Albert Borràs Rius i Elisa Alegre Agís, assessors d’En Comú Podem

La crisi sanitària de la Covid-19 encara no ha acabat i podem observar els efectes col·laterals. Les crisis acostumen a encadenar-se i, en aquest cas, la crisi econòmica i social es fa cada vegada més evident, sobretot amb col·lectius especialment en risc d'exclusió i vulnerabilitat.

Aquestes últimes setmanes s'han disparat les notícies al voltant de diferents problemàtiques vinculades amb les ocupacions d'habitatges a Tarragona i altres parts del territori català. El leitmotiv dels titulars s'ha centrat en les crisis veïnals particularment en l'àmbit de la seguretat. I sí, la falta de seguretat és l'última baula d'una cadena de conseqüències que neixen de l'orientació de les polítiques socials de la nostra societat.

Reduir l'anàlisi a un factor de delinqüència tendeix a buscar les solucions en l'àmbit de la seguretat, posant l'èmfasi en la violència directa, però sense tenir en compte el seu origen: la violència estructural i cultural. Aquesta ha de posar-se sobre la taula si realment pretenem buscar solucions efectives i a llarg termini.

Aquest és el cas dels exmenors estrangers no acompanyats i extutelats per la Generalitat que s'han vist implicats en conflictes durant les últimes setmanes a la ciutat de Tarragona. La problemàtica és molt complexa i necessita un encaix social i sensible per analitzar i buscar solucions estructurals a un problema que és estructural. Les ineficaces polítiques d'asil i d'estrangeria, les concentracions de pisos buits sense mobilitzar ni cuidar, i la dificultat de plantejar polítiques profundes i a llarg termini en l'àmbit social es conjuren per crear una bomba de rellotgeria que esclata en l'àmbit local i deixa a les administracions municipals davant un embolic de tensions.

I, tot això, és estructural. És estructural perquè posa en evidència la carència del sistema de benestar del nostre país, i els seus límits per reaccionar davant d'un fenomen que, mal gestionat, és el caldo de cultiu perfecte pel creixement de l'extrema dreta, la conflictivitat social, la polarització entre "nosaltres" i "els altres", i la proliferació de discursos d'odi contra nois i noies que en molts casos no superen ni els 20 anys.

La situació d'aquests joves és fruit d'una violència estructural i institucional expressada de múltiples maneres. Per un costat, la Generalitat, Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), expulsa (de manera general) del sistema a joves quan perden la tutela una vegada arriben a la majoria d'edat. Els expulsa sense papers, sense xarxa social, sense feina i sense habitatge. D'aquesta manera, queden desemparats, desprotegits, sense possibilitats d'inserció social ni laboral, ja que la gran majoria d'ells i elles, en sortir dels centres en els quals es troben sent menors, no tenen permís de treball per poder desenvolupar una vida laboral i professional digna. A més a més, menors que en molts dels casos s'han format mentre estaven tutelats i tutelades, però que després, quan es troben abandonats a la seva sort, tenen molt poques expectatives de projectes vitals.

En concret, aquesta falta d'actuació i de programació per la post-tutela, és una clara violència estructural alimentada per les institucions: no actuar i no donar resposta és també violència. I és violència estructural i institucional perquè el sistema administratiu i el sistema social els converteix en paries, el que Bauman diria "deixalles humanes" que ningú vol acceptar que formen part de la nostra ciutat, de la nostra societat. Persones sobre les quals s'afegeix la violència cultural, la del racisme, l'aporofòbia, la xenofòbia. A tot això, s'ha de sumar el paper que alguns mitjans de comunicació tenen en la reproducció d'un discurs xenòfob, amb una carència d'anàlisi i reflexió sobre el tema que porta a simplificar la qüestió al simple problema de la violència directa que podem observar en episodis com els esmentats.

En tot cas, aquests episodis de violència són fruit o conseqüència d'una violència que s'exerceix sobre ells i elles de manera prèvia, la de la seva expulsió cap a la pobresa, la misèria, el risc, la vulnerabilitat i el ser carn de canó per a màfies que promouen la seva delinqüència perquè no tenen més remei, no tenen accés al món al qual, la resta, ubicats des del sofà, no sabríem què fer: sense una feina, sense entendre moltes vegades l'idioma del tot, sense família, sense pares ni mares, sense afecte, sense eines socials, sentint de forma constant la discriminació, la mirada amb prejudici i el rebuig per ser "de fora", per ser negre/a, per ser "moro/a", per ser musulmà/na. Si aquestes noies i nois fossin "nostres/as", com li agrada expressar-ho a la dreta per diferenciar això nostre del que es l'altre, estaríem posant el crit al cel pel desemparament i l'espai de risc al qual els estem abocant.

Aquest sector de la nostra joventut està destinat a tenir dificultats extremes per adquirir les ajudes vinculades al programa mateix que està destinant a ells per part de la Generalitat, des de l'Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats (ASJTET), per no tenir la possibilitat d'empadronar-se, per exemple. A més a més, en una majoria de casos passen d'estar tutelats a no tenir permisos de treball o residència, entre altres qüestions vinculades a la llei d'estrangeria, una qüestió fonamental, ja que, "sense papers" no tenen possibilitats d'accés al món laboral ni a altres recursos. Els veïns i veïnes pateixen conductes que no s'ajusten a la normalitat del barri i, amb absoluta raó, es preocupen per la seva seguretat, per aquest motiu és necessari poder atendre a les seves necessitats i demandes, per poder aconseguir una bona convivència als nostres barris.

Es ja conegut que la ciutadania pateix el que es diu en psicologia social, "falsa atribució": identificar tots els mals socials a un col·lectiu o persona com a mecanisme de defensa per vehicular la violència cap a les classes socials més vulnerabilitzades. Bourdieu ho explicava a través del que anomenava 'reproducció de la violència': quan formem part del sector dels oprimits, busquem un cap de turc que pagui per les nostres misèries, ens fixem en el més vulnerable, en lloc de mirar cap amunt i exigir per aquests joves el mateix que exigiríem pels "nostres" fills i filles. Som a temps de fer-ho d’una altra manera, canviar les regles del joc, i evitar aquests tipus de conflictes a veïnes  i joves. Evitar un conflicte que no acabi en ell, sinó que generi unes cicatrius de distància social molt difícils de cosir.