Miguel Guillén

Gabriel Rufián, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Congrés dels Diputats, va atacar durament Junts per Catalunya (JxC) en el passat debat de la proposta d'estat d'alarma que va tenir lloc el passat dimecres a la cambra baixa.

Si bé és cert que el desamor entre les dues formacions és públic i notori des de fa temps, en els últims mesos els retrets i els intercanvis d'acusacions es produeixen sense dissimulació ni necessitat de missatges velats. En la seva intervenció de dimecres, Rufián no va poder ser més clar. En referència a les crítiques rebudes per membres de JxC davant l'abstenció d'ERC en la votació de l'última pròrroga, el diputat es va defensar, no sense raó, argumentant que "parla i decideix Esquerra Republicana, des de Brussel·les fins a Martorelles, passant pel Congrés fins al Parlament de Catalunya, no som les minyones de ningú". També va afirmar que el seu partit treballa per l'interès del ciutadà de Catalunya, "i a aquest només li serveixen els fets, no la màgia", en clara al·lusió a una afirmació que ja va fer el setembre de 2018 en un programa de TV3 amb molt seguiment entre l'electorat independentista, quan va dir que calia "punxar la bombolla de l'independentisme màgic i dir la realitat", cosa que li va comportar no pocs atacs irats per part del nacionalisme català més excitat i inflamat.

En la seva intervenció d'aquest passat dimecres, Gabriel Rufián va treure pit dels èxits d'ERC en la seva negociació amb el govern de Pedro Sánchez, presentant-se com una opció útil que fa política en benefici de la ciutadania, quelcom del que sempre havia fet gala històricament Convergència, l'històric partit ja liquidat i durament condemnat per corrupció, del qual els seus membres ara formen part principalment de les files de JxC. Rufián va reivindicar els èxits d'ERC en aquestes últimes setmanes i mesos, arribant a afirmar, en clara referència a JxC, que "a qui li sembli poc això, que se'n vagi a la cua d'un banc d'aliments". El líder republicà va ser meridianament clar a l'hora de diferenciar la forma de treballar i pactar del seu partit amb la que tenia l'antiga Convergència, l'arxiconeguda política del "peix al cove": "a mi no em consta que Pujol fos independentista, nosaltres sí; a mi no em consta que Pujol fos d'esquerres, nosaltres sí; a mi no em consta que hàgim investit Aznar, Convergència sí". Això sí, Rufián va obviar en la seva intervenció que el seu partit sí que ha investit Presidents de Convergència i JxC, de Pujol a Torra, passant per Mas i Puigdemont. En la seva rèplica, la diputada de JxC Laura Borràs es va mostrar clarament enfadada davant de les paraules del diputat d'ERC, afirmant que "hi ha coses que ens molesten com el discurs innecessari, ofensiu i que només mira al passat del senyor Rufián. Mirem al present i al futur i deixem d'atacar-nos a nosaltres mateixos en lloc d'apuntar a qui tracta d'impedir que puguem sobreviure com a nació". Un cop més, una dirigent de les dretes nacionalistes catalanes reclamava la unitat de l'independentisme, una unitat que a ningú no se li escapa que a alguns els va de meravella sempre que estigui liderada pel seu partit i els seus membres, tinguin els cognoms Mas, Puigdemont o Torra. I sembla que a les files d'ERC comencen a estar farts d'aquest xantatge segons el qual qui s'atreveixi a trencar la sacrosanta unitat independentista serà acusat de traïdor, botifler i qui sap quantes coses més. Polítics com Aragonès, Torrent o fins i tot Rufián han provat recentment en pròpia pell com les gasta la torba ultranacionalista a les institucions, a les xarxes socials i també al carrer. Rufián recordarà perfectament com el passat mes d'octubre va ser increpat en una manifestació a Barcelona per persones que li cridaven "botifler" i "ves-te'n a Madrid".

Doncs bé, a ningú no se li escapa que a Catalunya es viu en una contínua campanya electoral, on l'hegemonia dins de l'independentisme segueix sent una de les grans batalles a lliurar. Algú dubta que el Procés, entre altres coses, és sobretot una lluita pel poder, els càrrecs i els sous generosos que depenen de l'administració de la Generalitat, i no només d'aquesta? I si bé és cert que ERC ha guanyat recentment importants comicis, la veritat és que se li segueix resistint la peça de caça major: les eleccions al Parlament. Tot semblava indicar que el desembre del 2017 per fi arribava l'hora de liderar la Generalitat, però al final, com sol passar, el gen convergent de què sovint parla Enric Juliana es va acabar imposant en la contesa, en unes eleccions que, no ho oblidem, va guanyar per primera vegada en la història un partit no catalanista (Ciutadans). Juliana també sol parlar de l'etern combat de judo existent entre ERC i JxC (nom actual de la Convergència de tota la vida), una expressió molt gràfica per entendre el que passa o ha passat en els últims anys: hi ha contacte, es lluita, s'utilitzen claus per desestabilitzar l'adversari, però mai se li arriba a colpejar. Doncs bé, sembla que ha arribat l'hora de passar del judo a un altre tipus de lluita on sí es fan servir els cops. La qüestió, a la meva manera d'entendre, no és si es tria la boxa o alguna altra art marcial en què es poden utilitzar totes les extremitats. El problema no és si s'opta per un esport més o menys noble. Intentaré explicar-me.

