Fernando Ruiz-Goseascoechea

El 1942 l'Alemanya nazi ja portava tres anys assassinant jueus, gitanos, catòlics, maçons, homosexuals, demòcrates, conservadors i progressistes. Havia ocupat Àustria, Renània, els Sudets, el que seria Txecoslovàquia, Polònia, Dinamarca, Noruega, Països Baixos, Iugoslàvia, Grècia, França, Lituània, Ucraïna i una part de la Unió Soviètica. Però al desembre de 1941 les tropes de l'eix van atacar la base naval dels EUA de Pearl Harbor, i va ser en aquest moment, només en aquest moment, quan Coca-Cola va deixar d'enviar a Alemanya el xarop amb el qual es fabrica el refresc.

Aquesta és una història coneguda, encara que no molt difosa; com el capítol subsegüent, quan la restricció nord-americana va fer que Alemanya comencés a produir un refresc de fruites que van anomenar Fanta (d'un sabor molt diferent a l'actual), i que un cop acabada la II Guerra Mundial, Coca-Cola, absorbís l'empresa i distribuís Fanta arreu del món, tant que avui és la principal marca de la firma al costat de Sprite i de la mateixa Coca Cola.

En moltes situacions històriques de segle XX hem vist com quelcom connatural el fet que els poders econòmics es posin del costat de règims polítics perversos, tot i que és cert que ha estat amb diversos graus de compromís; no és el mateix treure certs avantatges d'un règim autoritari que finançar econòmicament un cop d'estat. Amb el règim nazi van participar moltes empreses, cadascuna com va poder o voler, des de les nord-americanes IBM, Kodak, Ford i Banc Chase, a les nacionals Bayern, Siemens, Volskswagen i Random House, passant per Hugo Boss, que es va dedicar a confeccionar els impecables uniformes de les Waffen SS, les Sturmabteilung (SA) i les Joventuts Hitlerianes.

Un cop finalitzada la contesa, l'amnèsia d'una part del poble alemany sobre el seu alineament amb la causa nazi va crear una sensació del tipus "aquí no va passar res", i les empreses implicades van aparèixer com a factors imprescindibles en la recuperació alemanya, tot i que hi va haver casos excepcionals com la multa que va pagar Hugo Boss o la pena de presó que va purgar durant tres anys en una presó francesa el mateix Ferdinand Porsche, per haver utilitzat mà d'obra esclava a les seves fàbriques de Volkswagen.

Per evitar que la seva imatge resultés malmesa, algunes firmes van començar a indemnitzar els afectats. Però no va ser fins el 1999 que el govern alemany va crear un fons compensatori per a les víctimes, al qual es van veure obligades a fer aportacions empreses com Allianz, BASF, Bayer, BMW, DaimlerChrysler, Deutsche Bank, Dresdner Bank, Krupp-Hoesch, Hoechst, Siemens o Volkswagen per compensar els encara supervivents. Finalment totes es van disculpar i molts van pagar restitució.

Li dono voltes a tots aquests elements perquè ahir vaig rebre un missatge d'Oriol, un amic de Barcelona que fa molts anys ho va deixar tot per anar-se'n a viure a un poble petit de la província de Guadalajara, i m'explica que gairebé no ha viscut el confinament perquè a la porta de casa seva comença la muntanya i els rius. I quan ens anàvem a acomiadar em va confessar que estava molt feliç perquè la setmana passada van retirar finalment el nom de José Antonio a una plaça d'Anguita, un poble proper al qual ell viu.

La veritat és que provoca tristesa pensar que considerem una gesta heroica el que, des que es va aprovar la Llei de Memòria Històrica, l'any 2007, s'hagi aconseguit la retirada d'uns 2.000 noms de carrers i símbols franquistes a uns 600 municipis de tot l'Estat. Menys dóna una pedra, però diu molt poc del poble espanyol el que encara hi hagi carrers i fins i tot pobles amb el nom de Franco o dels seus generals colpistes.

El franquisme sociològic, una mena d'equivalent moral hispà de l'amnèsia dels alemanys després de la guerra, -que miraven cap a un altre costat quan se'ls parlava de l'holocaust-, posa en plena democràcia el crit al cel cada vegada que s'assabenten que s'han tret plaques amb els noms del Generalísimo, del general Mola, de Primo de Rivera, Queipo de Llano o general Yagüe. Avui encara perdura a la província de Ciudad  Real un poble amb el nom Llanos del Caudillo.

Un cop vist el que s'ha vist, ni parlem de la possibilitat que a 81 anys de la fi de la Guerra Civil i a 45 anys de la mort del dictador, es demanin responsabilitats als empresaris i milionaris que van finançar el 18 de juliol del 1936, als que van pagar una part de les despeses de guerra al bàndol franquista ni als que es van enriquir durant anys utilitzant com a mà d'obra esclava a milers de presos polítics.

Una persona gens sospitosa de vel·leïtats esquerranes José Ángel Sánchez Asiain, directiu del Banco de Bilbao, Altos Hornos de Vizcaya, Iberduero, Banco de Crédito  Industrial i United International, i president d'honor de la Fundació BBVA, explica en la seva obra La finaanción de la guerra civil española que la conspiració per acabar amb la República va començar el mateix 14 d'abril, quan un reduït grup d'empresaris i activistes monàrquics es van reunir a casa del comte de Guadalhorce (Rafael Benjumea, membre de directori civil de Primo Rivera i president de RENFE durant uns anys en temps del franquisme) per enderrocar "per tots els mitjans" a la nova República.

Però les penúries, abusos i enriquiments fraudulents es van disparar quan va acabar la Guerra. A El franquismo y el trabajo esclavo, una deuda pendiente, l'investigador andalús José Luis Gutiérrez Molina explica que el 1939 eren a la vora de 70 mil els presos que, classificats en 600 oficis, estaven a disposició de qui els demananés. Xifres que van anar augmentant els primers anys posteriors a "la victoria". Més de cent mil al començament dels quaranta i gairebé mig milió a mitjans de la dècada. D'ells més de 100.000 van acabar treballant. Els "contractadors" eren moltes de les grans empreses de país, des de constructores a energètiques, passant per mineria, metal·lúrgia, agricultura, mecànica, sabateria, esparteria, i fàbriques de mobles, vidre, guants o espardenyes. I també van utilitzar presos institucions públiques com la Secretaría General del Consejo de Estado, el Consejo Superior de Protección de Menores, el Sindicato Nacional del Espectáculo, regions devastades de diverses províncies, l'Església Catòlica, governs civils, direccions generals, ajuntaments, etc.

Recomano un altre llibre sobre el mateix assumpte, Franquisme SA d'Antonio Maestre, en el qual explica detalladament per què a Espanya la repressió franquista es tendeix a analitzar-la únicament des del punt de vista social i polític, oblidant la importància que va tenir la repressió econòmica i com moltes persones van obtenir beneficis gràcies a l'opressió de llibertats. I és que la qüestió és que després de la "Transició" aquestes empreses, i el patrimoni i el poder derivat de les mateixes, segueixen en les mateixes mans.

La conclusió amb la qual remata la seva investigació Antonio Maestre és que en el moment en què deixem de parlar de desenterrar a les víctimes que estan a les cunetes o de treure a Franco del Valle de los Caídos, haurem de parlar de la reparació econòmica i de qui es va lucrar amb el que no és seu i "alguns dels que tenen molt, potser no haurien de tenir res".