Irene Blanco. Treballadora de l'Administració de Justícia

Daniel Mulero. Sindicalista

Els partits d’esquerres i progressistes amb presència al consistori de Badalona no van arribar el passat 12 de maig a un acord de Govern municipal  per manca de confiança política i de projecte compartit. En conseqüència, Xavier Garcia Albiol, del Partit Popular, va obtenir l’alcaldia per ser el cap de la llista més votada a les passades eleccions.

No cal fer presentacions d'un personatge força conegut que basa el seu èxit en una mediatització de les seves campanyes xenòfobes i reaccionàries. Un estil de govern caciquil i autoritari que utilitza l’Administració local per fer xarxa d’amiguismes i que viu de la confrontació constant entre veïnes per treure rèdit electoral.

En el seu periode com alcalde era constant que s’acumulessin les instancies a les taules dels funcionaris de l'Ajuntament, mentres eren habituals les passejades pels barris, tot apuntant queixes sobre urbanisme a les que responia de forma gairebé immediata. "Necessito un banc en aquesta plaça per poder seure",  Albiol escoltava i ho feia apuntar als coordinadors i tècnics que l’acompanyaven. En una setmana estava el banc col·locat. Quedaven relegades a l'oblit la majoria de propostes i peticions dels pocs ciutadans que es podien adreçar a l’alcalde personalment, però l’anècdota es convertia en aparença de norma. Així és l’alcalde que "escolta" les seves veïnes.

Una altra marca estrella de la casa era la sobreexposició de la policia, una policia (guardia urbana) dura i implacable contra els dèbils i estigmatitzats. Contundència policial per combatre la pobresa. Albiol ven la seva pròpia emprempta com si fos quelcom genuí. Política de personalisme de la que se sent molt orgullós. Tot es podria resumir en què sembla que faci coses, però en realitat no fa res. O si fa coses, no són pel bé comú: parasitar l’Administració per col·locar els seus, fer grans propostes mediàtiques i incomplir-les (ens hem oblidat dels llibres de text promesos, oi?), criminalitzar les persones migrants pobres i amenaçar amb la seva expulsió. L’únic que fa és silenciar totes les problemàtiques que sorgeixen als barris enviant l’OMEGA quan hi ha aldarulls, buidar de recursos els serveis socials perquè es vol fer 'política de caritat' (des del seu punt de vista qui és pobre ho és per vagancia, clar) o eliminar la regidoria de feminismes.

Davant d’aquesta forma de gestió, quina oposició s’articula o es contraposa? Què es proposa des de les esquerres? Doncs vist el que va passar durant les setmanes prèvies a la investidura, i vist com s’han desenvolupat els últims 5 anys de govern sense Albiol, tot acaba concentrant-se en propostes personalistes. Tot ha girat sobre qui governarà la ciutat, repartiment de poder, exclusions mútues, sigles de partits i coalicions, adjectius del tipus de govern, retrets constants i càlculs electorals. Mirada curta en definitiva i cap proposta concreta de política social.

Tot programa de Govern hauria de girar al voltant d’unes polítiques socials clares i sobre els principis rectors que haurien d'encaminar l’acció de govern (per a què ens presentem a unes eleccions?). Abans de començar a parlar de noms i repartiment de regidories, caldria tenir ben clares les mesures que es volen adoptar durant el mandat.

Cal un projecte de ciutat amb mirada llarga, que permeti afrontar els reptes que persisteixen a la ciutat, com la lluita contra els desnonaments sense alternativa, en favor de l'habitatge social, contra la bombolla del lloguer que cada dia fa fora de casa seva moltes famílies, contra la pobresa energètica... Redissenyar la mobilitat, prioritzant els desplaçaments a peu, bicicleta, vehicles elèctrics i el transport públic, millorar el medi ambient, fomentar la modernització de l'Administració, desenvolupar una política laboral i de recursos humans que dignifiqui la feina de les treballadores i l'atenció a les persones, especialmente a l'àrea de Serveis Socials i de l'atenció a les dones, la  municipalització de serveis.

També, cal avançar en la lluita contra tota mena de violències masclistes i el patriarcat a tots els àmbits, el combat contra la LGTBIfòbia i la xenofòbia, xacres agreujades amb la crisi de la COVID-19, el confinament i la manca de gestió i pressupost destinats a Serveis Socials en una ciutat que acumula prop de 14 mil persones afectades pels ERTO, una de les dades més sagnants.

Cal bastir una xarxa de municipis rebels que desobeeixin de forma massiva i efectiva la llei d'estabilitat pressupostària (llei Montoro) per tal de poder invertir en polítiques socials (ara mateix són d'emergència), ja que amb l’infrafinançament dels Ajuntaments, el sostre de despeses és un gran llosa que perpetua la pobresa i les desigualtats socials.

Cal mirar cap al futur, trobar punts on les esquerres alternatives tinguem capacitat de treballar plegades des de la diversitat i pluralitat que ens caracteritza, acompanyant els moviments socials i amb un peu a les institucions i mil als carrers, per continuar creant poder popular. Caldrà treballar un moviment que permeti el diàleg entre les institucions i les forces socials. Un Govern d'esquerres ha de ser fruit del consens en relació a les polítiques que es volen dur a terme, no sobre sigles o persones. Des de ja mateix estem totes les forces polítiques, socials i sindicals de la ciutat que volem posar la vida al centre, obligades a treballar en aquest programa social i demostrar que hi ha alternativa a l'actual model econòmic i social.

La crisi que vivim no parteix de l'aparició d'una pandèmia global, que l’agreuja, sinó d'un model capitalista que juga amb les nostres vides, els nostres drets individuals i col·lectius, així com amb el nostre medi ambient. La crisi social i econòmica en la que hem entrat té les seves causes en la dificultat d'incrementar la rendibilitat del capital en una economia global hipertrofiada en el sector financer i especulatiu. S'ha destruït teixit industrial a la nostra ciutat, incapacitant-nos per produir productes bàsics per a la vida de les persones i això ha de canviar.

Com hem pogut comprovar amb la crisi de la COVID-19, s'ha anat a comprar a països llunyans mentre aquí hem deixat una ciutat dedicada als serveis. S'ha de modificar aquesta forma de producció orientada només a l'obtenció de beneficis sense tenir en compte la limitació material dels recursos del planeta que entra en conflicte amb el model industrial de sobreproducció actual. Tot plegat, i juntament amb una última dècada d'austericidi, han consolidat les polítiques econòmiques neoliberals que tant de mal ens ha fet al conjunt de les classes treballadores i populars.

Ara més que mai és urgent i necessari reorganitzar-nos per recuperar la il·lusió en un projecte emancipatori i en l'autoconfiança de la classe treballadora. L’actual model socioeconòmic ens porta directes a la barbàrie i al campi qui pugui. Ens mereixem un Ajuntament a l’alçada del moment històric en el que entrem. Un Govern que ens representi i que el senti com a propi una majoria social. Hem vingut a ser felices i lluitarem fraternalment per posar la vida al centre.