Quan jo era petit, en els primers anys de les cadenes de televisió privades, recordo que a Telecinco es va fer molt popular el programa "Pressing Catch", en què s'emetien combats de lluita lliure nord-americana (WWF) que no eren més que pur teatre, un espectacle de ficció amb actors musculats i empatxats d'anabolitzants: Hulk Hogan, el Último Guerrero, el Enterrador, Macho Man, Terremoto Earthquake, André el Gigante, Mr. Perfecto, el Marinero Tarugo... Aquells personatges van causar furor entre molts nens de la meva generació. Anys després, en el meu primer viatge als Estats Units, vaig poder comprovar que es tracta d'un fenomen de masses en aquest país. Doncs bé, aquells combats eren memorables, perquè es produïen tota mena de cops, claus i estratagemes antireglamentàries, però resulta que tot era mentida, estaven actuant. Recordo que quan ho vaig descobrir em vaig endur una gran decepció, perquè jo creia que tot era real. Això és el que, al meu parer, espero que no acabi passant amb aquesta actitud cada cop més desacomplexada dels dirigents d'ERC a l'hora de fugir de la tutela de l'actual JxC. Perquè a l'hora de la veritat, en massa ocasions l'històric partit de Macià, Companys i Tarradellas ha acabat sucumbint als temors de ser assenyalat com el traïdor o el botifler que impedeix que Catalunya arribi a ser independent. És tot un teatre per diferenciar-se del rival i després pactar igualment després de les eleccions? O estem realment davant d'un canvi de rasant en la política de pactes d'ERC, també a la Generalitat? Estem parlant de Pressing Catch o realment podem dir que s'està produint un combat de kickboxing?

Cert és que ERC, al llarg de la seva història recent, ha protagonitzat diversos episodis desafortunats i ha mostrat una trajectòria erràtica que fan que per a molta gent sigui difícil confiar-hi. El 1980, just fa ara 40 anys, van optar per fer President Jordi Pujol en lloc d'apostar per una majoria d'esquerres, cosa que va impulsar una hegemonia convergent que va durar (i dura) molts anys. Després de molt temps de travessia en el desert, Carod Rovira va saber tornar a situar ERC en la centralitat política. El 2003, després de molts titubejos i de mantenir amb el cor encongit bona part de la gent d'esquerres durant molts dies, aquest cop sí, van apostar per un govern progressista, enviant CiU a l'oposició. Però la seva actitud en els governs de Maragall i Montilla va deixar bastant que desitjar, protagonitzant sonats episodis polèmics que van dificultar molt la cohesió d'aquells executius, per dir-ho de manera elegant. Capítol a part mereix la seva aposta pel "no" al referèndum de l'Estatut celebrat el juny de 2006. El que ha passat en els darrers anys és de sobres conegut: ERC ha apostat per una estratègia d'unitat amb CiU i les seves mutacions que encara a dia d'avui es manté en el govern de la Generalitat, arribant fins i tot a compartir llistes electorals, com va passar amb la de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de setembre de 2015. L'objectiu de la independència era la gran fita, l'única prioritat, i tot havia de sacrificar-se en favor seu. Fins i tot quan Puigdemont estava decidit a convocar eleccions, en aquella fatídica nit de reunions del 25 al 26 d'octubre de 2017, Marta Rovira, dirigent d'ERC, va ser una de les persones que més va pressionar Puigdemont per què no ho fes i declarés la independència, mentre que Junqueras, fidel al seu estil, no es va mullar i va donar la callada per resposta. El desenllaç el coneixem prou bé: Puigdemont, aterrit davant la idea de passar a la història com un traïdor a la pàtria, va desestimar la idea de convocar eleccions i el 27 d'octubre Carme Forcadell, presidenta del Parlament, va llegir aquella esperpèntica declaració d'independència "sense efectes jurídics", després de ser votada favorablement per una majoria de diputats. Dos dies després, Puigdemont i alguns dels seus acòlits van fugir del país, mentre que altres consellers, com el mateix Junqueras, es van quedar i van ser detinguts i empresonats. Un cop ha quedat clar que la independència no arribarà pròximament, però un cop també sabem que la seva reivindicació no és un suflé i la seva base social és certament robusta, l'estratègia d'ERC, com bé sabem, ha virat sensiblement en els últims temps, apostant pel pragmatisme per tal d'aconseguir l'objectiu de Junqueras d'"ampliar la base" (assumint així que no hi ha una majoria suficient de catalans favorables a la secessió), en el que es preveu un camí de llarga distància en l'arribada a la seva particular Ítaca. JxC, com sabem, aposta per un discurs basat predominantment en la identitat, la propaganda i el sentimentalisme, certament agressiu contra tots aquells que no comparteixen els seus posicionaments, entre els quals cada vegada queda més clar que es troba ERC.

