Joaquim Sempere i Carles Riba
Membres del Col·lectiu per un Model Energètic i Social Sostenible (CMES)

Abans de la crisi del covid-19 ens debatíem amb problemes greus –com el creixement de les desigualtats i el canvi climàtic— que no sabíem com resoldre. Ara la necessària reactivació econòmica que ha de seguir al llarg confinament imposat per la pandèmia obre una finestra d’oportunitat per abordar-los, amb iniciatives orientades a substituir el teixit industrial actual per indústries noves amb perspectives de futur.

Protesta de treballadors de Nissan contra l'anunciat tancament de centres de producció

El tancament anunciat de Nissan destruirà prop de 25.000 llocs de treball: com compensar aquest retrocés? Es poden imaginar dues vies alternatives. La primera és la transició cap al vehicle elèctric, que permetria una reconversió presumiblement fàcil i poc costosa –tractant-se del mateix sector de l’automoció— que podria absorbir part de la mà d’obra condemnada a l’atur. Els vehicles elèctrics tenen una mecànica més senzilla que els de combustió i requereixen menys mà d’obra, i per tant és gairebé segur que no es podrien reabsorbir tots els treballadors amenaçats. Però hi ha una altra via complementària: la transició energètica a un sistema 100% renovable que permeti deixar de cremar els combustibles fòssils causants del canvi climàtic.

Aquesta transició està a l’agenda de tots els governs de la UE. Exigirà moltes inversions industrials i generarà molts llocs de treball (se’n preveuen uns 300.000 de nous a Espanya), de manera que en la fabricació d’aerogeneradors, plaques fotovoltaiques, equipament electrònic, etc. que la transició energètica exigirà es crearia molta ocupació i es revitalitzaria el teixit industrial. Això requeriria una reconversió industrial i laboral important.

Per què no explorar aquesta possibilitat abans de resignar-se a un retrocés inacceptable de l’activitat econòmica, ja prou colpejada?

Això no és fer volar coloms: el Govern espanyol ja té elaborades propostes en matèria d’energia. Al Plan Nacional Integrado de Energía y Clima (PNIEC), pendent d’aprovació, s’estima que d’aquí al 2030 caldrà disposar de 5 milions de vehicles elèctrics a Espanya, incloent-hi motos. Seria també el moment de replantejar-se la mobilitat en el seu conjunt, que no es resol només posant més vehicles al mercat, sinó també oferint serveis de mobilitat (com el car sharing, la moto compartida, el patinet i altres iniciatives, que estan estudiant alguns fabricants d’automòbils).

El mateix Pla proposa emprendre la transició a les energies de fonts renovables amb l’objectiu que el 2050 tota l’electricitat sigui renovable. El Banc Europeu d’Inversions va anunciar l’any passat que posaria a disposició de particulars i administracions públiques 100.000 milions d’euros anuals durant 10 anys per invertir en energia.

L’Estat espanyol, la Generalitat i els inversors (incloent-hi els petits inversors de l’economia social i cooperativa) tenen aquí mitjans per tirar endavant un ambiciós pla energètic que es basarà en una alta garantia de solvència, perquè en un màxim de 30  anys es preveu que tota la població espanyola estigui usant electricitat renovable i pagant per ella.

No bastaran la iniciativa privada ni la pública per separat. La sortida requereix un pla ambiciós impulsat per les administracions públiques que garanteixi que els diners destinats a la reconstrucció vagin a inversions que generen ocupació mirant cap al futur. En aquest pla haurien de sentir-se convocats tots els agents socials: administracions, sindicats, patronals i l’economia social i solidària.