Sergi Tarrés, Llicenciat en Comunicació Audiovisual i assessor polític d'ERC

Prendre partit i escollir és obligatori sempre en allò públic, però encara ho és més en un moment en el que tantes persones ho estan passant malament. Altrament seria un exercici de tremenda irresponsabilitat i inconsistència. En definitiva, seria incomplir amb la gent que ha dipositat la confiança en unes sigles.

Moncloa s’ha deixat estimar per uns i d’altres. Intentant una geometria variable jugant amb la retòrica i, perquè no dir-ho, valent-se també d’una certa confusió general. En definitiva, jugant amb foc. Sense por a ser titllat d’inconsistent o imprevisible. Just ara que calen més certeses que mai, just ara que cal reforçar i falcar allò públic més que mai. Cal determinació, cal compromís i sobretot, cal complir els compromisos públics.

Ciutadans, ara, ofereix la seva mà enverinada per fer de crossa de les governabilitats. Un gir copernicà respecte el que havia fet fins ara. Tacticisme en front VOX i el PP, l’extrema dreta i la dreta extrema barallant-se per repartir-se el poder. Una baralla que, de ben segur, acaba en una encaixada de mans a l’hora de decidir retallar allò públic en benefici dels benestants i en detriment de les classes populars.

Però "el que fia no hi és i el que hi és no fia", és una frase que he vist moltes vegades a les parets d’algun bar de barri. Doncs així funciona, també en política i mai res és gratis. Això, tampoc. Ciutadans ara farà veure que fia, però de fiar, no fia res. Com no fia res a Andalusia, ni a la Comunitat de Madrid ni ho farà a la Moncloa ni, segurament, tampoc a l’Ajuntament de Barcelona.

El partit que s’aixeca i marxa de l’hemicicle quan es condemna el franquisme, el que aplaudeix les condecoracions als abusos policials, el que aprova obrir bars i tancar ambulatoris a la Comunitat de Madrid, el que aprova suprimir les ajudes de la violència masclista a Andalusia, el que porta als programes electorals laminar més i més les competències de les Comunitats autònomes, el que aposta sense ambigüitats pels ventres de lloguer, el que porta com a mesura estrella del seu programa econòmic la ignomínia neoliberal del contracte únic. Qualsevol d’aquestes prerrogatives pot ser un preu a pagar pels seus suports.

Els últims que haurien d’estar temptats d’intentar explorar acords amb ells haurien de ser els que volien assaltar el cel. I dels altres, els que ja hi eren abans, tampoc s’ho haurien de plantejar doncs, estaria bé que recordessin el "amb Rivera, no" de la seva pròpia gent a la plaça.

En un immens exercici de generositat, el republicanisme català representat per Esquerra, els va donar la que potser serà la última oportunitat de decebre als catalans. Està clar, doncs, que de no saber escollir bé la decepció haurà arribat abans d’hora.