fins al 21,70%.

Algunes dades per intentar comprendre la "Badalona d'Albiol"

Algunes dades per intentar comprendre la "Badalona d'Albiol"

Aquestes són les dues variables amb unes correlacions més elevades. Pel que fa a la resta que hem proposat abans, trobem els següents fets: respecte del percentatge amb nivell formatiu baix, podem observar com quan ho correlacionem amb el vot al PP hi ha una correlació positiva de 0,28, mentre que en el cas de la Badalona Valenta aquesta és negativa: -0,35. Respecte de la població ocupada no qualificada, tres quarts del mateix: la correlació és positiva amb el vot al PP (0,41), mentre que és negativa amb la Badalona Valenta (-0,47). Ras i curt: als barris amb menys nivell formatiu i més treballadors no qualificats és més probable votar al PP. Pel que fa a l'edat, les correlacions són baixes (negativa de -0,10 en el cas del PP, positiva de 0,13 en el cas de la Badalona Valenta). No considerem significatiu el factor edat.

 

Capítol a banda mereix el tema de la immigració, que Albiol sempre ha fet servir per polaritzar i tensionar, com en el seu moment feia també Plataforma per Catalunya en diferents pobles i ciutats del país. En aquest cas, observem que si correlacionem vot al PP amb percentatge de població nascuda fora de la UE-15, hi ha una correlació positiva de 0,36. En el cas de la Badalona Valenta, la correlació és negativa: -0,39. És a dir, en aquells barris amb més immigració, és on és més probable que votar al PP.

Com a reflexions finals, m'agradaria incidir en el fet que Albiol obté els seus millors resultats en aquells barris amb rendes més baixes, amb un atur més elevat, amb més professionals no qualificats. La qüestió identitària també intuïm que juga un paper important, doncs es tracta dels barris perifèrics amb una proporció de la població molt important originària de la immigració espanyola dels anys seixanta, que majoritàriament se sent (en diferents graus) catalana i espanyola a la vegada, i que en les eleccions autonòmiques i generals opta per partits no partidaris de la independència de Catalunya. En el cas de la Badalona Valenta, aquesta candidatura obté els seus millors resultats als barris de baix a mar i centre de la ciutat, on les rendes són més altes i l'atur més baix. Són les zones on els partits independentistes acostumen a obtenir els seus millors resultats, ja que els seus veïns i veïnes presenten en major proporció una identitat "només catalana". El factor identitari, com sabem, determina en molt gran proporció ser partidari o no de la independència de Catalunya, segons tots els estudis i enquestes.

Com veiem, diversos són els factors que serveixen per explicar aquesta "Badalona d'Albiol" (permetin-me aquesta expressió provocadora que he fet servir també al títol d'aquest article): factors socioeconòmics, identitaris, la personalitat i lideratge d'Albiol, i com a crítica final: una inoperància dels partits d'esquerres per seduir el seu votant tradicional, quelcom que es dóna en altres pobles i ciutats, però que en el cas de Badalona esdevé un fet dramàtic.

El futur que s'obre passarà inevitablement per reconstruir una societat marcada dramàticament per la crisi del coronavirus, i en el cas de Badalona sembla que la seva gestió municipal més immediata anirà a càrrec de Xavier García Albiol i el seu equip. Les formacions progressistes i d'esquerres de la ciutat haurien de començar a treballar des d'ara mateix per bastir una alternativa, tornar a seduir el seu electorat tradicional, bastir nous ponts i apostar per nous lideratges. I molt important: fixar-se en allò que els uneix i no en allò que els separa. Si no, hi ha Albiol per estona.