Mal de molts...

Sergi SolPeriodista

Això de Nissan només és la punta de l'iceberg. Pinten bastos. La direcció de la multinacional ha aprofitat la pandèmia per deslocalitzar les instal·lacions de Catalunya, després d'haver-li tret recentment noves i quantioses subvencionin als governs espanyol i català. Es podria dir, pel que es veu, que prenent-li el pèl a tothom.

Mal de molts...

Si se’n sent a parlar, alguna cosa hi ha. Els rumors sobre el futur de Nissan estaven a l'ordre del dia des de fa temps. Per això, quan fa només uns mesos, el 23 de gener, el president espanyol tornava de Davos proclamant que el futur de Nissan a Catalunya estava garantit, tothom va respirar més tranquil. Inclosos els sindicats. Quina ficada de pota ! Resulta obvi que el van enganyar, ja que difícilment hagués deixat anar aquesta insensatesa si no li haguessin fet creure que 'el manteniment de l'ocupació a la planta de Nissan a Barcelona està garantit'.

Això de Nissan, però, no té res a veure amb la pandèmia de la Covid-19. Menys encara amb els desvaris habituals de la Ciutadana Lorena Roldán que va assegurar que era culpa del 'Procés'. Roldán va fer allò d'aprofitar que el Pisuerga passa per Valladolid. El que demostra, un cop més, la frivolitat, l'esperpent, que mou l'òrfena direcció de Ciutadans que tracta de sobreviure a la patacada electoral i a la fuga d'Albert Rivera. És clar que poc es pot esperar d'algú que va passar de manifestar-se en la independentista via catalana a desfilar amb l'extrema dreta de VOX.

Posats en aquesta tessitura, cal recordar aquella trucada del rei a SEAT, suggerint el trasllat de la seu social a Madrid com a càstig per l'1 d'octubre. SEAT no va atendre el requeriment de la reialesa espanyola, és una multinacional alemanya i prenen decisions segons una lògica econòmica. Una cosa que a Espanya funciona d'una altra manera. I així els (ens) va. Una altra cosa és que una fàbrica de cotxes, com SEAT, o com qualsevol altra empresa, és més o menys competitiva també en funció de les facilitats logístiques. I aquest sí que és un problema sense resoldre que a Roldán li importa poc o gens mentre agita una bandera per sant i senya.

Nissan sempre ha treballat a baix rendiment i això ja era indicatiu d'una certa fragilitat. El que segur que no ha beneficiat la marxa de Nissan, o de SEAT, són unes comunicacions que deixen molt a desitjar. Barcelona té un gran aeroport però sotmès al de Barajas. Res a veure amb el sistema aeroportuari alemany. Després hi ha el port, els accessos segueixen aquí, pendents de resoldre, el que li resta competitivitat. I per a més inri l'esperat i imprescindible Corredor Mediterrani que finalment s'ha començat, per Madrid. No cal afegir-hi res més.

El paisatge que deixarà el confinament és desolador. Ens diran que és mundial. Tan cert com el refrany que resa mal de molts... Malauradament Espanya no és Alemanya. El múscul econòmic amb què respondre a una crisi que va derivar en emergència econòmica i social no té res a veure. Però a Espanya sembla ser que no es volen assabentar i es prenen mesures, just ara, com l'increment de retribució a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil, una demanda que va esclatar després de l'1 d'octubre, liderada pel sindicat policial dretà Jusapol que va aprofitar la borratxera patriòtica per treure’n beneficis.

En resum, amb la que està caient es pren la mesura d’apujar el sou a funcionaris de l'Estat, a persones que tenen el seu lloc de treball garantit. I això és absolutament demencial i un exemple devastador que dóna bona mesura de l'arbitrarietat de les decisions que es prenen i que prescindeixen de socórrer no als que han perdut la feina, no a les PIMES que ho estan passant fatal, no als autònoms sense ingressos, sinó que es prioritza apujar el sou als que ja en tenen un i segur.

Això porta a preguntar-se què és ser d'esquerres avui. O, sent pràctic, quina és una resposta d'esquerres a la crisi que en res hagués de ser afavorir els afortunats que no han vist minvar els seus ingressos o s'han quedat sense feina. I aquesta condició d'afortunats val en aquests moments per al conjunt dels sector públic. I per a tots aquells que mantenen els seus ingressos. Si la solidaritat és un valor d'esquerres avui, en bona mesura, la solidaritat hauria de ser del sector públic envers el sector privat.

Si s’oblida aquesta qüestió i se cedeix a demandes corporativistes hipotecant encara més les finances públiques això no hi haurà qui ho aixequi. És segur que aquest any els ingressos públics cauran, és inevitable que així sigui. Però si a més s'augmenta la despesa ordinària, com es  farà  front a les urgències econòmiques i socials que se succeiran? És qüestió de sentit comú.

Després hi ha una altra qüestió que tampoc és menor. D'una banda, augmentar el sostre de dèficit, amb un repartiment just, el que a la llarga d'aquests anys no ha permès el Govern espanyol que centrifugava el dèficit a les corporacions locals i comunitats autònomes. Finalment, queda la qüestió fonamental de permetre als ajuntaments sanejats, amb superàvit i romanents positius de tresoreria, utilitzar aquests recursos per donar resposta al paisatge post pandèmia en comptes de prioritzar els pagaments a la banca.

O així es fa -una altra qüestió serà què arriba d'Europa- o aguditzarem el problema en comptes de pal·liar-lo.