Però, si bé el passat cal tenir-ho en compte, convé mirar endavant, ser generosos i tenir voluntat d'acord. I les opcions d'esquerres en la seva pluralitat probablement tenen més coses en comú de les que pugui semblar a priori i, sobretot, després de tot el que ha passat en els últims anys. Hi ha molt en joc, i serà més necessari que mai tenir altura de mires, tenint en compte que la crisi del coronavirus obre un futur incert i molt complicat, especialment per a les classes populars. Cada vegada són més les veus dins d'ERC que reclamen un gir en les aliances del partit, exigint a més que Torra convoqui eleccions el més aviat possible. La intenció de JxC ara, pel que sembla, passa per allargar al màxim la legislatura, intentant que ERC es cremi en la gestió de les seves conselleries (recordem que ostenten, per exemple, les d'Economia, Salut, Treball i Educació) i treure tota l'artilleria disponible per atacar la suposada feblesa dels republicans en la reivindicació independentista. Joan Tardà és un clar exponent d'aquests dirigents d'ERC que parlen clarament d'explorar la possibilitat de pactar amb partits d'esquerres, guanyant-se les antipaties de l'ultranacionalisme conservador més exaltat, convertint-se en els últims temps en una de les bèsties negres de determinats sectors de l'independentisme. Veure per creure: un independentista de tota la vida atacat per persones radicalitzades (polititzades fins i tot) en els darrers anys que ara es dediquen a repartir carnets de patriota.

L'escenari que s'obre davant de les noves eleccions al Parlament sembla indicar que situarà ERC al centre del tauler, perquè tindrà la clau de la nova majoria de govern, sempre que sigui la força independentista més votada, que això també està per veure (el gen convergent sabem que sempre és competitiu i guanyador). És bastant probable que ERC tingui l'opció de poder pactar amb JxC o canviar l'estratègia dels últims anys i apostar per una majoria d'esquerres. Una cosa difícil, tenint en compte que les relacions entre ERC i el PSC són molt dolentes i cap dels dos partits sembla estar per la labor de pactar amb l'altre. Aquí, el paper d'En Comú Podem sembla fonamental, i pot actuar de "cola de contacte", tot i que no es pot caure en la ingenuïtat en aquest espai polític: les ganes d'entrar a la Generalitat de la mà d'ERC pot transmetre una sensació de subalternitat davant dels republicans poc recomanable a l'hora de demanar el vot a molts catalans i catalanes, fonamentalment dels barris obrers de la zona metropolitana, molt majoritàriament contraris al projecte independentista. Si en el passat hi havia qui acusava ICV de crossa del PSC, ara pot passar el mateix amb els Comuns i ERC. Per això, sense perdre mai de vista la realitat i la correlació de forces, En Comú Podem hauria de presentar-se com una opció clarament autònoma, amb voluntat de governar però no a qualsevol preu. I recordar que el 2015 i 2016 va ser la més votada a Catalunya, dada important per presentar-se davant de la societat com una força potencialment guanyadora. Algun dia, tant ERC com el PSC hauran de deixar de banda les rancúnies i fugir dels vetos, sabent que en els últims anys han passat moltes coses i és difícil normalitzar les relacions, en ambdues direccions. La llibertat dels presos opino que serà condició necessària per poder apropar-nos a una normalitat que probablement trigarà molt a arribar, si és que arriba. Hauria de ser possible, i l'anomenada "Via Asens" es presenta com la millor opció: reformar el Codi Penal per modificar el delicte de sedició de forma retroactiva. L'ocasió és única, amb un govern espanyol d'esquerres. Molts, sense ser independentistes i sent molt crítics amb la manera d'actuar dels que estan a la presó, pensem que no haurien d'estar empresonats, molt menys pel delicte de sedició.

Tornant al tema principal d'aquest article, sembla que aquesta vegada sí que va de debò i ERC surt a guanyar amb una actitud menys acomplexada davant JxC. Veurem, de tota manera, què passa quan s'acostin les eleccions al Parlament, perquè de vegades fins i tot al millor dels jugadors li tremolen les cames quan ha de saltar a la gespa del Camp Nou, el Bernabéu, o la pista del Madison Square Garden, no s'enfadin els aficionats al bàsquet. S'acosta l'hora de la veritat i un govern d'esquerres, si bé encara pot semblar llunyà, està una mica més a prop. Permetin-me ser una mica ingenu.