Fernando Ruiz-Goseascoechea

El funcionament normal de la democràcia exigeix que qui perd ha de reconèixer la seva derrota; que qui guanya, ha de respectar el derrotat, i que no tot val per a guanyar. I un dels pilars de l'estratègia de la crispació planificada consisteix, precisament, en no reconèixer el veredicte de les urnes, una norma de funcionament indestructible des del principi de la democràcia posfranquista. I és en aquest punt quan em pregunto: Quin va ser el moment que Espanya va començar a anar a la merda?

Molts observadors situen el començament de la crispació planificada prop del 2004, amb la derrota d'Aznar a les eleccions, quan encara fumejaven els atemptats gihadistes de Madrid. No només el PP va mentir en la recta final de la campanya sobre l'autoria, sinó que, una vegada conegut el resultat electoral, va rebutjar el triomf del PSOE acusant-lo de maniobres per capitalitzar l'impacte de l'atemptat.

Probablement va ser en aquests dies quan a la FAES es van adonar que des de l'oposició no es pot competir amb un govern i els seus votants; i va ser llavors quan, els aznaristes van posar en marxa la nova estratègia de radicalitzar els seus i, simultàniament, acusar de radicalització als adversaris.

Hi ha un text imprescindible per entendre aquests paràmetres de funcionament i és l'informe redactat el 2007 per la Fundació Alternatives sobre la Democràcia a Espanya, dedicat a l'estratègia de la crispació, sota la direcció de Joaquín Estefanía. La seva vigència és reveladora alhora que horripilant. S'expliquen els eixos d'actuació dels crispadors professionals: negar-se a discutir les polítiques del Govern, tractant de deslegitimar-les per tots els mitjans; rebutjar sistemàticament les iniciatives del Govern, evitant competir amb el mateix amb la contraposició de les seves pròpies, i negar-se a acceptar qualsevol oferta d'acord, inclinant-se per exigir a l'Executiu  compromisos basats en les seves contrapropostes.

És una estratègia purament electoral, - escriu Estefanía en el 2007-, que s'implanta amb el rebuig absolut a la col·laboració amb el Govern i en la utilització d'un to exageradament dur en la crítica, que degenera en moltes ocasions en insults. I això condueix a una sensació d'estar permanentment a la vora de l'abisme, com si el país es trobés en una cruïlla en la qual es jugués la seva pròpia supervivència. En definitiva, una percepció artificial d'alarma social. Els recorda alguna cosa?

Tots crèiem a l'inici de la pandèmia i dels seus confinaments, que sortiríem d'aquesta millors d'ànim i criteri, pensant en la construcció de formes de comportament més preservadores del medi ambient, més protectores del públic i més solidàries. Doncs no; estem fent el camí invers mentre ens anem desescalant, i el paradoxal és que, a la resta d'Europa, amb els desacords lògics de cada oposició amb els seus governs, es segueix pensant que les morts i el patiment han servit per assenyalar-nos, si no el camí exacte, sí els terrenys que no hauríem de tornar a trepitjar.

La majoria dels francesos donen suport al govern en la seva lluita contra la pandèmia (amb més morts que Espanya), i l'esquerra se centra en les possibles transformacions que comportarà la crisi; malgrat les divergències amb el govern de Macron, l'oposició s'expressa sense crispació i sense provocacions, i l'extrema dreta de Le Pen fracassa en el seu intent de trencar la unitat i d'acusar el govern de mentider. A Itàlia, en un escenari catastròfic social i econòmic (amb més morts que Espanya), l'oposició actua amb prudència i sentit comú i, com a la major part de països europeus la ira es focalitza a la Unió Europea i en el Banc Central europeu. Al Regne Unit (amb més morts que Espanya) els laboristes mostren la seva lleialtat a l'executiu conservador. A Alemanya la posició de l'extrema dreta també centra les seves crítiques a la UE, i a Bèlgica hi ha una treva política.

A Espanya passa tot el contrari i d'una manera cada vegada més extravagant: l'oposició només respira tranquil·la enmig del conflicte permanent. I com més s'aplana la corba de la pandèmia, més virulència pren el discurs de la dreta. La bel·ligerància i les crides al desacatament salten de les finestres al carrer, en un balconing perillós i grotesc, embolicat en banderes i marxes militars. Els únics patriotes d'Espanya convoquen delirants concentracions, esperonen jutges i atien a les forces de seguretat contra el govern; s'insulta a parlamentaris i s'arriba a demanar des de mitjans de comunicació pròxims presó pels membres del Govern.

Jo no sóc molt del CIS, ni del d'ara ni del d'abans. No m'agraden les coses reescalfades ni que al meu plat hi fiquin la mà tots els de la cuina abans de servir-lo a taula. Però revela en el seu últim baròmetre que el 91% dels espanyols pensa que hi ha molta o prou crispació política. Posa-li una mica menys del 91% per equilibrar el cuinat.

Alguns politòlegs ja han avançat que l'estratègia de tibar la corda al màxim ja està provada pel PP i que, al final, qui acaba afavorit és el PSOE. Jo preferiria que els experiments de qualsevol força política es fessin amb gasosa. Fins i tot el president d'Acciona, José Manuel Entrecanales, ha sortit al pas i ha defensat la necessitat de "elevar-se per sobre d'ideologies i posicionaments personals, relaxar el clima de crispació política i social i enviar tots els missatges possibles d'unitat i de consens".

Així que esperarem que els senyorets deixin de creure que són els únics legitimats per governar i d'exigir que el Govern dimiteixi. Ni se'ls passa pel cap un petit detall: l'únic que en democràcia fa fora governs és el vot de la ciutadania.