1973

Pablo Bustinduy. Politòleg

Entre formidables tensions geopolítiques -Vietnam, Yom Kippur, la revolució iraniana- la dècada dels 70 va veure com tot s'agitava; el sistema energètic, el patró or, els anys daurats del New Deal i el capitalisme social. Recordem Thatcher i Reagan com els artífexs de la gran revolució neoliberal, però en realitat ells van venir després, com a sanció d'una victòria ideològica i cultural que en bona mesura ja s'havia produït. La nova dreta sorgida aleshores va aconseguir el que l'esquerra del 68 només va poder desitjar: reconstruir l'ordre social de la postguerra. Potser el cicle que ara es tanca va néixer amb aquella crisi mundial del 73; el món trencat en el qual vivim té el seu origen en aquell projecte polític de reconstrucció.

El neoliberalisme va entrellaçar un projecte d'ordre geopolític, el de la globalització, amb un nou contracte social. Totes dues idees estaven profundament relacionades; afeblir l'Estat social keynesià era de fet una condició per poder refer el món com un entramat de relacions econòmiques suposadament lliures i independents. Europa va servir com a laboratori i avantguarda d'aquell ‘alliberament’ de les forces del mercat que acabaria per fer la política innecessària. Un Estat disminuït en les seves funcions, restringit per normes i autoritats externes que li dicten l'àmbit del possible, perd la seva funció social i respon abans a les demandes de l'ordre ‘global’ dels mercats financers que a les de la seva ciutadania. Acabada la Guerra Freda, aquesta lògica se'ns acabaria imposant com un destí.

Avui aquest projecte geopolític i social agonitza davant els nostres ulls. La crisi actual anticipa una rearticulació profunda del capitalisme global i del funcionament de les democràcies liberals. Els Estats redescobreixen capacitats i responsabilitats econòmiques; Europa s'imagina a si mateixa com un subjecte polític federal; intuïm a quina cosa es pot assemblar un ordre mundial allunyat de l'unilateralisme nord-americà. No obstant això, totes aquestes transformacions es donen de forma improvisada i desmanegada, com si manquessin de coherència i de context històric. Avui la imaginació neoliberal no sap què fer amb el deute, amb la relocalització productiva, amb la intervenció d'empreses, amb la transició industrial. És una crisi addicional a la de l'estructura econòmica del món: la crisi de la seva imaginació ideològica i política. En el moment en què necessitaria un nou Bretton Woods, la globalització sembla haver perdut la capacitat de pensar-se a si mateixa.

Per això en els pròxims anys la batalla ideològica i cultural per la reconstrucció serà tan important com la seva execució política. Potser la tasca intel·lectual més urgent per a les forces progressistes és imaginar un ordre geopolític i una manera de funcionament de l'Estat capaç de respondre als reptes essencials de la crisi: la democratització del sistema financer; com recuperar la capacitat impositiva sobre els fluxos internacionals de capital, i especialment sobre els paradisos fiscals; maneres d'emprendre la transició ecològica i la transformació tecnològica i industrial; la definició d'un nou model de benestar i de noves formes de redistribució. Potser la tasca més urgent consisteix precisament a recórrer cap endavant el trajecte invers al de la crisi del 73.